Identifico un problema, quan la possibilitat d’aprovar la despenalització de l’avortament (mesura recomanada per motius de salut per entre altres, organismes com Consell d’Europa o Nacions Unides) hauria d’implicar una reforma del sistema de coprincipat. Tenim l’obligació, d’allà on trobem limitacions, cercar vies per aconseguir fites. El dret a la salut sempre, ha de ser una qüestió important que mereixi l’atenció dels nostres mandataris. Constatar una dificultat, no potser motiu per no avançar. I no, no parlo d’haver de modificar la Constitució (tot i que penso que tard o d’hora certes qüestions allà reflectides s’hauran de debatre i potser modificar per adaptar a una realitat canviant) , sinó de veure el marge que ens atorga. Tots sabem que tenim un copríncep episcopal, de la mateixa manera que la institució sap que la sobirania radica en el poble, i per tant en els seus representants escollits. Tant hem de saber nosaltres qui son, com ells quin és el paper que tenen. Cansada de la demagògia política. Cansada que arguments relatius a haver de fer front a la crisi, frenin qualsevol iniciativa no relacionada directament amb les conseqüències de la situació econòmica. Que crear i estimular la creació de llocs de feina és una urgència, a dia d’avui, no ho qüestiona ningú. Però això no pot ser un escut per argumentar o demorar qüestions, que també són importants. Gestionar, ocupar càrrecs de responsabilitat, decidir, implica prioritzar l’urgent sense desatendre l’important. Les maneres de fer, importen. L’escissió del partit socialdemòcrata i, en conseqüència, del grup parlamentari, ho demostra clarament. El fet que transcendeixi més el desacord dels membres, abans companys, que les aportacions i tasca que poden arribar a fer, no beneficia a ningú, i menys en moments en que a les institucions, se’ls hi demana celeritat. Gran part de les qüestions que diàriament ens afecten, ens donen un marge de maniobra que nosaltres decidim com executar. I en la mesura que s’ocupen càrrecs de responsabilitat, el marge, per petit que pugui ser, és important i pot marcar una diferència. I és aquest marge i com s’aplica, el què realment pot arribar a molestar. Perquè les maneres de fer importen i si deixem de banda els personalismes, els discursos demagògics i pensem en l’ interès general, en com sumar, potser la ciutadania es tornaria a il•lusionar amb la res pública.