Els homes també ploren
El termòstat de les meves llàgrimes deu ser com els perifèrics de l’aire condicionat, una cosa complicada que ningú no sap quina autoritat o ens superior els controla, com funcionen i per què es disparen. Ja només em falta plorar mentre faig cua per pagar a la caixa d’El Corte Inglés escoltant el fil musical del centre comercial. No m’estranya que els darrers dies hagin aparegut al Facebook diverses convocatòries per plorar en grup el proper mes d’abril. A banda de la gent que se’n rigui de la proposta, també n’hi haurà qui cregui que és necessària aquesta catarsi col·lectiva.
Compartir alegria està ben vist, plorar no. I menys en públic, en considerar-se que és més una mostra de debilitat que no pas una expressió de sensibilitat. Es percep com antiestètic, com una forma d’aclaparar els altres, o com un signe de debilitat. Es creu que s’ha fer en la intimitat de la mateixa manera que José María Aznar hi parlava català. Històricament, però, no sempre ha estat mal vist que un home plorés. Ho va fer Aquil·les després de la mort de Pàtrocle, els 20.000 cavallers quan van saber la mort de Roland a Roncesvalls, Sant Ignasi de Loiola que en el seu diari recull múltiples ploradisses o el propi Jesucrist, de qui està escrit que va plorar però no es té constància que rigués mai.
Els últims mesos han plorat Barack Obama parlant dels tirotejos en universitats i escoles dels Estats Units, Pedro Sánchez quan va deixar de ser diputat del PSOE, o el tennista Novak Djokovic en ser eliminat a la primera ronda dels Jocs Olímpics de Río. Ara bé, per plorades col·lectives i comunitàries, destaquen les que es produeixen aquests dies durant la projecció d’Un monstruo viene a verme. La pel·lícula aconsegueix que tanta gent lluiti contra les seves llàgrimes com el nen contra els seus monstres.
Els espectadors recorren a tot tipus d’argúcies per dissimular els plors: tussen com si estiguessin molt refredats, abaixen el cap o utilitzen un mocador com si el nas fossin els ulls. En un episodi de la sisena temporada de la sèrie Friends, un home dur com Bruce Willis, que feia de pare d’Elizabeth (Alexandra Holden), es va passar tot el capítol plorant quan Rachel li va dir que traiés tot el que portava a dins.
És que les sèries de televisió sempre van per davant. A l’Ala oeste de la Casa Blanca, els paral·lelismes entre la carrera del senador Matt Santos i Obama són al·lucinants. El discurs del primer en la convenció de la sisena temporada de la sèrie es considera un precedent en els missatges i en la retòrica d’Obama. Anys abans dels problemes de gestió de residus a Nàpols amb la camorra, Tony Soprano a The Soprano ja era propietari d’una empresa de reciclatge d’escombraries, per no recordar totes les prediccions encertades de The Simpson.
Ara, molts anys després dels plors de Willis a Friends és cada cop més freqüent veure esportistes que ploren quan anuncien la seva retirada o la marxa de l’equip de tota la vida per un sucós contracte per a un emergent club xinès. O per una derrota, com el brasiler David Luiz després de perdre amb la seva selecció per un contundent 1 a 7 contra Alemanya al darrer Mundial o Messi fallant un penal decisiu contra Xile a la final de la Copa Amèrica.
Tot i això, quan un home plora en públic acostuma a ser motiu de riota i no aixeca cap tipus de compassió. Quan Miguel Ángel Moratinos va deixar el seu càrrec de ministre d’Afers Exteriors i Cooperació a l’Estat Espanyol va plorar i l’escriptor Arturo Pérez-Reverte va escriure aquest tuit: «Vaig veure plorar Moratinos. Ni a l’hora de marxar va tenir ous». La tradició té el seu pes. Ja ho cantaven The Cure a Boys Don’t Cry o Bosé a Los chicos no lloran. I uns quants segles abans, segons narra la llegenda, li ho va etzibar a Boabdil la seva mare quan marxaven de Granada després de perdre la ciutat a mans dels Reis Catòlics: «No ploris com una dona el que no has sabut defensar com un home».
La tradició pesa però les actituds comencen a canviar.
El director de cinema Pedro Almodóvar després d’un grapat de pel·lícules descrivint dones histèriques, desesperades, obsessives, mares i no mares i transvestides va crear l’any 2002 a Hable con ella el personatge de Marco (Dario Grandinetti), periodista i escriptor de guies turístiques, que vessa llàgrimes des de la primera fins a la penúltima escena.
Posteriorment, el tema dels homes que ploren han estat objecte d’estudis i de llibres. El neurocientífic Michael Trimble ha escrit Why Humans Like To Cry i en una entrevista a Scientific American explica que «no hauríem de tenir por de les nostres emocions». La prestigiosa editorial Simon&Schuster, per la seva banda, ha publicat Poems That Make Grown Men Cry, un recull de poemes que, tal com ho diu el títol, ha aconseguit fer ploriquejar un munt d’homes fets i drets com l’escriptor Salman Rushdie o els directors de cinema Ken Loach i Stephen Fry.
