Jaime Balmes deia amb sorna que abans de llegir un llibre d'història era convenient llegir la biografia del historiador. De viure avui estic segur que estendria la cautela al món dels economistes. No parlo de tots, però sí d'aquells que surten als mitjans adoctrinant sobre les receptes «liberals» per sortir de la crisi. Se'ls veu massa units en els interessos de determinats cercles de poder i de certes empreses. Serveixen aquest poder presentant com a panacea per sortir de la crisi més retallades salarials, nou abaratiment de l'acomiadament, més minijobs a l'alemanya (salaris de 300 euros sense cotitzacions a la Seguretat Social) i, sobretot, proclamant el que sembla ser el paradigma del moment: la defensa dels contractes temporals i la precarietat laboral crònica com a únic futur possible en les relacions entre empresaris i treballadors. Ens venen resignació.

No cal dir que ni tots els experts en economia s'expressen amb tanta insensibilitat, ni se sap molt bé perquè els que ho fan, acostumen a presentar aquest corol·lari com les taules de la llei de l'única doctrina econòmica possible al segle 21 per sortir de la crisi. Des d'un pedestal de proclamada superioritat es dediquen a injuriar tota fórmula o mesura partidària de mantenir unes relacions de producció en què acceptant que l'empresari –que arrisca diners, i per tant, és lògic que aspiri a obtenir beneficis– també accepti a contribuir a mantenir les bases de l'Estat del Benestar. Des d'ahir, arran de les últimes dades de l'INEM sobre ocupació del gener passat (113.097 aturats més que desembre el 60 % dones; 184.031 baixes en l'afiliació a la Seguretat Social, un aturat més cada tres minuts), els hem sentit dir que les xifres no són tan dolentes. Així, sense més. Sense un minut de reflexió sobre el que suposa que prop de 5 milions de persones no tinguin feina i que, entre elles, més d'un milió i mig ja no rebin cap ajuda.

Malgrat l'insuportable d'aquestes xifres, algun guru sosté que el que cal fer és abaratir més, facilitar més l'acomiadament. La paraula que empren és «flexibilitzar». Els sembla bé que una empresa que declara 900 milions de beneficis pugui activar un ERO que suposa l'acomiadament de més de 1200 empleats i el tancament d'algunes plantes. Mil i escaig famílies a l'atur i que els vagin donant. No tenen compassió. Es diria que enyoren la manera en que es fan negocis a l'Àfrica, sense control. El futur de l'economia sense intervenció política. Tant de bo no sigui aquest el món que s'albira! 

Per a més informació consulti l'edició en paper.