Tinc una carta per a vostè
Hi ha cartes que tenen tan perill com si vinguessin dins d’un sobre amb àntrax. N’he rebut una que em convida a una activitat molt especial «on li mostrarem les darreres novetats relacionades amb la seva salut al nostre centre sociosanitari». La invitació (personal i intransferible) va adreçada a les persones de més de 55 anys i em sembla més poca solta que Pai Mei, el monjo de les celles blanques de la pel·lícula Kill Bill de Tarantino. A la properes cartes potser m’envien la Tarja Magna del Govern d’Andorra, la de Dies Daurats, la BusPlus o la targeta daurada de Renfe que em permetrà anar-me’n a Benidorm tot i que no sé si hi ha estació de tren.
Ja li argumentava el poeta i prosista del barroc espanyol Francisco de Quevedo al doctor Manuel Serrano del Castillo que «tots desitgem arribar a vells i tots neguem que hi hem arribat». Esclar que Quevedo, que en el moment d’escriure aquella carta tenia 52 anys, no va conèixer Isabel Preysler, la més gran negació de la vellesa i ara en plena relació sentimental amb l’home que va redactar els llibres que va firmar el faraó Tutankamon sobre el conflicte de competències amb els sacerdots d’Ammon i, la restauració del culte en els temples abandonats d’Osiris i Ptah.
Objectivament, la prova del cotó no enganya; el pes tampoc. Hi ha una senyora que surt a la televisió espanyola que es diu Terelu Campos i que afirma que se sent «vella, gorda i lletja» mentre que la seva mare (Teresa Campos) viu una segona joventut amb l’esclat de l’amor a la tercera edat.
Sobre el fet d’arribar a la vellesa, el canal Animal Planet podria documentar abundantment la coreografia de la por de la nostra espècie. N’hi ha que s’injecten bòtox com Mickey Rourke o Stallone. A aquest últim això de fer-se vell li produeix més pànic que la tortura infringida pels «charlies» al seu personatge de Rambo. D’altres com el cantant Camilo Sesto ha complert 71 anys transfigurat en la seva pròpia caricatura i el líder dels Rolling Stones Mike Jagger ha estat pare als 72. L’actor Kirk Douglas ha arribat als 100 sense haver estat runner ni haver menjat quinoa. També hi ha aquella senyora italiana que es diu Emma Morano que n’ha complert 116 i menja cada dia tres ous.
El nostre declivi comença després del darrer comiat de solter que marca la mort definitiva de la joventut. Tenim dona, fills, hipoteques, ressaques que no perdonen i feines que no ens podem perdre malgrat estar manats a cop de rauxa i d’improvisació. Tenim, també, compromisos inajornables, agulletes i se’ns acluquen els ulls a partir de les onze de la nit. Ens hem fet grans. Hi ha un moment en què passes de júnior a sènior. Això és aplicable a tots els treballs, incloent-hi, el més antic del món. I no em refereixo al que tothom s’imagina, sinó a l’ofici de viure encara que sigui del conte, que va escriure l’italià Cesare Pavese.
Accedir a l’estatus de vell és veure com canvien les referències, entren en joc valors diferents i s’ha d’estar en actitud de constant reconversió i molt atent perquè qualsevol incident banal es pot convertir en una catàstrofe. Com, per exemple, una ennuegada en un sopar amb amics. Aquells tanoques estaven a punt de dur a terme una traqueotomia amb el ganivet de la mantega amb l’argument que cursen cinquè any d’Hospital Central i tercer d’Anatomia de Grey fins que algú va dir alguna cosa de la maniobra d’Heimlich. La propera vegada me’n vaig a sopar amb gent que miri Merlí i que s’agafi les coses amb més filosofia perquè o no arribo a Nadal o ho faig amb un cràter al coll.
A sobre, i per no fer cas de l’horòscop que em diu que cada vegada que organitzo una reunió d’amics a casa, acabo sent presa de l’estrès, vinga a convidar gent. N’hi ha que no són familiars: semblen descendents dels Borja en la seva branca noble i vaticana perquè arrasen amb tot. Juren, que per una mena de confabulació judeo-platònica, m’he deixat emportar per l’Estrella (la cervesa, no la de Nadal) i els he fet venir a casa. S’ha format una cua com la de Lidl per comprar la Thermomix i m’ha quedat el pis com el puticlub D’Angelo Palace d’Alacant que va oferir barra lliure si l’Hèrcules empatava amb el Barcelona al partit d’anada dels setzens de final de la Copa, com així es va produir.
El resultat, a banda de l’1-1 del matx, va ser que la gent es dutxava amb whisky. No el de garrafa sinó l’escocès. Ja no estic per aquestes guerres. No és cert allò de «casa ocupada, casa encantada» com diuen els de la CUP i l’alcadessa de Barcelona, Ada Colau. La propera vegada li envio els meus convidats i, ella que no és creient, sabrà, en viu i en directe, què és una plaga bíblica i de primera mà.
No m’han deixat ni un miserable tros de torró de Xixona i això que falta un món per a Nadal i per a Cap d’Any. Almenys tindré una història més per explicar als néts perquè com diu l’escriptora infantil anglesa Nina Badwen, «una bona raó d’escriure novel·les sobre la base de la teva vida és que tens alguna cosa per llegir quan ets vell».
