PUBLICITAT

Model d'estat

  • La Constitució del 1993 no és perfecta, però no té res a veure amb el que hem tingut abans
ANTONI POL I SOLÉ
Arquitecte

Fa només vint anys que els andorrans hem estrenat una Constitució escrita, nova de trinca, i amb ella el nostre cinquè model d'estat, amb el qual s'ha retornat la sobirania al poble i s'ha permès entrar, i sortir, en el concert internacional per la porta gran. I s'ha sabut trobar, per via del pacte (o manifestació de les desconfiances, que diria Joan Massa) entre tres parts, l'entesa per a permetre fer d'Andorra un país independent, de dret, democràtic i social, però també i particularment modern, o si més no contemporani i amb perspectives de futur.

Els que hem conegut els anys seixanta, setanta i vuitanta del segle passat i ens esforcem per capir i poder tenir una visió evolutiva i no aïllada de la història del nostre país, sabem com d'inimaginable ha estat i és haver pogut arribar on som (gràcies a moltes generacions d'andorrans que hi han lluitat pacíficament per aconseguir-ho) i com d'excepcional és disposar d'un model d'estat que encabeixi la tradició, la modernitat i permeti evolucionar cap al futur, amb limitacions sí, evidentment, però secundàries a la vista de tot el que permet, suficient per continuar sent i adaptar-se al marc global, actual, difícil i complex, que encara ho ha de ser més en el futur.

La Constitució del 1993 no és perfecta, però no té res a veure amb el que hem tingut abans i, podem arribar a tenir, per voler-ho tenir tot.

No oblidem que viure és escollir i escollir és renunciar. Sempre ha estat, és i serà així.

Tenir tot el que tenen els altres vol dir ser com els altres. I si volem ser diferents, ni que sigui lleugerament, per poder continuar sent nosaltres, vol dir que alguna cosa no podrem tenir del que tenen els altres. I això no ens pot, ni ha de fer, tornar histèrics o comportar com canalla.

Aquest miracle d'equilibris, a tres bandes asimètriques totalment, es mereix no només reconeixement sinó també més respecte. Sobretot quan s'ha desenvolupat tan poc i ha tingut un recorregut tan petit en el temps.

Amb les celebracions dels 20 anys de Constitució han passat desapercebuts els 725 anys de la signatura del segon Pariatge (1288), que van suposar amb el primer Pariatge (1278) el primer model de l'estat andorrà. La creació del Consell de la Terra el 1419 va configurar el segon model. La Nova Reforma del 1866 va significar el tercer model de l'estat andorrà i la Reforma de les institucions andorranes del 1983 el quart model. Aquests quatre primers models no es poden comparar, ni de lluny, amb l'actual.

Pretendre forçar la Constitució en la seva estructura o en alguns dels seus cinc pilars, com el del coprincipat, un, o dels comuns, un altre, per tal de resoldre problemes que hi ha en altres parts de l'edifici constitucional, és no només una maniobra política de suïcides, sinó una preocupant falta d'enteniment, dels que se suposa haurien de saber regir la cosa pública, en defensa de l'interès general dels andorrans.

Quan el joc no és favorable, la solució no es troba en canviar les regles del joc. Cap dels països més semblants a Andorra, pel model d'estat de tipus federal que tenim, no ho fa. Ni als Estats Units, ni a Alemanya, ni a Suïssa se'ls ha acudit fer front a l'actual marc de crisi amb forçar canvis en les seves constitucions.

Recentralitzar les competències dels altres quan no s'és competent en les pròpies, fa por i pena. Por perquè mostra fins a quin punt de desconeixement dels problemes hi ha si s'erra tant en les solucions proposades. I pena que se'ns tracti de beneïts.

L'administració andorrana general no hauria de preocupar-se tant per l'administració andorrana comunal. Té prou feina per ella.

Les dues administracions tenen prou dossiers cadascuna d'elles on demostrar la seva eficiència i competència.

O cal recordar a l'administració general els dossiers d'equilibri dels pressupostos, de reducció del deute públic, de la reforma de l'administració pública, de la protecció del patrimoni cultural, del desenvolupament dels drets socials, del futur de la Caixa Andorrana de Seguretat Social, de l'establiment d'un marc fiscal homologable i competitiu, de la falta de model cultural, de la manca d'ordenació del territori, de les incongruències no resoltes del pla d'infraestructures, de la no previsió del creixement, de la manca de planificació en moltes àrees, de la manca de recursos a la justícia, del poc suport a l'educació i la recerca, de la urgència de canvi del model energètic, etc ...

O que recordi l'administració comunal la necessitat de millora dels seus plans d'urbanisme amb polítiques clares i objectius a verificar en el curt, mig i llarg termini, de que no són ni han de ser simples gestors sinó que han d'aportar projectes i els recursos per a fer-los possibles, de l'equilibri entre la dinamització i la sostenibilitat del seu territori, de controlar la despesa pública, de l'aprofitament dels boscos, de la protecció del patrimoni cultural, els nuclis tradicionals i el paisatge, de preveure i prestar les atencions socials adequades perquè cap ciutadà quedi exclòs, etc...

Disposem d'un model d'estat que ha demostrat la seva estabilitat en el passat recent i en el present. Però no disposem encara d'un model de país i aquest és el repte, no el de canviar el model d'estat, que encara és molt lluny dels seus límits essencials i té corda per dies. I aquest model de país no es feina només dels polítics. Aquests han de saber liderar i guiar, implicar i motivar, il·lusionar i unir a tota la societat andorrana per a aconseguir-lo. No calen molts objectius. Amb pocs però bons, ni hi ha prou per a transformar el nostre país en el que una gran majoria volem. Una Andorra independent i de llibertats, tolerant i solidària, on hi capiguem tots i avancem plegats, a poc a poc, i sense que ningú quedi enrere. No es tracta de més lleis, sinó de conduir el país, és a dir el poble, cap a un futur millor. Assegurar l'existència d'una Andorra de fet que garanteixi uns mínims comuns denominadors reals, per sobre d'una Andorra de dret que ho assegura tot irrealment. 



Per a més informació consulti l'edició en paper.



Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT