De totes les especialitats del motor, una de les més trepidants, però també perilloses i –lamentablement– de menys pes mediàtic en un esport dominat pels circuits i els ral·lis, són les pujades de muntanya. Possiblement aquestes proves ajunten el millor de les altres perquè t’hi pots trobar turismes, barquetes o fins i tot fórmules. Tot un espectacle per a les cunetes.
 

Així doncs un pilot centrat en aquesta modalitat ha de tenir talent, reflexos i tota qualitat lligada al món del motor però per sobre de tot, també ganyes. I a Andorra vam tenir, fins ahir, un apassionat d’aquesta disciplina i un dels precursors de l’automobilisme andorrà, com també espanyol, fa ara gairebé 50 anys.
 

Es tracta de Joan Vinyes Casanovas, el pare dels dos germans–Joan i Amàlia– que actualment representen Andorra principalment en els circuits i ral·lis espanyols que va morir ahir als 69 anys d’edat.
 

Joan Vinyes va aficionar-se a les Pujades i als ral·lis als anys 70, quan hi havia bogeria pels cotxes, igual que la dona amb la que es va casar, Nati Dabad . En aquells temps no hi havien campionats amb diverses proves, així que buscaven carreres per competir allà on fos o es muntaven les seves, aventures que es convertien en autèntiques bestieses per carreteres estretes i a vessar de revolts diabòlics.
 

Nati, filla d’un pilot que va morir l’any 2007 i que qui deien que tenia benzina a les venes, va acabar sent la copilot de Joan, sent una de les primeres en prendre notes per fer-les servir durant la conducció. Entrada la dècada dels 80 van deixar de competir durant uns tres anys, però cap al 1985 van tornar a competir, aquesta vegada per separat. Nati va ser una de les primeres dones en disputar el Campionat d’Espanya de ral·lis i Joan combinava Català, Europeu i Espanyol, certamen que va guanyar al 1986. 
 

A partir del 1988 es va ampliar la nissaga dels Vinyes Dabad als campionats de muntanya amb el seu fill gran, també de nom Joan, que tenia 19 anys i que va coincidir durant tres temporades en competició amb els seus pares, fins que al 1994 el matrimoni es va retirar i el fill es va passar als turismes i als ral·lis fins el punt que avui és un pilot respectat a l’Espanyol de ral·lis, amb quinze campanyes a les seves esquenes.

Amàlia, de la seva banda, va introduir-se en el món de la competició ja entrat el segle XXI –Campionat d’Espanya de Resistència, Eurocup Seat Lleó i ara Campionat d’Espanya de ral·lis–, però com la resta de la seva família, sempre ha tingut la passió pel món de l’automobilisme a les venes.
 

Des que es va retirar al 1994, Joan pare sempre va acompanyar al seu fill –i posteriorment també a Amàlia– a les carreres. «Anava a totes, no es perdia ni una», apunta Francesc Pino, el seu responsable de premsa i gran amic, que ahir estava molt trist per la seva marxa: «Sempre donava recolzament als seus fills des de l’ombra». I va definir-lo: «Segurament, ara molta gent no el coneixerà però era un mestre. Un pioner a Andorra, de gran prestigi tant aquí com a Espanya. Ho sabia tot de mecànica».
 

També el va conèixer amb profunditat Gerard de la Casa, amb qui va coincidir entre el 1990 i el 1994 als campionats de muntanya. «Recordo que pare i fill anaven amb una barqueta PA 9/90 i la Nati conduïa un Seat 128 que ara Joan està restaurant. Teníem molt bona relació i per mi ell era un mirall, d’altres de la seva generació: Montes, Marginet, Pepito Marc, Isidre Garriga... Tots aquests van fer d’Andorra un país de motor».
 

L’Automòbil Club d’Andorra també va tenir unes paraules de condol en boca del seu secretari general, Toni Sasplugas: «Li devem molt. Ell va obrir el camí perquè els pilots andorrans sortíssim a competir fora. Avui ens sentim orgullosos de tenir la Pujada a Arcalís, puntuable per al Campionat de Catalunya de Muntanya que ell disputava fa 30 anys». Avui en dia al Principat hi ha un circuit sobre gel amb un campionat propi com és  les GSeries, forma part de l’Andros i hi ha diverses proves per les carreteres de totes les parròquies que identifiquen Andorra com un país de motor. Per això Sasplugas també va voler agrair el paper de Joan Vinyes. «Si tenim tanta tradició per les motos i sobretot els cotxes és en gran part gràcies a ell. Conec la seva família i tots ells són uns grans impulsors de l’automobilisme».
 

Joan ens deixa, però tot el que ha fet perdurarà en el temps i en els seus descendents, tan apassionats com ell. Avui tristos, però orgullosos del seu pare.