Notícies falses ‘versus’ Mercat de la veritat
Segons Evgeny Morozov, la incipient solució neoliberal a les notícies falses consisteix en organitzar «un emergent mercat de la veritat». Alegria. Abans de llegir això ja estava entre els meus propòsits de 2017 dedicar-me de ple a l’afer de les NF (notícies falses). Cada any, el propòsit inicial és no perdre més temps. Aquí vaig. Les NF necessiten voluntat, intenció, enginyeria: res de comprovacions i contrastos.
Això és periodisme de vells. Calen ignorants sense personalitat, tècnics, això sí. Som al capitalisme digital. Tampoc necessitem esquemes ideològics que intentin analitzar els fets.
De totes maneres, el fenomen no és nou, però –com l’aire que respirem– pretenen haver-ho descobert ara. Diuen en anglès: mentida, fake news (esclar, si t’expresses en anglès, serà així, en manxec –mañegu– del nord-oest de Càceres semblaria diferent). Però és el mateix de sempre.
I cal anar directe, elaborar les NF de manera descarnada, NF-cínica, sense objectiu precís. Com els robots-periodistes (màquines o persones). Les NF pures poden ser d’ideologia canviant. El que importa és el nombre d’impactes i l’augment frenètic de seguidors. Els qui decideixen són «els mercats». No sé de quina mena, però ells, els mercats. Ja ho va dir qui bé sabeu: Outside of a dog, a book is man ‘s best friend. Inside a dog, it‘s too dark to read («Fora del gos, el llibre és el nostre millor amic; dins del gos, està massa fosc per llegir).
Però en el cor dels col·legues gossos, la llum s’ha apagat. Ara només cal estar pendent dels guardians del temple. Mark Zuckerberg, per exemple. Magnífic inventor de la major màquina de difusió de banalitats de la història. Aquí van entrar trilions de mentides, exageracions i afirmacions esbiaixades. Aquestes varietats de NF són avui un problema global, estratègic. Durant anys, em vaig resistir a creure la seva veritat. Alguns dels meus familiars i dels meus millors amics es van llançar contra mi: «Per què et resisteixes a Facebook?» El que equivalia llavors a: «Per què no hi creus, imbècil?»
Prèviament, fa temps, vaig tractar de reflexionar en el seu propi terreny. I va ser inútil. Gairebé tot el que vaig escriure a Periodistes en espanyol sobre l’assumpte, cap al 2008-2013, després de saberuts contrastos, ens el van prendre assaltants pirates (hackers) que no podien creure que l’editor Claudín es negués a acceptar determinats anuncis sexistes.
Tinc una llista de textos meus triturats o perduts en els núvols de la son dels bàrbars tecnòfils. Els puc donar centenars d’enllaços (avui són una mena d’«Error 504», en el millor dels casos) de l’escrit llavors. Res a fer contra tots els Zuckerberg de Sillicon Valley, contra el santó Steve Jobs i altres. Inútil: el que no van arrasar ells, ho van fer pirates dels altres, que són com la seva amagada caixa B. Donald Trump està desitjant-li un petó a la boca a Kim Jong-un, si no l’hi dóna abans Recep Tayipp Erdogan.
Diu l’expert israelià Yuval Noah Harari que Facebook, Google i Apple podran tenir aviat el control que el KGB va ambicionar «i mai va tenir» (El País, 31 d’octubre de 2016). Ja estem amb les NF i les mitges veritats: per què només cita a l’extint KGB?
Sillicon Valley, tan filantròpic i profètic, no havia previst el brexit, ni la brutícia de la guerra siriana? Zuckerberg va seguir vivint en el seu conte de fades. Ningú va veure venir la destrucció dels teixits industrials, ni l’augment dels murs per a refugiats, ni la desocupació massiva. Ni tan sols van veure venir Trump, aquesta destil·lació de vells verins de bruixeria ideològica anomenades Margaret Thatcher o Ronald Reagan. Per exemple, allò de «privatitzeu els trens, privatitzeu la sanitat, l’ensenyament, tot anirà millor». Això no eren NF, pures i dures?
