Síndrome del Bore out
És una cosa que tots sabem, que estant a gust en la feina treballem millor, estem alegres, concentrats i, per tant, som més productius. Aleshores, tots busquem una feina plaent, on trobar-nos a gust i així no malgastar les 40 hores setmanals que li hem de dedicar. Així doncs, posem el cas que la trobem i estem a gust, anem a treballar motivats, però per circumstàncies de la vida la cosa canvia i comencem a avorrir-nos. Les vuit hores diàries es fan pesades, com si el temps s’estanqués, com si les hores fóssim de 100 minuts. Estem desitjant que arribin els dos dies de descans per a evadir-nos i allunyar-nos del malestar que ens provoca la feina. Un malestar que pot resumir-se en un conjunt de sensacions com són el cansament mental, sentir-se inútils, infravalorats, desmotivats, entre moltes altres més. És a dir, en un principi la feina ens agradava, però actualment ha deixat de fer-ho, ja sigui perquè l’empresa ens ha reubicat, ha modificat la nostra manera de treballar, ha canviat els objectius a aconseguir o simplement hem evolucionat personalment, hem adquirit nous hàbits i costums i amb ells les nostres preferències han canviat.
Però viure té un cost econòmic i ara mateix estem en una feina on ens guanyem bé la vida perquè el nostre objectiu era estalviar per comprar un pis, un vehicle, pagar els estudis dels fills, arribar a una certa quantitat de diners, etc. I ara que ja ho hem assolit, no li trobem sentit a treballar tant de valent, amb tantes ganes i, per tant, entrem en un bucle on només treballem per justificar la nostra presència i així evitar que ens facin fora. Això seria per la banda de la motivació inicial, donat que tenim la feina per aconseguir un objectiu en concret i, per tant, la motivació era temporal, mai ha sigut la feina en si mateixa. Així doncs, l’avorriment que podem estar sofrint també serà temporal perquè en quant ens centrem en un altre objectiu, la motivació tornarà a fer acte de presència. És a dir, utilitzem la feina de manera instrumental, és un medi per obtenir diners o temps per gaudir com realment ho desitgem: viatjant, fent esport, quedant amb els amics, llegint, anant de compres, etc.
Per contra, quan la motivació és el plaer de fer la feina, és molt diferent perquè sense ella estem perduts. Fer la feina ens omple, ens identifiquem amb ella, ens dona un valor afegit socialment perquè contribuïm al seu funcionament, per això mateix hi ha tanta depressió entre la gent que està en l’atur de llarga durada, perquè tot i sentir-se capaç de continuar amb la feina, es veu obligada a aturar-se. És a dir, quan alguna circumstància externa a nosaltres ens condiciona la manera de treballar, és quan apareix el bore out, perquè la feina ja no és agradable i, malauradament, la trobem avorrida, perdem la motivació en fer-la i el resultat és la desil·lusió personal. Inclús en moltes ocasions, també la social, perquè el sentiment de frustració es generalitza a tots els àmbits en els quals interactuem. Així doncs, es pot veure clarament la diferència entre una situació soferta per evolució personal i una imposada. En la primera som capaços d’adaptar-nos sense cap problema perquè valorem més els diners guanyats o el temps lliure del qual disposem gràcies a l’horari laboral. En canvi, en la segona és bastant més difícil, atès que la motivació està en la mateixa feina, en la manera de fer-la, el sentiment de ser algú especial o del valor social afegit: ser policia, bomber, mestre, economista, arquitecte, mecànic, locutor de ràdio, etc.
Aleshores, quan el canvi laboral arriba per part de l’empresa, quan decideix implantar una nova manera de treballar, modificar els horaris o canviar la manera d’avaluar-nos, ens trobem perduts o ens sentim infravalorats. Les tasques que se’ns encomanen són bastant inferiors a les nostres capacitats professionals i, consegüentment, arriba un punt que ens sentim infravalorats, inútils o que ens prenen per incompetents, que no confien en nosaltres. Igualment, amb la nova manera d’avaluar-nos pensem que és errònia perquè no reflecteix les nostres aptituds atès que pren en consideració aspectes no indispensables o poc necessaris per a desenvolupar la feina de manera productiva. Inevitablement, ens deprimim, entrem en ansietat, ens desmotivem i cada dia que passa se’ns fa més difícil acabar la jornada laboral. El sentiment d’inutilitat ens consumeix i malauradament com he mencionat més amunt, es generalitza fora del àmbit laboral, inclús arribant a instaurar-se a casa, amb la família, fills i parella sentimental. De vegades, el nostre caràcter es veu tan modificat que altera completament la nostra interacció social: podem aïllar-nos a casa o tot el contrari; podem tornar-nos agressius i discutir amb tothom i per qualsevol cosa.
Dit d’una altra manera, el bore out és destructiu, enverina els nostres pensaments fins a tal punt que podem emmalaltir mentalment i agafar la baixa laboral per ansietat o depressió. Estem fent una feina gens gratificant, no li trobem sentit, no ens sentim identificats amb ella i, consegüentment, interpretem que estem malgastant el nostre temps perquè sabem que som productius, però a l’empresa no li interessa atès que té altres preferències envers nosaltres. Dit això, s’ha de dir que el bore out també és utilitzat com a manera de mòbing (assetjament laboral), es degrada a l’empleat esperant que dimiteixi i així no haver de pagar-li cap indemnització. Igualment, sovint també és degut a la mala planificació laboral, a la incompetència dels responsables perquè no saben gestionar la feina i no saben repartir-la durant tota la jornada. Hi ha tasques que si són massa repetitives acaben per cansar anímicament a l’empleat. Perquè estar més de 50 minuts fent la mateixa cosa va en contra de la concentració, ja que el nostre cervell la perd, es desconnecta per falta d’estímuls nous i comença a divagar.