«And the Oscar goes to…»
Aquesta és la clàssica frase que escoltarem una vegada i una altra en la gala dels Oscars, que tindrà lloc aquest pròxim diumenge. Qualsevol persona és perfectament conscient de la importància d’uns premis com aquests. Només visualitzant les imatges de figures tan reconegudes a nivell mundial desfilant per la «catifa roja», tothom sap que no és, ni de bon tros, un esdeveniment intranscendent.
Malauradament, en els últims anys les gales dels Oscars el cinema passa a formar part d’un segon pla per donar tot el protagonisme a qüestions socials i polítiques. Són inevitables, per tant, les comparacions amb festivals com Eurovisió, que com és ben sabut, és un escenari on hi ha més qualitat en les condemnes i crítiques al sistema actual que en els espectacles musicals.
Sense perjudici d’errors del directe com l’anunci de ‘La La Land’ com a millor pel·lícula en comptes de ‘Moonlight’, o d’impulsos incontrolables com el de Will Smith assestant la seva mà a la cara de Chris Rock, la gran majoria dels guardonats aprofiten el seu discurs per llençar fortes reivindicacions polítiques i socials. Sense anar gaire lluny, Leonardo DiCaprio, en ser premiat per la seva actuació a la pel·lícula ‘The Revenant’, no va desaprofitar el moment per donar a conèixer la seva faceta d’activista mediambiental i conscienciar dels perills del canvi climàtic. No gaire temps més tard, l’inoblidable Jack Dawson va marxar de vacances al seu espectacular iot, el qual s’estima que produeix 238 quilograms de diòxid de carboni per milla, que és la mateixa quantitat que podria emetre un automòbil en dos mesos.
I és que aquest és el principal problema que envolta Hollywood. Els missatges que es transmeten són perfectament legítims, això està clar, però la capacitat de convèncer i persuadir al món amb aquests missatges es dilueix quan el missatger resulta actuar contràriament al que defensa en públic. En aquest punt, ningú confia ja en aquests discursos i a ningú li agrada veure com una gala de cinema es converteix en el festival de la hipocresia. La gala ideal seria aquella que tingués la capacitat d’invocar el poder del cinema i destacar els motius pels quals les pel·lícules ens transmeten tantíssimes emocions, però arribats a aquest punt potser és demanar massa. Tal com diu el gran Alejandro G. Calvo, el cinema és per fer-nos feliços i per gaudir-lo s’ha de viure plenament la vida.