Dotzenes de ciutats remunicipalitzen avui els seus privatitzats serveis de subministrament d’aigua. En aquells temps, els alemanys de Kraftwerk ho van expressar perfectament. Feien música electrònica i cantaven allò de I’m the operator with my pocket calculator. Què profetes, ja fa gairebé 40 anys. O més.
Per a Morozov, «molts mitjans institutionales occidentals, com The Washington Post, usen el terme (fake news) contra tot el que no poden incloure en un cert consens generalitzat» (Il Fatto Quotidiano, dimecres 4 de gener del 2017).
Putin ressuscita cada dia més la Rússia eterna, però el consens generalitzat que se li oposa –i se li assembla cada dia més– necessita d’ell i d’una certa guerra freda. Necessiten oposar-se a un determinat perfil del que Reagan va definir en aquell temps com a imperi del mal. Necessiten a un cert enemic resovietitzat. L’actual Putin proesglésia ortodoxa s’assembla massa a un còctel de la CIA, la seva postal del Kremlin i de la figura de la reina britànica, cap de l’església anglicana. És una altra icona pop més.
«A la pràctica, qualsevol cosa que s’oposi al consens bipartidista queda etiquetat com a mentida news», afirma Morozov. El problema és que les NF són reals, però múltiples. D’estirp clandestina, de producció dels diferents serveis o simple producte de les intoxicacions i la propaganda, o senzillament de necessitats publicitàries. O de l’estultícia neotecnòfila. O de l’estupidesa, sense adorns.
La creació de múltiples mitjans modestos, fets per un cert periodisme renovador, nascut dels acomiadaments massius dels mitjans, i de les seves víctimes laborals, així com de l’aliança d’elles amb un parell de generacions més joves sense molt a perdre, estan qüestionant el consens. I socialment, reviu un cert activisme molt reactiu.
Les elits que tiren la culpa als altres del brexit o de Trump són els mateixos que van crear l’UKIP o que van inventar el Tea Party. Els mateixos que –a Europa– disculpen les «desviacions» de l’hongarès Viktor Orban o que encara estan pensant que Polònia segueix tenint un govern de vocació democràtica. Els resultats hostils de diversos processos electorals planetaris tenen a veure amb l’organització política d’un cert consens mediàtic.
Davant això, els aparells socialdemòcrates reaccionen contra les seves bases i amb una certa santa ira (d’Estat) no ja contra possibles Bernie Sanders, sinó contra qualsevol que es digui Sánchez. Fa dècades que el seu consens no és el resultat d’un procés, sinó un punt de partida. Un cert poder hegemònic preexistent.
En aquest context, pot semblar normal que les autoritats estiguin disposades a confiar en Carallibre (Facebook) perquè ens defensi de les NF. Les va crear el propi sistema nedant en les aigües de Zuckerberg. Qualsevol error o incoherència passable d’un mitjà menor alternatiu serà magnificat. I tot haurà de passar pels filtres adequats i de l’idioma anglès (convertit en la llengua sacerdotal de la neollengua). Els reguladors que s’autoregulen sempre explicaran les seves raons.
També ho faran en front de les potències que van crear mitjans paral·lels (RT, és a dir Russia TodayTV, Telesur chavista, la xinesa CCTV o Al Jazeera). Són gegants, sí, fa temps que estan en totes les plataformes, en tots els racons del planeta. Però són culpables d’orientar-se i girar cap als seus propis centres de poder d’origen. i la definició de postveritat (post-truth) pretén definir les regles del mercat de la veritat.
