Antoni Pol i Solé Arquitecte

Per a moltes persones aquestes tres paraules, o les seves equivalents, es confonen i venen a dir el mateix o es redueixen a un sol concepte, que és el d’una activitat econòmica més que consisteix, bàsicament, en l’acte de fer edificis o edificar.

I així el fet de créixer, d’una manera determinada o contínuament i il·limitadament si se segueix el principi del lliure mercat; ordenar a partir de l’urbanisme, classificant i qualificant el sòl; i construir, fent realitat les anteriors previsions, materialitzant les infraestructures, serveis i equipaments públics d’un costat i l’aprofitament urbanístic privat de l’altre.

Aquesta seqüència lògica i raonable de primer definir com, quant i quan volem créixer, com ordenem aquest creixement i com el construïm, malauradament, però a la realitat no se segueix sinó que es fa inversament.

Primer es construeix, amb els mínims constrenyiments, després s’ordena per necessitat d’encabir més construcció i finalment es defineix el model de creixement que volem quan s’arriba a una situació contradictòria, caòtica o de col·lapse.

La realitat andorrana, per la seva petitesa (només el 6% del sòl és privat) i la rapidesa en què s’ha transformat, passant de dominar el sector primari al domini del sector terciari, deixant al primer com a anecdòtic en molt poc temps; així com la falta de cultura planejadora i urbanística, tant a nivell general com comunal, en la seva tradició, ens ha comportat que el nostre model de creixement s’improvisi, hagi anat i vagi encara a remolc de l’urbanisme i aquest de la construcció.

La prova n’és que els primers cicles expansius de la construcció es van produir a partir dels anys 1955 afavorits per una legislació afavoridora.

En canvi, les primeres normes amb voluntat d’ordenació urbanística apareixeran el 1978 i 1982 i la primera llei del sòl el 2003 (Llei general d’ordenació del territori i urbanisme) i els primers plans d’urbanisme el 2007.
I la primera llei del creixement encara ha d’aparèixer.

Controlar doncs la quantitat de construcció és un objectiu a curt termini necessari i possible d’aconseguir i, per tant, cal ser més exigents i curosos amb aquesta qüestió.

Un país o un territori com Andorra, malgrat ser turístic, tot i l’obertura econòmica, hauria per principi de voler créixer segons les necessitats pròpies, prèviament establertes pels seus ciutadans a través de les seves administracions públiques generals i comunals.

Consumir tot el sòl privat disponible o la seva major part en un sol ús, sense deixar-ne reservat per al futur és una mostra de manca de planificació estratègica i una insensatesa. I fer-ho sense un model de creixement definit i una ordenació urbanística erràtica i sense coherència amb un model superior inexistent, només per un interès especulatiu de profit econòmic, sense ni ser capaç de solucionar el tema de la falta d’habitatge de lloguer accessible, malgrat que mai s’havia construït una tan gran quantitat i mono producció d’habitatge, ens ha de fer reaccionar. I mentre això sigui així i no tinguem clar com créixer ni com ordenar-lo, cal actuar decididament i entre el deixar continuar fent com ara o limitar a zero, limitar la quantitat de construcció segons la mitjana d’allò fet els darrers 60 anys és la mesura més escaient, prudent i raonable.

Que el Col·legi d’Arquitectes hagi visat 510.369 m2 d’obra nova el 2023 i 631.000 el 2022 i els darrers 20 anys les estadístiques hagin estat similars de desassenyades, si tenim en compte que la capacitat constructiva del país els darrers 60 anys ha estat d’una capacitat màxima de 200.000 m2 a l’any de mitjana (amb pujades i baixades històriques incloses), ens hauria de posar en alerta i fer actuar en conseqüència davant els sensors d’alarma que els indicadors del COAA ens estan donant de manera continuada.

Fer sostenible la construcció hauria de ser el primer interès de tots els agents que participen en el sector de la construcció, si estimen el país, per a evitar les arrencades de cavall i les aturades de ruc que suposen les bombolles immobiliàries i les corresponents crisis amb les consegüents pujades de preus, distorsió del mercat immobiliari, falta de personal, necessitat d’empreses de fora, estrès i fallida d’empreses, treballs accelerats i problemes de qualitat del treball i en els materials, concurrències deslleials, no poder atendre els clients de tota la vida, atracció d’empreses incompetents i insolvents, desatenció de la funció principal de servei del sector de la construcció per cobrir les necessitats d’habitatge de la societat andorrana, etc.

L’obertura econòmica, també en aquest àmbit, ha complicat més les coses, dificultant aquest equilibri o sostenibilitat i comportament assenyat de l’activitat econòmica de la construcció.

Avui ja sabem, però que, si no es regula, «el mercat» per si sol no assumeix la funció social d’atendre les necessitats de la societat andorrana en el tema de l’habitatge ni en cap altre tema.

La conclusió és ben clara, el problema de l’excés de construcció que sofrim és per atendre una producció, gestió i demanda exterior d’habitatge de venda, la major part de la qual és bàsicament i primordialment especulativa, és a dir que persegueix un benefici econòmic immediat.I si la construcció s’ha descontrolat quantitativament cal controlar-la i fer-la sostenible. Deixar actuar el lliure mercat per aconseguir un equilibri o una sostenibilitat ja s’ha vist que no és efectiu amb les seves acceleracions i les seves aturades, per tenir molt danys col·laterals. Cal posar quotes a la construcció per tal que no sigui excessiva, modulant la quantitat de superfície construïda nova que es pot fer a l’any, segons la mitjana que s’ha pogut fer en cada Parròquia, en els darrers 60 anys. Només així serà sostenible la construcció i, per tant, el sector de la construcció.

Modificar els POUP, canviar o afectar l’ordenació del sòl vigent dels Plans d’Urbanisme Parroquial per frenar l’excés de construcció, sense tenir prèviament clar el model de creixement, és a part de posar en dubte í en dubte tot el que s’ha fet des del 2007 en l’àmbit urbanístic, a nivell de classificació i de qualificació del sòl, un clar error de diagnòstic del problema. L’excés de construcció és un problema que només es pot resoldre actuant directament al seu mateix nivell, és a dir quantitatiu, posant un filtre que el faci més sostenible, en primera instància, i aquest incideix en dos àmbits, la quantitat (sense depassar el que sabem que som capaços de gestionar) i el temps en què es pot produir aquesta. Qualsevol altra actuació, com s’està veient, produirà uns efectes rebot molt pitjors en tots els àmbits, sense solucionar el problema.

Fer canvis urbanístics en l’ordenació aconseguida els darrers anys per un problema de quantitat de construcció o decidir cegament sobre el creixement sense tenir clar el seu model són errors que no es poden ni s’han de cometre. Altrament, els efectes negatius que s’estan provocant són molt pitjors que el remei que es vol aconseguir.