Francisco Ayala va publicar a l’exili El Hechizado, un conte sobre les peripècies de l’indi González Lobo per visitar el rei Carles II d’Habsburg i explicar-li les dures condicions de vida dels seus súbdits a l’altre costat de l’Atlàntic.
 

González Lobo esperava que Carles II, en assabentar-se de la situació colonial, donaria solució als problemes dels seus pobles. Les seves il·lusions s’esfondren veient la realitat depriment de la cort; el monarca és un trist malalt vestit amb luxoses robes però que fan olor de pixats, els peus recolzats en un coixí de seda posat damunt d’un escambell; en companyia d’un gosset i d’un simi que distrau l’atenció del cap de l’Imperi quan l’indi vol saludar-lo. González aprofita la intromissió del simi per retirar-se respectuosament del lloc que havia cregut el centre del poder i que ara, després de passar tants anys de penúries, veia que no existia; tot l’Estat era pura aparença i ficció, una falsa estructura buida de contingut.
 

Dijous 15 a la tarda arribava de França i vaig sintonitzar la ràdio quan estava fent la retransmissió de la sessió del Consell General.
 

Escoltant les intervencions (respostes?) dels membres de Govern, vaig recordar –estem en època de contes nadalencs- el d’Ayala.
 

Potser l’associació d’idees va venir per la lleugeresa dels «arguments» del ministre de finances en favor de «l’absolutisme de mercat». Com l’indi, jo també vaig tenir una «revelació» sobre l’essència del govern que tenim.
 

Per l’antic director d’Orfund, una nació seria com un club de basquet de la lliga Endesa: es «fitxen» els millors jugadors del mercat, es paga un entrenador que optimitzi el seu rendiment a curt termini i es busquen patrocinadors, que en el cas del país som els contribuents. Si les coses van mal dades, es baixa de categoria (estic al cap del port, ara Cinca parla –sense complexos- D’EXPORTAR joves!)
 

Un cortesà taronja –somnolent- alliçona el personal sobre la importància de l’estadística per l’Acord Monetari (l’indi, ja a les bordes d’Envalira, comença a espaordir-se)

El conseller Pere López «distreu» el cap de Govern de les seves profundes cavil·lacions, preguntant per la manca de voluntat de la formació taronja en fer les reformes promeses; la resposta és una sèrie de bajanades pròpies del darrer monarca de la casa d’Àustria (passo per Canillo, ara el Sr. Martí desvarieja sobre leninistes i estalinistes)

Durant el desordenat regne de Carles II, les successives crisis van arruïnar el que quedava de l’economia de Castella; Madrid perd la meitat de la població, els gremis es dissolen, la indústria toledana dels acers està a punt de desaparèixer. Mentrestant, la Corona navega a la deriva, el nucli de poder només arreplega un petit cercle de cortesans que tenen com a preocupació saber si El Hechizado deixarà l’herència de l’imperi espanyol a França o a Àustria (arribo, com l’indi, a la capital, Toni Martí s’embolica amb els seus criteris de selecció de cortesans)
 

Deia Ortega que «la incorporació històrica no és la dilatació d’un nucli inicial, sinó més aviat l’organització de moltes unitats socials preexistents en una nova estructura». El procés d’acostament (incorporació) del nostre país a l’Europa comunitària, pot fer-se a través d’una incorporació orteguiana o per un procediment invers: per una vasta desintegració i desvertebració radical de la nostra estructura econòmica, social i cultural.
 

En el trajecte, com a la faula d’Ayala, vaig comprendre que Toni Martí – tant a la deriva com Carles II- ha optat per trencar l’espinada del país. H