«Per què sempre és la llum que ha d’inspirar la foscor i per què no pot ser la foscor que inspiri la llum?» Amb aquesta reflexió l’artista Antoni Taulé ens comença a parlar sobre la llum aclaparadora i teatral que destaca a les 21 obres exposades des d’ahir i fins al novembre a l’Artalroc.No és casual que el títol de l’exposició sigui precisament Lux.
 

«És una pintura que sense voler ser metafísica, parla molt de l’interior i de l’exterior de cadascú de nosaltres», explica el comissari de l’exposició Ferran Martínez. «Està parlant de l’etern conflicte entre nosaltres i el nostre entorn, que ens pressiona i condiciona» concreta. 
 

La mida de set de les peces exposades (dos per tres metres) convida també a la reflexió d’una manera tan subtil com abrupta, ens planta enmig d’un escenari que és alhora desconegut i familiar. Un espai físic en el qual el nostre cos hi cabria sense problemes. «Sempre hi ha una persona present al quadre, quan no hi apareix, és l’obrservador qui és dins», ens fa notar Taulé. 
 

La rigidesa dels interiors amb el predomini de la línia recta i el detall en les columnes i llindars ens recorda la formació com arquitecte de Taulé, alhora que els paisatges fascinants que s’entreveuen per les obertures «tenen unes característiques similars: són matolls baixos, secs, erms, bastant mediterranis per la relació de Taulé amb Formentera»
 

I és que va ser precisament a la menor de les Pitiüses on el pintor va abandonar l’arquitectura per l’art als anys 70 i on ha anat tornant regularment. Paisatges o edificis, ambdós tenen l’origen en una barreja de realitat, de llocs trepitjats per Taulé, i d’imaginació. 
 

«Aquest contrast entre coses que existeixen com el paisatge de Formentera o aquest palau de la Llombardia generen una sensació d’atemporalitat i irrealitat que sorgeix de la confrontació», comenta Ferran Martínez. 
 

Parlant d’això, el comissari Martínez assenyala una de les obres on s’aprecia la porteria de l’edifici parisenc en el que resideix Taulé. En aquesta ocasió, el pintor ha canviat el que seria el garatge de l’edifici per un paisatge mediterrani, ple de línies corbes i una figura femenina que mira cap a l’espai interior. 

Són 21 les obres que s’exposen a l’Artalroc i tres d’elles ho fan de manera inèdita, entre les que destaca Chémin d’etoiles, una obra de format gran que introdueix el color al paviment de l’espai tancat i ens deixa veure les salines formenterenques. 
 

La mostra no només recull quadres, sinó també set fotografies que es dissimulen perfectament entre les pintures d’estil hiperrealista. «En els darrers anys Taulé ha fet menys fotografia i més pintura», explica Ferran Martínez, mentre explica les similituds de concepte darrere d’ambdues tècniques. 

«Estic content d’exposar aquí, perquè és com un pont entre França i Catalunya, jo sóc català però he viscut 50 anys a França» , diu Taulé. 
 

L’exposició arriba a Andorra després de signar una col·laboració amb la Fundació Stämpli de Sitges que va acollir Lux fins el darrer mes de setembre.