PUBLICITAT

Atenció: matrícula andorrana

S’acostuma a dir que la personalitat d’un individu queda reflectida en la seva manera de conduir i la seva relació amb els diferents obstacles que, circulant, va trobant a la carretera o als carrers de la ciutat. No sé fins a quin punt això pot ser veritat. De vegades, també es diu que, en circumstàncies específiques, la gent canvia la seva manera de ser segons situacions d’ànim aïllades, com poden ser discussions, mal humors o senzillament que no faci sol o que plogui, troni o llampegui. Bé, el que voldria analitzar és el comportament de determinats conductors al tram de carretera de la Seu d’Urgell a Ponts i, ben especialment, el dels conductors de cotxes identificats amb la matrícula andorrana. El tòpic, de fa anys, exposa que gran part d’aquests vehicles no respecten les normes generals de la conducció i, en alguns casos, sovintejats, voregen o cauen en la temeritat. També vull deixar ben clar que en el tram indicat també es contemplen bogeries de tota mena de conductors de cotxes amb matrícula espanyola. De tota manera, és difícil fer aquest petit viatge sense comprovar que un cotxe ‘andorrà’ fa avançaments esportius no permesos, o que dos o tres cotxes d’aquesta nacionalitat van ‘picats’ entre ells, amb els consegüents perills col·laterals per als altres viatgers innocents. He parlat amb uns quants amics i he arribat a les següents conclusions, que exposo a continuació.

La primera és que molts conductors andorrans —insisteixo, cotxes amb matrícula andorrana— van tan esverats perquè dins dels límits del Coprincipat es veuen constrets a velocitats reduïdes i sotmesos a una vigilància molt estricta. Per això, una vegada enfilen la recta de Montferrer desfoguen les seves ànsies de velocitat empesos per una ineludible necessitat psicològica. 

Un segon punt podria ser el de l’absència de punició. Molts excessos de velocitat queden sense càstig per no haver estat comprovats en el moment de produir-se, igual que moltes deteccions dels malvats radars sembla que no tenen conseqüències econòmiques i les multes no es paguen per la falta d’un conveni específic hispano-andorrà. En alguns casos, molt extrems, poden produir-se detencions a la mateixa frontera o el pagament de cop de sancions acumulades. De moment, però, els efectes d’aquests mètodes no tenen gaire transcendència en la pràctica.

El tercer punt podria raure en una necessitat d’afirmar una superioritat mecànica dels vehicles matriculats a Andorra, una superioritat mecànica una mica ingènua però que podria deixar entreveure uns comportaments de menyspreu cap als xofers comarcals de l’Alt Urgell o de la resta d’Espanya. Avui dia qualsevol cotxe es pot situar a la més mínima a 140 quilòmetres per hora i confondre la carretera amb una pista de curses de velocitats és realment de poc nivell intel·lectual. Sí que és veritat que un cotxe d’alta gamma, de qualsevol nacionalitat, pot fer fàcilment pam-i-pipa a un utilitari, però la major part de vegades ho fa infringint la limitació de velocitat.

Un quart punt pot afectar a una minoria de conductors. Seria una conducta basada en l’afirmació d’una ètnia territorial, com la de pensar que els residents andorrans de qualsevol nacionalitat han desenvolupat una especial habilitat en la conducció, habilitat que desitgen fer evident que no ha estat dada als xofers de residència catalana o espanyola. O el que és pitjor encara: demostrar en una competició d’habilitats, a veure qui és més ràpid i valent.

Se m’ocorre un cinquè i darrer punt, atès que no veig a les autopistes i autovies espanyoles o franceses un especial frenesí circulatori protagonitzat per la matriculació andorrana. Potser és perquè el tram de carretera de la Seu a Ponts disposa d’uns estímuls invisibles, poc estudiats però eficaços, que fan que es disparin les adrenalines de determinats conductors responsables de la navegació de cotxes andorrans.

Bé, comprendrà el meu amic lector que exposo aquesta temàtica sense cap ànim de controvèrsia amarga. Sí que puc dir que, per motius personals, des de fa anys cada setmana faig un petit viatge de la Seu a Oliana, i el que he escrit ho podria defensar darrere un ponderat taulell de qualsevol establiment cafeter de la Seu o d’Andorra. I que de moment he sobreviscut, malgrat que en alguna ocasió he fet jo mateix algun avançament poc encertat, perquè, en realitat, tots som una colla de pecadors.

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT