M’agrada ser adult!
Ser adults i viure en un país democràtic és simplement fantàstic: podem decidir com viure, què fer i on anar. Només hem d’acceptar les conseqüències dels nostres actes, per així evitar la dissonància cognitiva, que sorgeix quan les nostres creences i el nostre comportament s’enfronten. Tres exemples són quan un fumador pensa que fumar pot provocar-li càncer, però, així i tot, continua fumant. Quan algú sap que abusar del sucre pot causar-li diabetis però, igualment, en menja grans quantitats. Quan algú vol estalviar, però és incapaç de deixar de comprar coses innecessàries, i tan aviat com cobra la seva nòmina, la dilapida. Amb això vull dir que si acceptem que el nostre comportament repercuteix directament sobre el nostre estat físic i mental podem realitzar-lo sense cap sentiment de culpa. És a dir, si entenem que el nostre estil de vida pot danyar-nos o beneficiar-nos no hi haurà lloc per als remordiments. Així doncs, ser adults és un avantatge, perquè podem menjar allò que ens vingui de gust il·limitadament i en qualsevol moment; fora de l’àmbit laboral podem escollir amb qui relacionar-nos; no tenim una hora determinada per anar a dormir; podem decidir en què invertir el nostre temps lliure; podem hipotecar-nos amb el banc; viatjar sovint; anar a la platja; a la muntanya; tenir parella sentimental, fills; fer esport cada dia; etc. No hem de demanar permís als nostres pares per fer totes aquestes coses i, encara millor, si no les volem fer, tampoc ens poden obligar a fer-les.
Ningú ens pot negar anar amb certes persones, grups o llocs, ni tampoc ens pot dir quin esport practicar i encara menys, controlar la nostra agenda setmanal, cosa que sí que succeeix quan som menors. Si volem menjar pizzes, hamburgueses, gelats, caramels, etc. fins a afartar-nos, ningú ens ho prohibirà. Per tant, veien el panorama només ens queda gaudir atès que tenim lliure albir. Podem decidir per nosaltres mateixos l’estil de vida que més ens convé en cada moment. Som lliures i sempre que no fem res incívic, ni il·legal, no pertorbarem el conjunt de la societat i, en conseqüència, no hi ha cap motiu real per reprimir-nos conductualment. Però, malauradament, les nostres creences i la nostra autoestima ens condicionen de tal manera que ens impossibiliten aprofitar del lliure albir i comportar-nos com voldríem realment. Aleshores, seria convenient revisar els nostres principis i preferències de tant en tant, perquè a vegades no són realment nostres, sinó, imposats per la societat o assimilats sense més ni més, sense haver-los qüestionat en cap moment. Els veiem en els altres i pensem que són els més adequats, sense pensar en els motius que ha portat aquestes persones a actuar de tal manera. Els hàbits i costums són un conjunt de conductes i pensaments que guien el nostre comportament cap a un costat o l’altre, i per això mateix, tots som diferents encara que visquem en el mateix país. Segons les creences i maneres de comportar-se del nostre entorn social podem arribar a comportar-nos així nosaltres també si no som crítics.
Hi ha gent que fa servir el seu lliure albir per endeutar-se durant bona part de la seva vida, impossibilitant poder gaudir dels diners que guanya mensualment. Hi ha qui durant la seva joventut ha decidit no preparar-se acadèmicament o professionalment i malauradament, una vegada són adults no guanyen suficients diners per a gaudir del temps lliure. Hi ha qui decideix deixar la seva vida en mans de la religió i que aquesta els limiti en el seu comportament i pensament.
La qüestió és que tots hem tingut la possibilitat d’escollir, però no tots hem utilitzat el pensament crític per fer-ho. Molts han seguit els patrons socials del seu entorn perquè interpreten que no hi ha una altra manera de fer-ho. D’aquí la importància de revisar les nostres creences, perquè potser ens estan dinamitant el futur, ens estan fent prendre decisions que no van amb el nostre pensament. Estem constantment en dissonància cognitiva perquè voldríem comportar-nos de certa manera, però xoca amb les nostres creences i, per desgràcia, poden incidir en la nostra autoestima, poden fer-nos sentir culpables per les nostres conductes. Segons la religió que seguim se’ns prohibeixen unes coses o unes altres i, per tant, se’ns condicionen uns comportaments o uns altres. Però encara més clar, si sempre hem sentit a casa que viure de lloguer és llençar els diners i que per tenir un futur assegurat hem de tenir un pis en propietat, segurament ens hipotecarem de ben joves. No ens qüestionarem si aquesta idea és real o és provocada per l’experiència dels nostres pares. Ni l’oferta laboral, ni els preus de l’habitatge són els mateixos que fa 40 anys i, per tant, ara és més difícil accedir al mercat immobiliari perquè en part, el nivell de vida s’ha encarit, s’han creat nous impostos i s’han apujat els que hi havia, sense mencionar l’increment del combustible, de l’electricitat i del menjar.
Igual que la religió, potser els nostres pares, familiars o amics van patir una situació negativa i el fet d’agafar-se a ella els va ajudar a superar-la. Aleshores, en comptes de veure-la com una doctrina que imposa obligacions i prohibicions i que, per tant, ens retalla la llibertat de decisió, alguns la veuen més com una salvació. Hi ha qui ha adquirit uns hàbits i costums que els facilita la vida i, com que volen que els altres també estiguem tranquils, ens els volen transmetre. Llavors, vivint en un país democràtic on tenim l’opció del lliure pensament i moviment seria interessant, per no dir productiu, utilitzar el pensament crític abans de deixar-se emportar per les creences i costums dels altres. Hi ha moltes maneres de viure i totes són igual de bones perquè finalment tots morirem, i cap ens assegura la vida eterna. Per tant, hem d’escollir la que més s’adapta a nosaltres, a la nostra manera d’interpretar la realitat i així mai tindrem dissonància cognitiva.