és un moment que cap esportista vol que arribi. Aquell instant que quan inicien la carrera es veu extremadament lluny, perquè hi ha ganes de menjar-se el món, i que quan passen els anys cada cop es veu més a prop. Joaquim Purito Rodríguez decideix plegar, baixar de la bici. Ho farà a final de temporada. Ahir ho anunciava en la jornada de descans del Tour de França. Era una idea que feia temps li passava pel cap, i la vol fer efectiva quan encara es troba a dalt de tot. Per anunciar-ho no va trobar millor lloc que fer-ho al país on resideix.
 

Quasi no va acabar de prenunciar la frase dient que plegava a l’inici de la roda de premsa i l’emoció el va colpir. No va poder evitar les llàgrimes. Una realitat que després admetia que se’n reia quan un esportista donava així la notícia de la seva marxa. «He disfrutat moltíssim aquest esport. Hi ha un moment que has de decidir que s’ha acabat i sincerament prefereixo deixar-ho en un nivell alt», exposava d’inici Purito, remarcant «he donat aquest pas perquè porto disset temporades com a professional i prefereixo deixar-ho en alt, amb un bon record i lluitant encara per un bon lloc al Tour de França. He disfrutat molt d’aquest esport però arriba el moment de decidir que s’acaba». 
 

Mirant enrera, comprova que «des del primer a l’últim dia he gaudit molt d’aquest esport. M’ho ha donat tot. Seguiré segurament vinculat perquè és l’esport que estimo perquè gràcies a la meva família m’ho han fet viure d’una manera molt especial i penso que això és el que he transmès a la carretera. No canviaria ni un segon de tot el que he fet a la meva carrera». Sempre s’ha trobat «amb les mateixes ganes que quan vaig començar als vint anys». Ha format part de l’ONCE, Saurnier Duval i Caisse d’Epargne, però és a l’equip rus on ha estat cap de files. «A tots els equips vaig aprendre i quan vaig arribar al Katusha havia treballat per a bons líders i vaig aprendre d’ells». L’anunci de la retirada va decidir donar-la en la jornada de descans. I fer-ho on viu. «Andorra es mereixia que donés la notícia aquí perquè vulguis o no és aquí on m’he fet corredor i on més he disfrutat», i assegura que «quan deixi la bicicleta continuaré vivint aquí. Segurament farem alguna cosa, com la Purito i algun esdeveniment més».

 

Mirant el passat i el  futur / El Tour encara no serà la darrera prova on doni pedalades. Perquè encara té importants cites per davant com la Vuelta a Espanya i els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro. Espera ser seleccionat per al Brasil per posar punt i final a la seva carrera: «M’agradaria que fos el meu comiat. Ara el pla són els Jocs i la Vuelta, però a veure com acabo. No em vull acomiadar patint». Encara li queden cames, però en un futur «vull que em recordin com a un corredor actiu, valent i com una persona oberta i natural. Quan miri enrera no me’n recordaré de les coses dolentes, com abans van fer Pedro Delgado o Carlos Sastre. Sempre has de recordar tot el bo».
 

En tots aquests anys els seus referents han estat varis. «He admirat a molts. Des de Johan Musseuw fins a Nairo Quintana, però per a mi el número u ha estat Michele Bartoli, que va guanyar totes les clàssiques menys la Roubaix, i també Alejandro Valverde». El corredor murcià «amb més cap hagués estat un superdotat. Podria haver triplicat el seu palmarès». I on troba que no en va tenir va ser als Mundials de Florència del 2013, on el de Parets del Vallès va ser medalla de plata per una mala decisió de Valverde. Aquella cita «hagués estat un gran record», però al de Movistar «li va faltar cap». A pesar de la qualitat de Purito, mai va poder aconseguir guanyar cap de les grans rondes, tot i quedar-se ben a prop. És l’únic corredor català en pujar al podi final de Tour, Giro i Vuelta. Ha sumat tres etapes al Tour, dues al Giro, nou a la Vuelta, dos Giro de la Lombardia i una Fletxa Valona, Volta a Catalunya i al País Basc. A mésva ser en tres ocasions número 1 del Món i suma dues medalles als Mundials. «L’important és que sempre he donat el cent per cent. Mai m’he reservat, així que no puc demanar més. És cert que em falta una gran, un Mundial o una Lieja, que és la meva carrera preferida, però ho vaig donar tot i vaig aconseguir estar sempre amb els millors», exposa el de Katusha.

 

Respecte dels rivals / Alguns dels protagonistes del pilot van dir la seva respecte l’adéu de Purito. Ángel Vicioso, company d’equip i amic personal, assegura que la decisió presa «l’entenc perfectament perquè no és que deixi el ciclisme amb 32 anys. És que en té 37 i arriba un moment en què ha de dir prou. És lògic que ara tingui ganes de disfrutar de la família i altres coses. Això sí, com a company i amic em fastigueja no tenir-lo a l’equip l’any vinent». Considera que «com a ciclista és un gran que ha aconseguit grans victòries, i com a persona un 10. A mi sempre m’ha donat el seu suport, sobretot als mals moments». 

Nairo Quintana admetia ja conèixer la notícia. «Ho sento perquè crec que és un gran. Va fer feliç a l’afició. És un home que porta el ciclisme al cor, un esportista destacat a la seva professió i com a persona», indica el colombià, valorant que el moment és l’adequat: «Ho fa molt bé. I aquesta és la millor decisió que pot prendre, deixar la bici en un gran moment, i no com altres que han estat grans i després perden el respecte dels joves».