Economia verda
Fa poc més d’un any vam poder gaudir de la presència –i els ensenyaments– del socioecòleg Ramon Folch en un acte organitzat per un banc del país. El títol de la conferència era prou il·lustratiu: Créixer sense malbaratar. Ambient i economia en un context d’incertesa. Davant un públic (fugaçment) entregat a les idees ambientals, el conferenciant ens va explicar alguns dels principis de l’economia verda i les idees sostenibilistes, els quals ens han d’aportar elements «per construir l’indefugible nou model de producció i consum que necessiten les societats avançades».
Hi ha ciutadans constants i coherents que han incorporat a les seves inquietuds permanents les qüestions ambientals. És el cas d’un grup de nou companys del Partit Socialdemòcrata que van presentar al 14è Congrés una ponència sobre l’economia verda, aprovada per l’assemblea de militants.
Una de les idees fortes que ens tramet Folch és que ni administracions, ni privats no consideren els recursos ambientals i paisatgístics com uns actius en els balanços comptables; així, quan perdem patrimoni no consta enlloc. Tenim un model econòmic prehistòric de societat de caçadors i recol·lectors, incapaços de restituir els estocs ambientals que consumim, d’aquí la urgència de «patrimonialitzar» l’ambient, per a poder saber quan –i quant– en perdem amb l’activitat econòmica.
El Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (Pnuma) diu que «economia verda» és aquella que millora el benestar humà i la igualtat social, alhora que redueixen significativament els riscos mediambientals i les escassetats ecològiques.
Donat que l’aigua és un element fonamental per a la nostra vida i per al desenvolupament equilibrat del país, la prioritat que hem acordat impulsar des del PS és la planificació i gestió integral dels recursos hídrics, adequant la vella legislació a les noves tendències sostenibilistes, bàsicament la Directiva Marc de l’Aigua (2000/60/CE) que estableix que l’aigua no és un bé comercial com els altres, sinó un patrimoni que cal protegir, defensar i tractar com a tal, regulant els usos comuns i els privatius amb el principi econòmic-comptable de recuperació dels costos dels serveis relacionats amb l’aigua, incloent-hi els mediambientals i superant el concepte de què la «matèria primera» hauria de ser sempre gratuïta.
La regulació integral de l’ús de l’aigua, és un tema posposat moltes vegades al nostre país per raons difícilment explicables públicament, mentre que els casos de malbaratament es repeteixen. Col·lateralment, aquesta mancança, és també font d’inseguretat jurídica i d’aplicació improcedent -per no dir arbitraria- dels textos normatius fragmentats massa ambigus i que estan lluny de protegir l’aigua i el medi aquàtic.
Hi ha ciutadans constants i coherents que han incorporat a les seves inquietuds permanents les qüestions ambientals. És el cas d’un grup de nou companys del Partit Socialdemòcrata que van presentar al 14è Congrés una ponència sobre l’economia verda, aprovada per l’assemblea de militants.
Una de les idees fortes que ens tramet Folch és que ni administracions, ni privats no consideren els recursos ambientals i paisatgístics com uns actius en els balanços comptables; així, quan perdem patrimoni no consta enlloc. Tenim un model econòmic prehistòric de societat de caçadors i recol·lectors, incapaços de restituir els estocs ambientals que consumim, d’aquí la urgència de «patrimonialitzar» l’ambient, per a poder saber quan –i quant– en perdem amb l’activitat econòmica.
El Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (Pnuma) diu que «economia verda» és aquella que millora el benestar humà i la igualtat social, alhora que redueixen significativament els riscos mediambientals i les escassetats ecològiques.
Donat que l’aigua és un element fonamental per a la nostra vida i per al desenvolupament equilibrat del país, la prioritat que hem acordat impulsar des del PS és la planificació i gestió integral dels recursos hídrics, adequant la vella legislació a les noves tendències sostenibilistes, bàsicament la Directiva Marc de l’Aigua (2000/60/CE) que estableix que l’aigua no és un bé comercial com els altres, sinó un patrimoni que cal protegir, defensar i tractar com a tal, regulant els usos comuns i els privatius amb el principi econòmic-comptable de recuperació dels costos dels serveis relacionats amb l’aigua, incloent-hi els mediambientals i superant el concepte de què la «matèria primera» hauria de ser sempre gratuïta.
La regulació integral de l’ús de l’aigua, és un tema posposat moltes vegades al nostre país per raons difícilment explicables públicament, mentre que els casos de malbaratament es repeteixen. Col·lateralment, aquesta mancança, és també font d’inseguretat jurídica i d’aplicació improcedent -per no dir arbitraria- dels textos normatius fragmentats massa ambigus i que estan lluny de protegir l’aigua i el medi aquàtic.