Aquell vell món de la primera guerra del Golf, tan fascinat com bé orientat pels directes de la CNN, s’ha esvaït entre el caos post-Bush. I Facebook ens farà oblidar les seves velles NF de les primaveres àrabs, ara que van acabar en noves tiranies i noves mentides. Zuckergberg, diu la premsa, ha deixat de ser agnòstic i torna a creure en Déu. La postveritat arriba de la mà de Trump. Preparats per a les NF renovades i per serrar les dents.
Periodista
Això és periodisme de vells. Calen ignorants sense personalitat, tècnics, això sí. Som al capitalisme digital. Tampoc necessitem esquemes ideològics que intentin analitzar els fets.
De totes maneres, el fenomen no és nou, però –com l’aire que respirem– pretenen haver-ho descobert ara. Diuen en anglès: mentida, fake news (esclar, si t’expresses en anglès, serà així, en manxec –mañegu– del nord-oest de Càceres semblaria diferent). Però és el mateix de sempre.
I cal anar directe, elaborar les NF de manera descarnada, NF-cínica, sense objectiu precís. Com els robots-periodistes (màquines o persones). Les NF pures poden ser d’ideologia canviant. El que importa és el nombre d’impactes i l’augment frenètic de seguidors. Els qui decideixen són «els mercats». No sé de quina mena, però ells, els mercats. Ja ho va dir qui bé sabeu: Outside of a dog, a book is man ‘s best friend. Inside a dog, it‘s too dark to read («Fora del gos, el llibre és el nostre millor amic; dins del gos, està massa fosc per llegir).
Però en el cor dels col·legues gossos, la llum s’ha apagat. Ara només cal estar pendent dels guardians del temple. Mark Zuckerberg, per exemple. Magnífic inventor de la major màquina de difusió de banalitats de la història. Aquí van entrar trilions de mentides, exageracions i afirmacions esbiaixades. Aquestes varietats de NF són avui un problema global, estratègic. Durant anys, em vaig resistir a creure la seva veritat. Alguns dels meus familiars i dels meus millors amics es van llançar contra mi: «Per què et resisteixes a Facebook?» El que equivalia llavors a: «Per què no hi creus, imbècil?»
Prèviament, fa temps, vaig tractar de reflexionar en el seu propi terreny. I va ser inútil. Gairebé tot el que vaig escriure a Periodistes en espanyol sobre l’assumpte, cap al 2008-2013, després de saberuts contrastos, ens el van prendre assaltants pirates (hackers) que no podien creure que l’editor Claudín es negués a acceptar determinats anuncis sexistes.
Tinc una llista de textos meus triturats o perduts en els núvols de la son dels bàrbars tecnòfils. Els puc donar centenars d’enllaços (avui són una mena d’«Error 504», en el millor dels casos) de l’escrit llavors. Res a fer contra tots els Zuckerberg de Sillicon Valley, contra el santó Steve Jobs i altres. Inútil: el que no van arrasar ells, ho van fer pirates dels altres, que són com la seva amagada caixa B. Donald Trump està desitjant-li un petó a la boca a Kim Jong-un, si no l’hi dóna abans Recep Tayipp Erdogan.
Diu l’expert israelià Yuval Noah Harari que Facebook, Google i Apple podran tenir aviat el control que el KGB va ambicionar «i mai va tenir» (El País, 31 d’octubre de 2016). Ja estem amb les NF i les mitges veritats: per què només cita a l’extint KGB?
Sillicon Valley, tan filantròpic i profètic, no havia previst el brexit, ni la brutícia de la guerra siriana? Zuckerberg va seguir vivint en el seu conte de fades. Ningú va veure venir la destrucció dels teixits industrials, ni l’augment dels murs per a refugiats, ni la desocupació massiva. Ni tan sols van veure venir Trump, aquesta destil·lació de vells verins de bruixeria ideològica anomenades Margaret Thatcher o Ronald Reagan. Per exemple, allò de «privatitzeu els trens, privatitzeu la sanitat, l’ensenyament, tot anirà millor». Això no eren NF, pures i dures?
