La vàlua de Martín (Hache) resideix en un excel·lent guió, pura literatura, interpretat magistralment per un quartet tan creïble que et fa dubtar si el que expliquen és ficció o hi ha una càmera infiltrada a la seva habitació, despullant-los emocionalment. Perquè Martín (Hache) és un exercici de vida, en què cadascun dels personatges trampeja com pot per seguir endavant.
 

Martín Echanique és un home sorrut, solitari, sec i incapaç d’expressar els seus sentiments. Guionista i director de cinema, respecta la intel·ligència i menysprea la mediocritat. Tot i que és argentí, viu des de fa 20 anys a Madrid. Un fet inesperat el fa tornar a Buenos Aires: el seu fill, Martín, a qui tothom diu Hache, s’ha intentat suïcidar amb una sobredosi. Però ell ho nega i al·lega que només és un noi desubicat. A la mare del noi li fa nosa i li demana al pare que se l’emporti a Madrid. Pare i fill s’hauran de reconèixer de nou, reprendre una relació truncada cinc anys enrere. Hache sent que no mereix el respecte del seu pare, i Martín fuig de la intimitat. 
 

A Madrid, Hache es retrobarà amb Dante, el millor amic del seu pare, lliure, irreverent, brutalment sincer i, sobretot, honest amb si mateix; i coneix Alicia, parella del seu pare, una dona desmesuradament vital, alegre, però íntimament desesperada.
 

El film d’Adolfo Aristarain és el que en l’argot cinèfil anomenaríem una pel·lícula d’actors. L’elenc protagonista està a l’alçada del guió, i sense efectismes, ni acció trepidant, el llargmetratge flueix, atrapant l’espectador en cada frase, en cada circumloqui. Martín (Hache) reflexiona sobre les relacions paternofilials, l’amistat, la pàtria, la vocació, l’ofici, la família, l’amor, la lleialtat, la solitud, el dolor... Una llarga llista de temes que s’amplien cada cop que es torna a veure. I un consell: el film, sempre en versió original, perquè escoltar els diàlegs en una altra llengua i accent que no sigui el castellà de l’Argentina, simplement, la destrueix. Quan s’hagin familiaritzat amb la «merca», «hablar al pedo» o ser un «boludo» ja ho tindran. I el film prendrà una altra dimensió.
 

Perquè l’Argentina és una protagonista més, la que completa el repòquer d’asos. Martín (Hache) parla de l’exili, del desarrelament, de no sentir-se d’enlloc... A propòsit de la pàtria, Martín deixa anar un dels discursos més celebrats de la pel·lícula: «No se extraña un país. Se extraña el barrio, en todo caso, pero también lo extrañas si te mudas a 10 cuadras. El que se siente patriota, el que cree que pertenece a un país es un tarado mental. La patria es un invento. (...) Uno se siente parte de muy poca gente». Mentre Martín pare renega de l’Argentina,  Martín fill sent que l’espera.
 

L’etern tema, la relació entre pares i fills, és l’eix central de la pel·lícula. Hache viu en un ambient hostil, sap que no és benvingut. Sent que la seva mare «hace rato que me viene echando» i a casa del seu pare, «sobro». Martín ho admet, viu sol i li agrada, no vol ningú, però s’esforçarà –a la seva manera– per fer un lloc al seu fill en la seva vida. Alicia considera que Martín ha esborrat el seu fill: no només li ha posat el seu nom sinó que, a més, l’anomena Hache, de Martín (h), és a dir, Martín hijo. «Querés que sea tu réplica, no de lo que sos, de lo que no pudiste ser». 
 

