La independència andorrana probablement no hauria estat possible sense l’elaboració de la primera font cartogràfica que, el 1777, l’enginyer geògraf Nicolàs Lengelée configurava per ordre del Consell General i després de recórrer-se el país guiat per ciutadans autòctons des de 1774 i fins l’any de que data la publicació. 
 

El segle XVIII va ser època de lluita per part de les institucions andorranes per assolir la sobirania política, en un context convuls marcat per la Guerra de Successió i els constants enfrontaments i aliances entre França i Espanya. En aquest marc, deixar clara la neutralitat del Principat seria clau per, posteriorment, aconseguir el reconeixement de les seves peculiaritats. 
 

Documentació històrica/  La rellevància d’aquesta obra no rau únicament en el fet de ser la primera delimitació oficial individualitzada del Principat que es coneix. La precisió amb què es detallen esglésies, bordes, estanys fargues i fins i tot ponts de fusta distingits dels de pedra, a més de llacs i altres elements geogràfics, l’autora de l’estudi del mapa, Cinta Pujal, va voler destacar «la gran tasca realitzada a nivell toponímic». El «treball al terreny» no només es desprèn dels apunts a les notes de Lengelée sinó de la inclusió, dins del document, de «conceptes catalans». «Pic de pessons», «L’escaldes», «Aransal», «Apal» i més precisament «St Roma», «Meritxell», «Aubinâ» o «Llorts». O els molins d’aigua i fins i tot de seda també assenyalats. Tot plegat deixa constància de la tasca sobre el terreny que enginyers geògrafs i topògrafs van realitzar amb el suport i a instància de les autoritats, a més de l’ajuda rebuda pels residents, desacostumats com els professionals estaven a les zones muntanyoses. I l’escut... Insígnia que destaca dins del manuscrit, tot fent evident de la particularització del mapa. El mapa és, doncs, il·lustració d’un període transcendental per a Andorra.