Natalia Mena

Trobar l'equilibri sempre ha estat tot un repte en la història de la humanitat, però en l'era del capitalisme ferotge i la transformació tecnològica galopant, on la màxima és sempre més de tot, més ràpid, més gran, més opulent, més ric, etc. no sembla que de cop i volta es pugui frenar aquesta inèrcia, apostant per decréixer, un enfocament que per molts podria semblar cosa de bojos, pel que s'ha introduït tota una terminologia molt en vaga com; digerible, sostenible, o sostingut, per defensar la idea que el desenvolupament desmesurat així com descontrolat, que s'està produint en molts aspectes, és inviable i acabarà col·lapsant si no es posen remeis per pal·liar els efectes negatius que comporta el progrés sense barreres ni fronteres. Posar límits no és un posicionament molt popular, perquè sempre s'entén com una acotació a la llibertat, però el cert és que acaben sent necessaris per mantenir una mica l'ordre en un ‘totum revolutum’, que es pot escapar de les mans. En aquesta direcció apunta el plantejament del Govern, que ha constatat que les quotes d'immigració expansives comporten un saldo demogràfic molt complicat de sustentar, pel que s'estaria valorant tornar a les quotes estrictes per contenir el boom poblacional. L'inconvenient és que aquesta decisió, també comporta certs riscos en un país en el qual els recursos humans no abunden i la falta mà d'obra comença a ser preocupant, factor fonamental per l'evolució i bon funcionament de les empreses. Per altra banda, els treballadors han d'afrontar una lluita titànica, per aconseguir habitatges dignes a preu assequible, mentre en el microestat no paren de construir-se edificacions d'alt standing. Paradoxes de la vida, que l'administració pública d'Andorra haurà de procurar gestionar de forma intel·ligent, qual funambulista, executant tota mena d'acrobàcies, per conservar la balança en harmonia i que no es decanti massa en un sentit o un altre, assolint el tan anhelat equilibri en un món totalment desequilibrat.