Ara mateix, però, l’únic que sóc capaç de llegir és l’envàs de sal rosa de l’Himàlaia, que és de les poques coses que ha sobreviscut als sopars que he fet a casa i a l’atac dels depredadors en forma de família i amics. És curiós que un sal formada, segons l’etiqueta, fa 150 milions d’anys –com Isabel Presyler i el seu company escriptor– caduqui el 2021. Tot un misteri com el d’arribar en plenitud de facultats a la vellesa. O de ser sempre Viejoven, segons la genial cançó del duet Ojete Calor, tot i que per això cal ser «cheerleader per dins i Matusalem per fora».
Periodista
Ja li argumentava el poeta i prosista del barroc espanyol Francisco de Quevedo al doctor Manuel Serrano del Castillo que «tots desitgem arribar a vells i tots neguem que hi hem arribat». Esclar que Quevedo, que en el moment d’escriure aquella carta tenia 52 anys, no va conèixer Isabel Preysler, la més gran negació de la vellesa i ara en plena relació sentimental amb l’home que va redactar els llibres que va firmar el faraó Tutankamon sobre el conflicte de competències amb els sacerdots d’Ammon i, la restauració del culte en els temples abandonats d’Osiris i Ptah.
Objectivament, la prova del cotó no enganya; el pes tampoc. Hi ha una senyora que surt a la televisió espanyola que es diu Terelu Campos i que afirma que se sent «vella, gorda i lletja» mentre que la seva mare (Teresa Campos) viu una segona joventut amb l’esclat de l’amor a la tercera edat.
Sobre el fet d’arribar a la vellesa, el canal Animal Planet podria documentar abundantment la coreografia de la por de la nostra espècie. N’hi ha que s’injecten bòtox com Mickey Rourke o Stallone. A aquest últim això de fer-se vell li produeix més pànic que la tortura infringida pels «charlies» al seu personatge de Rambo. D’altres com el cantant Camilo Sesto ha complert 71 anys transfigurat en la seva pròpia caricatura i el líder dels Rolling Stones Mike Jagger ha estat pare als 72. L’actor Kirk Douglas ha arribat als 100 sense haver estat runner ni haver menjat quinoa. També hi ha aquella senyora italiana que es diu Emma Morano que n’ha complert 116 i menja cada dia tres ous.
El nostre declivi comença després del darrer comiat de solter que marca la mort definitiva de la joventut. Tenim dona, fills, hipoteques, ressaques que no perdonen i feines que no ens podem perdre malgrat estar manats a cop de rauxa i d’improvisació. Tenim, també, compromisos inajornables, agulletes i se’ns acluquen els ulls a partir de les onze de la nit. Ens hem fet grans. Hi ha un moment en què passes de júnior a sènior. Això és aplicable a tots els treballs, incloent-hi, el més antic del món. I no em refereixo al que tothom s’imagina, sinó a l’ofici de viure encara que sigui del conte, que va escriure l’italià Cesare Pavese.
Accedir a l’estatus de vell és veure com canvien les referències, entren en joc valors diferents i s’ha d’estar en actitud de constant reconversió i molt atent perquè qualsevol incident banal es pot convertir en una catàstrofe. Com, per exemple, una ennuegada en un sopar amb amics. Aquells tanoques estaven a punt de dur a terme una traqueotomia amb el ganivet de la mantega amb l’argument que cursen cinquè any d’Hospital Central i tercer d’Anatomia de Grey fins que algú va dir alguna cosa de la maniobra d’Heimlich. La propera vegada me’n vaig a sopar amb gent que miri Merlí i que s’agafi les coses amb més filosofia perquè o no arribo a Nadal o ho faig amb un cràter al coll.
A sobre, i per no fer cas de l’horòscop que em diu que cada vegada que organitzo una reunió d’amics a casa, acabo sent presa de l’estrès, vinga a convidar gent. N’hi ha que no són familiars: semblen descendents dels Borja en la seva branca noble i vaticana perquè arrasen amb tot. Juren, que per una mena de confabulació judeo-platònica, m’he deixat emportar per l’Estrella (la cervesa, no la de Nadal) i els he fet venir a casa. S’ha format una cua com la de Lidl per comprar la Thermomix i m’ha quedat el pis com el puticlub D’Angelo Palace d’Alacant que va oferir barra lliure si l’Hèrcules empatava amb el Barcelona al partit d’anada dels setzens de final de la Copa, com així es va produir.
El resultat, a banda de l’1-1 del matx, va ser que la gent es dutxava amb whisky. No el de garrafa sinó l’escocès. Ja no estic per aquestes guerres. No és cert allò de «casa ocupada, casa encantada» com diuen els de la CUP i l’alcadessa de Barcelona, Ada Colau. La propera vegada li envio els meus convidats i, ella que no és creient, sabrà, en viu i en directe, què és una plaga bíblica i de primera mà.
No m’han deixat ni un miserable tros de torró de Xixona i això que falta un món per a Nadal i per a Cap d’Any. Almenys tindré una història més per explicar als néts perquè com diu l’escriptora infantil anglesa Nina Badwen, «una bona raó d’escriure novel·les sobre la base de la teva vida és que tens alguna cosa per llegir quan ets vell».
Ara mateix, però, l’únic que sóc capaç de llegir és l’envàs de sal rosa de l’Himàlaia, que és de les poques coses que ha sobreviscut als sopars que he fet a casa i a l’atac dels depredadors en forma de família i amics. És curiós que un sal formada, segons l’etiqueta, fa 150 milions d’anys –com Isabel Presyler i el seu company escriptor– caduqui el 2021. Tot un misteri com el d’arribar en plenitud de facultats a la vellesa. O de ser sempre Viejoven, segons la genial cançó del duet Ojete Calor, tot i que per això cal ser «cheerleader per dins i Matusalem per fora».
Periodista