A poc a poc anem coneixent algunes de les claus que expliquen el perquè de la inopinada abdicació del Rei Joan Carles. La decisió la va prendre el mes de gener, després de la mala estona que va passar a la Pasqua Militar malament llegint el text del discurs dirigit als seus companys d'armes. Decisió ferma, però, en principi, sense data. La cosa es va precipitar després de conèixer els resultats de les eleccions del 25-M. Més enllà de l'ascens de les opcions de l'esquerra radical (IU i Podemos), el que va determinar que el Rei donés el pas definitiu va ser comprovar que el daltabaix sofert pel PSOE (que aparellava la dimissió de Rubalcaba) obria una etapa d'incertesa al si del partit, que al costat del PP, en els últims trenta anys, havia estat clau de volta en el pacte constitucional que va donar estabilitat al sistema durant el període de major prosperitat de la Història d'Espanya.

Fonts solvents comenten que a La Zarzuela van entrar les presses. O la por. Temor –si deixava passar el temps–, i no comptar amb més suport que el del Partit Popular a l'obligat tràmit parlamentari de la proclamació del Príncep d'Astúries com el nou Rei d'Espanya. Vist que Rubalcaba era urgit pels seus perquè assumís les conseqüències de la derrota electoral –el PSOE va obtenir els pitjors resultats de la seva història des que es va restaurar la democràcia–, va quedar clar que la successió al capdavant del partit quedava oberta. I amb ella la possibilitat que el nou lideratge, vist el desafecte dels seus votants tradicionals i l'auge experimentat per altres partits situats més a la seva esquerra, pogués cedir a la temptació de desenterrar els orígens republicans del PSOE. Amb totes les seves conseqüències. Diuen que han estudiat a fons els secrets de la Transició que el factor que va engrandir les discrepàncies amb Adolfo Suárez en els últims temps de la UCD, va ser l'obsessió del rei Joan Carles per veure arribar a la Moncloa un president socialista. Pensava –diuen– que si el PSOE acceptava l'alternança era tant com garantir la consolidació de la Monarquia parlamentària. Durant 36 anys, la fórmula va funcionar.

El PSOE es definia oficialment republicà però els seus líders es confessaven joancarlistes. La quadratura del cercle, però un cercle virtuós. El temor que es trenqués el consens entre els dos grans partits (PP i PSOE) hauria estat, doncs, el detonant que va accelerar l'anunci de la abdicació. La clau última que aclarirà les presses i algunes de les improvisacions que estem veient aquests dies.

Per a més informació consulti l'edició en paper.