«Tenir molts anys és una merda però al final ets com una biblioteca amb potes», va etzibar l’artista Sergi Mas (Barcelona, 1930). Aquesta afirmació va tenir l’origen en el fet que el català arrelat a Sant Julià des de fa 60 anys recorda encara a qui va pertànyer el forn terrissaire aparegut a la parròquia la setmana passada i sobre el qual, en un inici, s’especulava que fos més antic.  «Jo sóc inútil per pitjar botons, però sembla que el senyor Alzheimer s’ha oblidat de mi», va aclarir als presents Mas. 

Què, qui, quan?

El forn aparegut al Camp del Perot no és un altre que el forn de Cal Terrissaire, és a dir, el d’Isidre Planes a qui Mas encara va arribar a conèixer. «El que ha sortit ara era el forn petit, el de les coses delicades com gerros i plats, perquè més a munt, al mateix lloc on hi havia les basses per pastar el fang, en tenia un de més gran», va explicar Mas. «Amb la invasió del duralex, la terrissa va anar a la punyeta i l’Isidre Planes i el seu fill van fer oposicions per fer de carters», així va explicar l’artista el final de la vida útil del forn. D’aquest tipus d’instruments, al Pirineu hi havia, almenys i segons Mas, dos més: «Un a Bellver i l’altre a la Seu». Sembla que aquests dos estan totalment perduts o sigui que la importància del de Sant Julià augmenta. 
«D’alguna manera, tots els forns del Pirineu d’aquest tipus estaven relacionats i s’ajudaven entre ells perquè cada un coïa tota la producció de mig any en 48 hores i calia mantenir el foc viu i a bon ritme per no enviar a norris la feina de sis mesos», va detallar Mas com a gran coneixedor de la tradició pirinenca. 

Per últim, va obsequiar els assistents amb una anècdota històrica més: «Isidre Planes, en el seu intent de modernitzar-se va posar en marxa una bòbila per a materials de construcció però la terra d’aquí té òxid de ferro i això provoca que la terrissa sigui molt resistent i es trobaven amb maons que costaven de trencar pels paletes, així que el negoci no va prosperar».