Aquests darrers dies –en­gegant motors de la cam­panya electoral, of cour­se– hem començat a veu­re algunes actuacions, declaracions i promeses que, vist l’entorn actual i la nostra història recent, no poden més que despertar perplexitat.
Quan es parlava de l’habilitat po­lítica, Churchill deia que era l’habili­tat de predir allò que passarà demà; malauradament, molts decennis després, els electors d’arreu s’han anat adonant què predicció i pro­meses no són ben bé el mateix i què, més que prediccions, s’acaben con­vertint en hams que hàbilment co­municats i filtrats poden esdevenir el ganxo que porta el confiat ciuta­dà a votar una o altra opció. D’aquí a pensar que els polítics tergiversen o, fins i tot, menteixen a consciència, podria haver-hi només un pas, tot i que prefereixo pensar que la majo­ria de les vegades aquestes llicènci­es es fan de bona fe, sota l’embranzi­da de l’adrenalina que porta la cer­ca i consecució del poder polític que -com l’amor, segons diuen- fa perdre bastant el sentit de la realitat.
Ara bé, si les realitats desvirtua­des corresponen al discurs oficial i es poden fer tranquil·lament mi­rant l’horitzó, la càmera o el micrò­fon, no deixen de resultar interes­sants els plantejaments que fan els polítics en el tu a tu –que tant carac­teritza la política andorrana–, per­què no és el mateix manipular en abstracte que prometre en el cara a cara. No és cap secret que els asses­sors en temes de comunicació polí­tica, a banda de controlar la imat­ge i de presentar el millor perfil dels seus clients, es troben amb tasques molt més feixugues, com per exem­ple ensenyar al polític a no respon­dre preguntes compromeses o a de­fugir amb elegància la confrontació del cos a cos. Tot i així, resulta difícil mostrar tranquil·litat i seguretat en dir una veritat a mitges o una mitja mentida mirant als ulls.
El cas és que els polítics –de bona o mala fe– juguen amb un avantat­ge que no és negligible: això ja s’es­tà fent des de fa molts anys i els ciu­tadans –de bona o de mala fe– són molt tolerants, amb errors que so­vint ells també cometen. En una era en què la tolerància, o la superficia­litat de la intolerància a la mentida, ja forma part de les normes bàsiques de convivència pacífica, ¿com es pot demanar sinceritat absoluta als polítics i programes electorals basats en la lògica i el possibilisme, quan els propis ciutadans també es con­formen sovint en les mitges veritats del seu dia a dia, d’allò que podria ser però que finalment no és?
És una utopia parlar d’una socie­tat democràtica en què la veritat se­ria un puntal de l’exercici del poder, perquè això implicaria una toleràn­cia zero a les afabulacions o les pro­meses inviables i significaria que, tant els ciutadans com els mitjans de comunicació, haurien de prac­ticar un exercici de denuncia cada vegada que es trobessin amb menti­des o manipulacions. Òbviament, ai­xò en el nostre entorn actual resulta del tot inviable perquè la manipu­lació, tristament, a més d’accepta­da, resulta inevitable, necessària i útil a la majoria dels electors. Diuen que cada grup social, cada persona, inclòs el polític i el seu partit, tenen els seus propis interessos, freqüent­ment a termini molt curt. I així ens va…