PUBLICITAT

La valentia del canvi

Enguany, a la 25ª Jornada d'Andorra a Prada, vaig tenir l'honor de presentar la ponència d'obertura de l'event que cada any se celebra en el marc de la Universitat Catalana d'Estiu. L'anàlisi des de l'aspecte purament personal és gairebé obligatori. L'esperança era molt gran. El fet en si generava molt optimisme. Per primera vegada la Jornada podia servir per establir línies mestres que ajudin a Andorra a sortir de la negra realitat en la que vivim. La ponència que jo presentava fa exposició dels motius i circumstàncies pels quals els models productius i social del país estan esgotats. Acabats. Els primers, base de l'evolució de la riquesa d'Andorra, es poden recuperar, sempre i quan es contemplin desde noves perspectives i s'acompanyin amb mesures fins ara desconegudes al país. Un dels factors clau per aconseguir-ho és ser valents en l'aplicació d'aquestes mesures. Un altre és tenir iniciativa per buscar nous sectors que hi ajudin. N'hi han més de factors, segur, potser tants com persones que vulguin treballar per aconseguir-ho, peró cal escollir bé. A la ponència també es fan propostes per a possibles solucions. Per part de la representació institucional, al meu humil entendre, vam tenir una de freda i una de calenta. Em va sorprendre gratament l'exposició del ministre d'Economia i Territori, i així li vaig fer saber. Seriosa, fonamentada, realista i ben tecnològicament embolicada. És el que s'espera, i no menys, de qui té un grau de responsabilitat com el seu. Tant debò el seu projecte es materialitzi tal i com el va exposar. No seria el que succeeix habitualment. La freda va ser la presentació del ministre d'Afers Exteriors. Per resumir-ho: potser hagués estat millor que algun representant de Monitor Group hagués explicat, com a autors, el seguit de diapositives que, una rera l'altra, anaven desfilant per la pantalla. El cert és, però, que s'ensuma un punt de decepció al respecte dels resultats de la Jornada. Un cop exposades la resta de ponències, la impressió que queda flotant en l'ambient és que no hi ha una veritable voluntat de canviar res. El canvi ja costa, i molt. Però el concepte de més qualitat i menys quantitat encara té moltes dificultats per imposar-se. Des d'el sector privat, algú, fins i tot, va proclamar sense embuts les excel.lències del comerç i del turisme de massificació. L'argument principal va ser que cal ballar, encara que sigui amb la més lletja. Un altre va ser que ara toca arreplegar tot el que es posi pel davant. D'altres, del sector educatiu privat, van deixar clar que, per davant de tot, sempre hi ha la pela, factor fonamental a l'hora de planificar i decidir implantar-se a Andorra. L'esgotament del model social no és menys preocupant. Ben mirat potser és el que més engúnia ens ha de fer. D'ell depen que totes les accions orientades al canvi i la reactivació dels models productius tinguin éxit. Al cap i a la fi les empreses són les persones. I per a modificar-lo o crear-ne un de nou només hi ha un camí: implicació. Tot això, traslladat a peu de carrer implica que, nosaltres ciutadans, si no actuem de manera ferma i decidida, si no ens impliquem d'una vegada i amb objectius honestos en benefici del país, si no deixem de banda les ambicions personals, la darrera oportunitat es perdrà. És l'últim avís per pujar al tren que ja és a punt de marxar. El preocupant, però, és comprovar que, a imatge dels models econòmics, aquest model social tampoc canvia. I el que realment ens ha d'inquietar, per la seva projecció desconeguda, és comprovar com l'ambició i l'orgull personal s'imposen pel davant de qualsevol altre principi. I encara més inquietant és assistir al sorgiment de petits grupúsculs ideològics que crèiem extingits de fa temps. Són aquelles persones que enarborant conceptes populistes, embolcallats per un perfum patrioterista, carreguen contra tot allò que els és desconegut i estrany. Persones que no han sabut evolucionar amb els temps i que, ara que toca canviar, es veuen atenallats per la por atàvica al canvi. Persones que no entenen ni suporten que certes coses es diguin sense floritures, a sang. Persones que fan de fantasioses extrapolacions de la seva ment, dogmes de fe incorruptible. Són els salvapàtries de tota la vida de tot arreu. Aquells que tan bé retrata la dita Treure profit de l'embolic, o, en castellà, A río revuelto, ganancia de pescadores. I la història, de la que sembla no n'aprenem mai el suficient, ens ha demostrar en diverses ocasions que aquests “paladins” porten a la gent més cap a l'infern que cap al paradís. Algú ha mostrat que a Andorra hi ha gent que ha perdut la por ancestral a parlar. Algú que creu fermament en la crítica com a eïna de reflexió i de construcció. Algú que parla clar, que no vol dir que sempre l'encerti, i que, en consequència provoca malestar entre els que no volen sentir ni paraula de tocar res d'allò que a ells els fa cada dia més rics a costelles de la gran majoria. Algú altre que s'equivoca molts cops, però que, com a mínim ho prova, i que, quan erra, demana disculpes. Tots aquests “alguns” ja comencen a ser uns quants. I aquests quants estan canviant una manera de fer, un model. Altres, pocs, dediquen moltes hores i dedicació a bastir allò ara inexistent: l'estructura del debat, l'expressió directa de problemàtiques, el disseny de nous conceptes, les propostes més agosarades, les idees creatives, els estudis novedosos, i moltes altres coses que, malgrat es facin en sentit positiu, fan arrufar el nas als porucs. Fan tremolar les bases d'un model social en el qual, aquells que hi estan tan aferrats, abans que moure's i lluitar, prefereixen fer-se els ofesos i obrir les finestres per cridar ben fort que “els volen matar” tot ensenyat llurs cues de palla amb grans escarafalls. Aquests que volen i treballen pels canvis són molt valents, i als valents se'ls ha de felicitar. Jo ho faig a cada ocasió que es presenta. Deia que la història sempre ens demostra, com a mínim, el que hem estat. Malgrat tot, ens entestem a repetir-la. Això és una lliçò enmarcada en el context de la depressió dels anys 30, tan similar a la que vivim avui: Desembre de 1932. Camí de l'exili, Albert Einstein va dir: “És preocupant veure els desequilibrats que estan al poder. És inquietant veure els desequilibrats que envegen el poder.” Tot just un mes després, el gener del 1933, Aldolf Hitler, autoproclamat "general" dels Sturmabteilung (camises marrons), era nomenat Reichskanzler amb el recolzament absolut dels conservadors i rics industrials alemanys, aquells que acabarien executats, tancats a camps de concentració o exiliats, gràcies a aquell monstre salvapàtries de florida oratòria al que ells mateixos van entronitzar. Potser no van prestar prou atenció als adjectius. Algú ha mostrat el camí cap a aquell canvi de model social que esmentava. Les associacions i plataformes ciutadanes que darrerament han sorgit al país en són, en part i per sort, responsables i uns bons exemples. Són valentes i cal felicitar-les. De vegades els canvis són traumàtics, però.

Comenta aquest article

PUBLICITAT
PUBLICITAT