PUBLICITAT

Escaldes-Engordany

L’home dels set passaports

L’esperit aventurer i esportista de l’Edu Micas l’ha portat a viatjar a 190 països de tot el món

Per El Periòdic

Síria, Iemen, Afganistan, Txad, República Centreafricana i Líbia són els únics països del món que se li resisteixen a l’Edu Micas García (Andorra la Vella, 1979), ja que les ambaixades estrangeres no li poden garantir unes mínimes condicions de seguretat. En tota la resta d’Estats, segons els càlculs d’aquest intrèpid funcionari arriben a un total de 190, almenys un foraster andorrà s’ha endinsat en els seus territoris. 

«Sempre de petit m’han dit que era un cul inquiet perquè no parava de fer coses» explica l’Edu, que es va proposar als 25 anys, just després d’acabar la seva carrera d’Econòmiques a Perpinyà, visitar els cinc continents del planeta. A la ciutat llenguadociana havia tingut la seva primera oportunitat d’independitzar-se i viure una experiència de manera prolongada a l’estranger. 

El seu tiet, que havia recorregut amb furgoneta el Pakistan, era la influència aventurera més propera que tenia al seu cercle familiar. Però el que de ben segur no s’esperava el seu tiet, ni els seus pares i ni tant sols el propi Edu és que a Timor Oriental, un país del sud-est asiàtic, començaria el primer graó d’un ambiciós repte que s’havia fixat assolir abans de complir 40 anys.

A Timor Oriental va conèixer un home que havia viatjat «a tots els països del món sense guerra»

En aquesta illa de llengua portuguesa va conèixer en Gilbert, un natiu que s’havia jubilat després d’una vida com a professor de francès que va poder combinar simultàniament amb les seves nòmades aspiracions. Aquesta darrera faceta és la que va captivar a l’Edu quan en Gilbert va compartir amb ell el seu llibre de viatges, on tenia recopilades les seves aventures com a rodamón en fascicles de diaris personals. La fascinació amb la qual l’ancià recordava les seves peripècies visitant «tots els països del món que no estaven en guerra» va ser el detonant que necessitava l’Edu per trobar la seva font d’inspiració. 

Un cop fixat l’objectiu, l’Edu volia afegir-li el seu toc personal al desafiament: «A mi viatjar m’agrada molt, però jo volia trobar un al·licient. No puc estar dos dies dormint al mateix lloc. Per això sempre intento trobar algun esdeveniment esportiu per conèixer el país». Des de llavors ha anat acumulant escalades a pics com el Kilimanjaro, curses com la Ultra Trail de Madeira o triatlons com l’Ironman de Sri Lanka, entre desenes d’altres competicions. 

«Abans de començar un viatge el primer que miro és la seguretat i després intento posar-me en contacte amb gent d’allà perquè m’ajudi amb consells» assegura l’Edu respecte als preparatius. Sempre agafa avions «amb flexibilitat de dates i horaris» que surten des de Barcelona o Tolosa. «Només facturo una maleta si m’haig de portar la bicicleta o si vaig a algun lloc on faci molt de fred. Sinó no necessito res més que posar a la motxilla un paraigua, quatre samarretes, algunes mudes i la càmera». En funció del continent, varia la duració de l’estada, que compren entre les dues setmanes i el mes.  

En el viatge a Sudan va ser assaltat per Al Qaeda quan entrenava per a una marató al Sàhara

Una altra de les particularitats en els seus viatges és que sempre que pot aprofita a creuar les fronteres dels països limítrofes per fer créixer la llista. Al cap d’un any acostuma a fer un mínim de cinc o sis viatges, dels quals «prop del 70% els faig sol perquè a països complicats a la gent no li fa gràcia acompanyar-me».

Raó no li falta, especialment després de l’ensurt que va patir l’any 2012 a Sudan. Quan es trobava a Egipte, l’Edu havia llogat un conductor per creuar la frontera des d’Assuan fins a Abri. El cotxe l’havia deixat al desert perquè ell volia entrenar per a una marató que es faria al Sàhara però que ell mai va acabar disputant. «Quan estava corrent per les dunes em van aturar dues persones que deien ser d’Al Qaeda. Sort que només volien diners, però em van amenaçar amb kalàixnikovs. L’únic que els vaig demanar és que no em traguessin el passaport». 

Afortunadament l’Edu va conservar el passaport per a poder tornar a casa, però a banda per a ell aquella documentació tenia un valor simbòlic ja que també era el record més fefaent per demostrar que havia estat a tants països. «Cada dos anys se’m caduquen els passaports perquè no hi ha més espai» asegura l’Edu entre rialles com si fos un noi entremaliat. No obstant això, haver viatjat tant també ha estat contraproduent en algunes situacions. 

Al 2015 quan va fer escala a Guam, una base naval d’Estats Units, per anar a Tuvalu (Oceania) li van denegar l’entrada al país americà perquè en el seu passaport figurava un segell de l’Iran. «No em va quedar un altre que fer mitja volta cap a Filipines i comprar un vol directe». D’aleshores va aprendre la lliçó i visita els països que restringeixen l’entrada a d’altres Estats “just quan està a punt d’acabar-se les pàgines del passaport”. 

Va participar en una cursa per a estrangers que organitza Corea del Nord

Un dels segells més valuosos que pot presumir de tenir és el de l’hermètica Corea del Nord, que anualment organitza una marató enfocada per a que els estrangers puguin passar unes hores dins de les seves fronteres. «Entrar per la duana va ser un show. Em van mirar les fotos i les converses del mòbil. Un cop a dins del país estaves incomunicat i no et podies moure sol. Hi havia una escorta per cada corredor. Una vegada durant la cursa em vaig desviar una mica per anar al lavabo i ja tenia una moto al costat per veure què feia».

Una de les situacions més comunes amb les quals s’ha trobat viatjant arreu del globus terraqüi són les traves amb la nacionalitat andorrana, ja que «hi ha un gran desconeixement d’Andorra. Molts el confonen a l’hora de pronunciar amb Angola» reconeix l’Edu, que se sent orgullós dels seus orígens.

Totes aquestes experiències viscudes  «m’han obert molt l’esperit. Em diuen que soc algú més flexible i també segurament sigui menys materialista». Ara vol prendre’s un període de pausa per dedicar-se més a la seva família. Amb tot, no amaga que té una espina per no haver pogut completar tots els països del món, però alhora és conscient que «als que em queden potser ja no torno. Així que soc a temps de tornar als que ja he fet» conclou l’andorrà més cosmopolita. 

Comenta aquest article

PUBLICITAT