El que havia de ser una cursa més d’aquelles destroyers per a tres andorrans enamorats de les curses atlètiques de llarga distància es va convertir en tota una aventura irrepetible pel cor de la Costa Rica amb una preciosa iniciativa solidària que no oblidaran pel que resta de les seves vides. 
 

Els maratonians Joan Berenguer i Joan Repiso, i l’Ironman Tommy Castellet van planificar fa uns mesos disputar la Coastal Challenge, una de les deu ultra curses més dures del planeta, que constava de 240 quilòmetres per selva, rius, platges i tot tipus de zones autòctones del país de Centre-amèrica. La típica bogeria de cursa que requereix una preparació física i mental enorme i d’un mèrit desorbitat aconseguir ser finisher. 
 

D’aquesta idea, però, va sorgir una altra. La filla de Berenguer, una nena de vuit anys que es diu Mar (veure foto de baix a la dreta) va suggerir al seu pare fer una acció solidària amb els nens indígenes d’allà. Ella mateix es va comprometre a recaptar material al seu col·legi per portar-ho. I la iniciativa es va acabar fent gegant com una gran bola de neu. No només va haver-hi resposta a l’escola de la Mar, sinó que es van afegir d’altres. Els tres protagonistes de la història van promoure l’eslògan A simple aid [un simple ajut], van contactar amb Unicef Andorra, que va trobar dues escoles per al destí de tot el material recaptat que, atenció, va ser de 200 quilograms. Fins i tot va col·laborar el MoraBanc Andorra, regalant pilotes de bàsquet (veure foto de baix a l’esquerra) que van ser molt ben rebudes pels nens.
 

 

Sabien que era dur, però ni molt menys esperaven el que s’hi van trobar. Semblava més un raïd que una cursa per etapes. I per si això no era poc, temperatures superiors als 40 graus i una humitat que fregava el 100%. «T’ofegues i el bull el cos. Jo vaig haver d’abandonar a la tercera etapa per deshidratació», recorda Castellet, que tot i que va quedar desqualificat, l’organització el va permetre prosseguir fins el final. Repiso va estar a punt d’esclafar una aranya gran com un pam de mà en unes cascades, Berenguer va creuar-se amb un porc senglar autòcton i una mena d’os formiguer i Castellet no va topar-se amb cap animal, però tampoc no nega que va passar por: «A la selva no hi havia visibilitat de tan frondosa que era. Quan sentia serps tirava com mai endavant. Si et picava alguna l’organització em va explicar que s’aplicava un torniquet i a resar». «Eren trams de molts quilòmetres per platja, per selva, rius, pujades interminables que et feien passar en dos quilòmetres de la platja a 1.000 metres del nivell del mar. Sabíem que era dur, però no fins a tal punt», admet Castellet. «En sis dies jo he estat moltes hores corrent sol i sents molta inseguretat en segons quins indrets. Havia de tirar molt de cap, de pensar en la família, en què tot està controlat, però tampoc et pots desconcentrar perquè sinó et surts del traçat», apunta Berenguer. Això és el que li va passar a Repiso. «Em vaig perdre». Resulta que els trams per terreny verge, l’organització els marcava el camí a seguir hores abans de l’inici de l’etapa en qüestió a cop de destral i amb gomes per al pèl d’un color com fúcsia  cada 50 metres. «Va arribar un moment que vaig veure una taronja i vaig pensar ‘se li han acabat les cintes’ i vaig seguir per allà. Resulta que eren de l’any passat i al cap d’una hora em vaig adonar que no era el camí correcte. Tornar enrere sabent que estàs fora del recorregut i per tant exposat al perill de la selva no fa gràcia». Passats un dies, però, la supervivència feia que el respecte per la natura es difuminés una miqueta. «Amb tanta calor et tiraves al riu desesperat, tot i que no veies si hi havia res allà a sota. Era igual. Ens refrescàvem i també bevíem! I ni cagarrines ni res... Acabes immune a tot».

En fi, que de 96 participants principalment americans i europeus –Estats Units, Canadà,  Equador, Colòmbia, Anglaterra o Espanya, fins i tot algun català de Mallorca, van acabar la meitat. Repiso va ser el 32è i Berenguer una mica més avall, però finisher al cap i a la fi, amb unes 45-50 hores invertides. «Més d’un dia hauria matat l’organitzador; avui l’abraçaria», resumeix Repiso.
 

 

Van ser dues, a la primera etapa a Kokopsokubata, un poblat de la localitat de Grano de Oro a San José i a l’última a Bahia Drake, a prop de la meta final. «Els nens es tornàvem bojos amb el material. No tenien ‘bolis’, ni un llapis de color per pintar», descriu Repiso. «Trobaves nens de 8 anys i de 19 a la mateixa classe. I un d’ells feia tres hores d’anada i tres més de tornada per anar a l’escola. Amb botes de goma. Se t’encongeix el cor», recorda impactat Castellet.
 

Els de la primera escola eren indígenes i aprenien també coses de la seva vida quotidiana. «D’higiene o de salut, per exemple. Perquè la mortalitat allà és molt baixa, molts moren amb vint anys per una simple diarrea o una grip», lamenta Berenguer. El material va ser com un luxe per als nens de Costa Rica però és evident que també va ser una experiència del tot gratificant per als tres andorrans. Repiso i Castellet tenen clar que volen repetir. Berenguer prefereix altres reptes tot i que descriu l’experiència com «inoblidable». I tots tres, entendrits pel que van veure, s’han compromès a engegar una segona acció solidària pròximament ja des d’Andorra, a on van arribar dimarts. Enviaran materials a alguns dels més 25 col·legis de la zona indígena, que estan a més de deu hores a peu de la civilització i és on més ho necessiten. També es posaran en contacte amb la Federació Andorrana de Futbol per enviar pilotes, samarretes o el que sigui. «I si d’altres entitats també volen participar esterem encantats», convida Repiso. Perquè com diu el lema, A Simple Aid per nosaltres és un simple ajut però per a ells és mitja vida.