Dotzenes de ciutats remunicipalitzen avui els seus privatitzats serveis de subministrament d’aigua. En aquells temps, els alemanys de Kraftwerk ho van expressar perfectament. Feien música electrònica i cantaven allò de I’m the operator with my pocket calculator. Què profetes, ja fa gairebé 40 anys. O més.
Per a Morozov, «molts mitjans institutionales occidentals, com The Washington Post, usen el terme (fake news) contra tot el que no poden incloure en un cert consens generalitzat» (Il Fatto Quotidiano, dimecres 4 de gener del 2017).
Putin ressuscita cada dia més la Rússia eterna, però el consens generalitzat que se li oposa –i se li assembla cada dia més– necessita d’ell i d’una certa guerra freda. Necessiten oposar-se a un determinat perfil del que Reagan va definir en aquell temps com a imperi del mal. Necessiten a un cert enemic resovietitzat. L’actual Putin proesglésia ortodoxa s’assembla massa a un còctel de la CIA, la seva postal del Kremlin i de la figura de la reina britànica, cap de l’església anglicana. És una altra icona pop més.
«A la pràctica, qualsevol cosa que s’oposi al consens bipartidista queda etiquetat com a mentida news», afirma Morozov. El problema és que les NF són reals, però múltiples. D’estirp clandestina, de producció dels diferents serveis o simple producte de les intoxicacions i la propaganda, o senzillament de necessitats publicitàries. O de l’estultícia neotecnòfila. O de l’estupidesa, sense adorns.
La creació de múltiples mitjans modestos, fets per un cert periodisme renovador, nascut dels acomiadaments massius dels mitjans, i de les seves víctimes laborals, així com de l’aliança d’elles amb un parell de generacions més joves sense molt a perdre, estan qüestionant el consens. I socialment, reviu un cert activisme molt reactiu.
Les elits que tiren la culpa als altres del brexit o de Trump són els mateixos que van crear l’UKIP o que van inventar el Tea Party. Els mateixos que –a Europa– disculpen les «desviacions» de l’hongarès Viktor Orban o que encara estan pensant que Polònia segueix tenint un govern de vocació democràtica. Els resultats hostils de diversos processos electorals planetaris tenen a veure amb l’organització política d’un cert consens mediàtic.
Davant això, els aparells socialdemòcrates reaccionen contra les seves bases i amb una certa santa ira (d’Estat) no ja contra possibles Bernie Sanders, sinó contra qualsevol que es digui Sánchez. Fa dècades que el seu consens no és el resultat d’un procés, sinó un punt de partida. Un cert poder hegemònic preexistent.
En aquest context, pot semblar normal que les autoritats estiguin disposades a confiar en Carallibre (Facebook) perquè ens defensi de les NF. Les va crear el propi sistema nedant en les aigües de Zuckerberg. Qualsevol error o incoherència passable d’un mitjà menor alternatiu serà magnificat. I tot haurà de passar pels filtres adequats i de l’idioma anglès (convertit en la llengua sacerdotal de la neollengua). Els reguladors que s’autoregulen sempre explicaran les seves raons.
També ho faran en front de les potències que van crear mitjans paral·lels (RT, és a dir Russia TodayTV, Telesur chavista, la xinesa CCTV o Al Jazeera). Són gegants, sí, fa temps que estan en totes les plataformes, en tots els racons del planeta. Però són culpables d’orientar-se i girar cap als seus propis centres de poder d’origen. i la definició de postveritat (post-truth) pretén definir les regles del mercat de la veritat.
Aquell vell món de la primera guerra del Golf, tan fascinat com bé orientat pels directes de la CNN, s’ha esvaït entre el caos post-Bush. I Facebook ens farà oblidar les seves velles NF de les primaveres àrabs, ara que van acabar en noves tiranies i noves mentides. Zuckergberg, diu la premsa, ha deixat de ser agnòstic i torna a creure en Déu. La postveritat arriba de la mà de Trump. Preparats per a les NF renovades i per serrar les dents.
Periodista