Hache sent que no ha complert les expectatives del seu pare, un home exigent, intransigent. «Yo siempre estuve muy pendiente de su aprovación, pero nunca la tuve», li confessa a Dante. «Yo sé que me quiere, quiere que me vaya bien, pero nada más, perdió la ilusión». Perquè Hache encara no sap cap a on vol dirigir la seva vida i se sent pressionat perquè ho faci. «Ya no sos un chico», li repeteixen com un mantra. Després de passar unes setmanes amb el seu pare i entorn, Hache encara no sap què vol fer, però sí sap que vol viure: «Ha hecho lo que debía hacer: empezar a vivir», li etziba Dante a Martín mentre veuen el vídeo de comiat que ha deixat Hache, un dels moments més emotius del film.
 

Perquè Martín (Hache) va d’això, de viure. De no oblidar-se’n. L’ombra del suïcidi plana en totes les escenes. Tothom està convençut que Hache s’ha volgut treure la vida i ell clama que només se’n li va anar la mà amb la combinació alcohol-droga: «Yo no sé si la vida vale la pena, pero no soy un suicida», confessa als tres adults en un sopar de converses orgiàstiques que precipitaran el final del film. 
 

En una xerrada entre Dante i Hache, el primer pregunta: «Cómo se puede abandonar antes de empezar?». «Mi vida no será maravillosa pero no me dan ganas de matarme. Tampoco me importa si estoy vivo o muerto, pero si estoy vivo, sigo», replica Hache. «Siempre hay que seguir, aunque sea por curiosidad», li respon Dante. Però, de vegades, amb la curiositat no n’hi ha prou. Alicia se sent profundament trista i humiliada per l’home que estima, que és cruel amb ella, i combina la indiferència amb paraules feridores, d’aquelles que t’esquincen per dins: «Alicia, como es habitual, nos ha obsequiado con un cóctel de lugares comunes y filosofía de almacén y una buena dosis de profunda imbecilidad», deixa anar Martín davant del seu millor amic i del seu fill. «¿Merezco tu respeto?», li implora Alicia. De resposta, el silenci.
 

La relació que mantenen Martín-Alicia és la més feridora, la més dura. Ella sap que Martín és així, que no en pot esperar res més, però l’estima tant que està a punt de perdre la dignitat. «Martín tampoco falla porque no me da nada»... La desesperació d’Alicia és tan gran que acaba besant Hache, suplicant que la faci sentir-se viva, desitjada, però immediatament se’n penedeix... «Me perdí Hache, estoy perdida. Yo quería ser tu mamá», li confessa entre llàgrimes.
 

Ja hem dit que l’ombra del suïcidi plana durant tot el film, però tots miren cap a la direcció equivocada, creient que Hache s’ha volgut treure del mig a causa d’un desamor. És Alicia, que esgotada mentalment per perseguir un amor que no és correspost, decideix llençar la tovallola. Finalment, és ella qui no troba més raons per seguir vivint. Tampoc enganya ningú, ella ja havia anat deixant pistes durant el film: «Hay mucha gente que se mata por amor, o por falta de amor», argumenta, i «hay cosas que duelen tanto que es mejor morirse», diu en un altre moment.
 

Dante, desolat després de trobar el cos inert d’Alicia al fons de la piscina, li crida a Martín: «Te deseo todo el dolor del mundo, Martín, te deseo un dolor tan intenso y tan profundo que no lo puedas soportar, que no te mate, que te mantenga vivo muchos años y que no te abandone nunca». Un dolor que despertarà Martín de la seva letargia, de la seva persecució de l’ataràxia, del no implicar-se en res...
 

Perquè Martín, en el fons, és un sentimental. Estima el seu millor amic, fins al punt de rebutjar dirigir un film en què Dante no hi és benvingut; estima Alicia, però és incapaç de demostrar-li, i estima Hache, amb qui ha de trencar el mur que els separa. 
 

Martín (Hache) és una lliçó magistral de vida i de cinema. Podríem escriure un nou anàlisi del text sense repetir cap frase del diàleg i en sortiria una nova pel·lícula. Perquè és un film per veure, repetir i recordar. I revisar periòdicament. Sempre hi descobriran alguna cosa nova.