ANDORRA LA VELLA
Transgressió i transcendència
Manel Gibert publica ‘Vertigen’, un recull de 27 relats en què l’autor li ho posa difícil al lector
No s’estrena amb la prosa, però sí és la primera vegada que publica un llibre de narrativa. Manel Gibert (Reus, 1966) ens endinsa en una teranyina literària a Vertigen (editorial Límits), un recull de «27 contes dintre d’un laberint». «No sé si he de demanar perdó als narradors», confessa l’autor, però sí que pot garantir que no és cap caprici. De la primera a l’última pàgina, Vertigen és un exercici literari molt treballat, en tots els aspectes, des de l’ús d’un vocabulari ric, precís i variat, a una sintaxi, una gramàtica i una expressió cuidades al mil·límetre. «Com ho dic també és essencial», matisa.
Perquè Gibert no li ho vol posar fàcil als lectors. Vertigen és un llibre «molt dens i culturalista, tot té un perquè, està molt i molt treballat», a més de contenir moltes referències cinèfiles, literàries, musicals... «Sense voler ser pretensiós, no és un entreteniment», afirma. L’autor creu amb fermesa en la «lectura com a acte cultural, d’autoconeixement, de bellesa, d’emoció» i, per tant, té clar que el seu objectiu no és escriure «per a que em llegeixin, sinó perquè els lectors estiguin amb mi, hi trobin coses». De fet, Gibert sí que té una pretensió: «Fer pensar. Fer-ho difícil i que [els lectors] s’esforcin». Per això li agraden escriptors com Cortázar, Capote, Calvino... «La literatura m’ha de canviar», clama.
Una lectora beta de qualitat ha detectat de seguida la voluntat de Gibert: Isabel-Clara Simó prologa Vertigen, i n’afirma: «Diuen que un text literari és bo si reuneix dos impactes sobre el lector: el fa sentir i el fa pensar». A fe que Manel Gibert aconsegueix totes dues coses. Entre somriures no gens inofensius».
Però, de què va Vertigen? Té una trama? Sí, i no. Perquè Vertigen és un joc, hi ha ficció abans de la ficció, però també molta realitat. «El llibre és un engany de cap a peus, però extramadament verídic», adverteix l’autor. «Però tindrem dubtes de si Manel Gibert ha escrit el llibre i si s’acaba», afegeix. El volum de contes és «un trencaclosques, un puzzle, un laberint, un quadre de Pollock». Cada conte es pot llegir independentment però cap d’ells és prescindible. I a l’estil Rayuela, Gibert proposa dos ordres de lectura dels relats. «És un joc molt seriós», conclou.
Les connexions entre històries són «molt fortes» i només d’una lectura completa se’n pot desprendre el tot, encara que hi hagi mil lectures, mil preguntes, mil dubtes a resoldre. Una trama que denota el vertigen que provoca la vida, i també el físic.
Un ciclista que travessa un túnel i canvia d’època, una noia que vol saltar des d’un gratacel, un capellà que navega en un vaixell... Són només alguns dels personatges que teixeixen el relat. Gibert, que escriu per conèixer-se, «per posicionar-se davant la vida», recorda que som éssers «incomplerts, escindits per naturalesa» i que no ho podem controlar tot. La vida, en definitiva, ens provoca vertigen.
Perquè Gibert no li ho vol posar fàcil als lectors. Vertigen és un llibre «molt dens i culturalista, tot té un perquè, està molt i molt treballat», a més de contenir moltes referències cinèfiles, literàries, musicals... «Sense voler ser pretensiós, no és un entreteniment», afirma. L’autor creu amb fermesa en la «lectura com a acte cultural, d’autoconeixement, de bellesa, d’emoció» i, per tant, té clar que el seu objectiu no és escriure «per a que em llegeixin, sinó perquè els lectors estiguin amb mi, hi trobin coses». De fet, Gibert sí que té una pretensió: «Fer pensar. Fer-ho difícil i que [els lectors] s’esforcin». Per això li agraden escriptors com Cortázar, Capote, Calvino... «La literatura m’ha de canviar», clama.
Una lectora beta de qualitat ha detectat de seguida la voluntat de Gibert: Isabel-Clara Simó prologa Vertigen, i n’afirma: «Diuen que un text literari és bo si reuneix dos impactes sobre el lector: el fa sentir i el fa pensar». A fe que Manel Gibert aconsegueix totes dues coses. Entre somriures no gens inofensius».
Però, de què va Vertigen? Té una trama? Sí, i no. Perquè Vertigen és un joc, hi ha ficció abans de la ficció, però també molta realitat. «El llibre és un engany de cap a peus, però extramadament verídic», adverteix l’autor. «Però tindrem dubtes de si Manel Gibert ha escrit el llibre i si s’acaba», afegeix. El volum de contes és «un trencaclosques, un puzzle, un laberint, un quadre de Pollock». Cada conte es pot llegir independentment però cap d’ells és prescindible. I a l’estil Rayuela, Gibert proposa dos ordres de lectura dels relats. «És un joc molt seriós», conclou.
Les connexions entre històries són «molt fortes» i només d’una lectura completa se’n pot desprendre el tot, encara que hi hagi mil lectures, mil preguntes, mil dubtes a resoldre. Una trama que denota el vertigen que provoca la vida, i també el físic.
Un ciclista que travessa un túnel i canvia d’època, una noia que vol saltar des d’un gratacel, un capellà que navega en un vaixell... Són només alguns dels personatges que teixeixen el relat. Gibert, que escriu per conèixer-se, «per posicionar-se davant la vida», recorda que som éssers «incomplerts, escindits per naturalesa» i que no ho podem controlar tot. La vida, en definitiva, ens provoca vertigen.