Si atenem a l’eslògan que es va fer servir per donar a conèixer els gots commemoratius de les parròquies –Com sona la nit?–, el so de les darreres festes majors d’Escaldes i Sant Julià va ser lleugerament diferent al que es va plantejar durant la presentació del producte a l’edifici administratiu. Amb el disseny de l’artista Isa Santaella, es va engegar una acció de prevenció de residus i els set comuns es van alinear per implantar al país la cultura dels gots reutilitzables a les celebracions populars, revetlles i festes majors. La intenció: que els assistents a les festes majors poguessin adquirir, al preu d’un euro, uns gots per a la consumició aptes per a ser reutilitzats. 
 

A l’hora de la veritat, pels motius que sigui, no sembla haver-se desenvolupat correctament aquesta iniciativa. Si bé al Roser d’Ordino –a principis de juliol–, a la Festa Major de Canillo d’ara fa quinze dies i al Roser de la Massana (els dies 10, 11 i 12 de juliol), sí que es va fer una distribució correcta, no es pot dir el mateix d’Escaldes i de Sant Julià de Lòria. En teoria, segons es va plantejar inicialment, el demandant de la consumició podia pagar un euro extra per adquirir el got commemoratiu i, si ho desitjava, bescanviar-lo al final de la nit pel mateix cost. 
 

A la festa d’Escaldes, però, no hi va haver rastre dels recipients fins el diumenge. Fins aleshores es van fer servir gots de plàstic, els que acaben per inundar el terra i per donar feina a dojo als encarregats de la neteja comunals. Una encarregada de facilitar tiquets de consumició assegurava el diumenge al vespre que «aquests gots són del comú i fins avui no els han portat. Ah, i perquè els hem demanat nosaltres, eh? I avui és l’últim dia». La noia encongia les espatlles i afegia que «no, no n’hem venut cap. Ni un!». Un noi que treballava a la barra del costat apuntava que «val un euro i la gent no se’l vol gastar, la gent no el compra». El seu company servia un combinat tot dient «no he vist encara a una sola persona portar el got a sobre i fent-lo servir». La joventut escaldenca em va mirar de forma estranya quan els vaig treure el tema. «Uns gots? Gots de què? Valen un euro? I on són?». Aquí em va quedar clar que, potser, és un problema de promoció i que els treballadors de les barres a Escaldes asseguraven no tenir cap instrucció d’haver de vendre el got de forma obligatòria.
 

Després vaig dirigir-me a Sant Julià i, mentre sentia de lluny com Fórmula V entonava el seu Cuéntame, veia que a les barres tampoc destacaven els gots comunals. A una barra vaig descobrir, quasi miraculosament, uns 4 o 5 apilats i mig amagats. El noi de la barra comentava que «he venut 7 gots en 4 dies i la resta crec que algun més. Molt èxit no estan tenint, la veritat». Un grup de noies remataven la jugada i una reconeixia que «jo no pago un euro per un got i portar-lo a sobre tota la nit. Em fa mandra. Prefereixo acabar la birra i llençar el got a la paperera». Veurem què passa a Andorra la Vella...