Perquè com canta el mexicà José Alfredo Jiménez «en aquesta vida es comença plorant i plorant s’acaba». Doncs igual que els homes cuinen, han après a combinar els colors a l’hora de vestir-se i a consumir productes de bellesa també ploren. Plorar no ens fa més dèbils sinó més humans.
Periodista
Compartir alegria està ben vist, plorar no. I menys en públic, en considerar-se que és més una mostra de debilitat que no pas una expressió de sensibilitat. Es percep com antiestètic, com una forma d’aclaparar els altres, o com un signe de debilitat. Es creu que s’ha fer en la intimitat de la mateixa manera que José María Aznar hi parlava català. Històricament, però, no sempre ha estat mal vist que un home plorés. Ho va fer Aquil·les després de la mort de Pàtrocle, els 20.000 cavallers quan van saber la mort de Roland a Roncesvalls, Sant Ignasi de Loiola que en el seu diari recull múltiples ploradisses o el propi Jesucrist, de qui està escrit que va plorar però no es té constància que rigués mai.
Els últims mesos han plorat Barack Obama parlant dels tirotejos en universitats i escoles dels Estats Units, Pedro Sánchez quan va deixar de ser diputat del PSOE, o el tennista Novak Djokovic en ser eliminat a la primera ronda dels Jocs Olímpics de Río. Ara bé, per plorades col·lectives i comunitàries, destaquen les que es produeixen aquests dies durant la projecció d’Un monstruo viene a verme. La pel·lícula aconsegueix que tanta gent lluiti contra les seves llàgrimes com el nen contra els seus monstres.
Els espectadors recorren a tot tipus d’argúcies per dissimular els plors: tussen com si estiguessin molt refredats, abaixen el cap o utilitzen un mocador com si el nas fossin els ulls. En un episodi de la sisena temporada de la sèrie Friends, un home dur com Bruce Willis, que feia de pare d’Elizabeth (Alexandra Holden), es va passar tot el capítol plorant quan Rachel li va dir que traiés tot el que portava a dins.
És que les sèries de televisió sempre van per davant. A l’Ala oeste de la Casa Blanca, els paral·lelismes entre la carrera del senador Matt Santos i Obama són al·lucinants. El discurs del primer en la convenció de la sisena temporada de la sèrie es considera un precedent en els missatges i en la retòrica d’Obama. Anys abans dels problemes de gestió de residus a Nàpols amb la camorra, Tony Soprano a The Soprano ja era propietari d’una empresa de reciclatge d’escombraries, per no recordar totes les prediccions encertades de The Simpson.
Ara, molts anys després dels plors de Willis a Friends és cada cop més freqüent veure esportistes que ploren quan anuncien la seva retirada o la marxa de l’equip de tota la vida per un sucós contracte per a un emergent club xinès. O per una derrota, com el brasiler David Luiz després de perdre amb la seva selecció per un contundent 1 a 7 contra Alemanya al darrer Mundial o Messi fallant un penal decisiu contra Xile a la final de la Copa Amèrica.
Tot i això, quan un home plora en públic acostuma a ser motiu de riota i no aixeca cap tipus de compassió. Quan Miguel Ángel Moratinos va deixar el seu càrrec de ministre d’Afers Exteriors i Cooperació a l’Estat Espanyol va plorar i l’escriptor Arturo Pérez-Reverte va escriure aquest tuit: «Vaig veure plorar Moratinos. Ni a l’hora de marxar va tenir ous». La tradició té el seu pes. Ja ho cantaven The Cure a Boys Don’t Cry o Bosé a Los chicos no lloran. I uns quants segles abans, segons narra la llegenda, li ho va etzibar a Boabdil la seva mare quan marxaven de Granada després de perdre la ciutat a mans dels Reis Catòlics: «No ploris com una dona el que no has sabut defensar com un home».
La tradició pesa però les actituds comencen a canviar.
El director de cinema Pedro Almodóvar després d’un grapat de pel·lícules descrivint dones histèriques, desesperades, obsessives, mares i no mares i transvestides va crear l’any 2002 a Hable con ella el personatge de Marco (Dario Grandinetti), periodista i escriptor de guies turístiques, que vessa llàgrimes des de la primera fins a la penúltima escena.
Posteriorment, el tema dels homes que ploren han estat objecte d’estudis i de llibres. El neurocientífic Michael Trimble ha escrit Why Humans Like To Cry i en una entrevista a Scientific American explica que «no hauríem de tenir por de les nostres emocions». La prestigiosa editorial Simon&Schuster, per la seva banda, ha publicat Poems That Make Grown Men Cry, un recull de poemes que, tal com ho diu el títol, ha aconseguit fer ploriquejar un munt d’homes fets i drets com l’escriptor Salman Rushdie o els directors de cinema Ken Loach i Stephen Fry.
Perquè com canta el mexicà José Alfredo Jiménez «en aquesta vida es comença plorant i plorant s’acaba». Doncs igual que els homes cuinen, han après a combinar els colors a l’hora de vestir-se i a consumir productes de bellesa també ploren. Plorar no ens fa més dèbils sinó més humans.
Periodista