Uns dies enrere, el portal de notícies i curiositats dupalu.com publicava sota el titular “Una veritat incòmoda per a l’independentisme català” el llistat de cognoms més comuns a Catalunya. Al llistat, i amb una àmplia diferència, el primer cognom és Garcia, cognom del qual en desconec l’origen exacte però no vull deixar de recordar als lectors que a la comarca de la Ribera d’Ebre hi ha un petit poble anomenat Garcia, així que una mica de català imagino que pot tenir, però vaja... el llistat continua amb un seguit de cognoms molts d’ells acabats en –ez.
Jo tinc els dos cognoms catalans, i no fa pas gaire temps, en una conversa amb una amiga ella mateixa va fer-me adonar que els meus quatres padrins eren nascuts en territori català. És un fet que no em fa sentir especialment orgullosa, simplement és així, un fet casual. No he cregut mai en la força de les generacions com a mostra de puresa o honorabilitat, em confesso gran amant de l’heterogeneïtat i segurament per això no m’havia parat mai a pensar si era catalana de primera, segona o tercera generació. Em considero catalana i de les que vull veure i lluito per tenir un país lliure, però això no em fa ni més ni menys catalana que qualsevol altra persona que se’n senti.
Una frase que m’ha fet sempre molta gràcia és quan algú diu quelcom com: “és que és un gran independentista” o “és molt català”. Com es mesura la catalanitat o l’independentisme? Simplement se’n és o no, te’n sents o no, com qualsevol sentiment!
Si hi ha algú a qui puc considerar més català o més independentista que qualsevol altre, en tot cas crec que són aquelles persones que ho tenen més complicat en l’actualitat, em refereixo a aquells que són vinguts de diferents zones d’Espanya, que porten molts o pocs anys convivint a Catalunya, que possiblement parlen en castellà, i que han tingut suficient criteri per valorar la situació actual i han decidit que el millor per a ells i els que els seguiran és una Catalunya independent.
Jo no vull una Catalunya on hi hagi catalans de primera i de segona depenent del seu cognom, del seu origen, del temps que porten aquí, o de la llengua que parlen habitualment, jo vull una Catalunya on els catalans s’hi sentin catalans, i els que no ho són es sentin com ells vulguin. Amb respecte, amb tolerància i sobretot sense vares de mesurar quelcom que crec que no és possible.