Entrarà o no a la presó (provisional) el fill de l'expresident Pujol? Aquesta "inquietud" sembla monopolitzar l'interès de l'opinió publicada espanyola, convenientment ensinistrada per les tècniques del priming i del framing dels mitjans de comunicació. Finalment, el jutge José de la Mata ha acordat la llibertat provisional sense fiança del senyor Oleguer Pujol, resistint les demandes del Fiscal Anticorrupció i d'una premsa bel·ligerant contra el 'clan' Pujol.

Uns dies després, el president de l'Audiència Nacional espanyola, José Ramón Navarro, donava suport a la decisió del magistrat instructor i el fiscal general de l'Estat, José Manuel Maza es pronunciava en el mateix sentit, reivindicant la presumpció d'innocència per les persones investigades en una causa.

L'anterior president de l'Audiència Nacional, Àngel Juanes, ja havia alertat en 2013 sobre el "populisme punitiu", consistent en baixar el llistó de les garanties i augmentar la indefensió dels ciutadans; el magistrat defensava que cal trobar un equilibri entre la lluita contra la delinqüència i la defensa dels drets. I això val tant pel "petit" de la família Pujol, com per un encausat de tràfic d'estupefaents, d'estafa o de qualsevol delicte.

És clar que a Espanya tenen una abundant jurisprudència del Tribunal Constitucional de recursos d'empara sobre la presó provisional i els jutges d'instrucció les poden (les han) d'utilitzar com a fonament de dret.

També és cert, que el risc massa genèric d'alarma social ha desaparegut, per la seva manca d'objectivitat, en els codis de procediment penal dels països veïns, mentre que al nostre es manté aquest indefinit i difícilment avaluable risc.

La involució repressiva de la societat ha invertit el sentit dels grans avenços culturals, socials i polítics de la modernitat, de manera que hi ha una perillosa tendència a privilegiar la voluntat de castigar com a nucli del sistema penal, també en les nacions democràtiques europees.

A França el magistrat i professor a l'Ecole nationale de la magistrature, Denis Salas ha tractat en diverses publicacions el tema del populisme penal i del risc que els sistemes penals llisquin cap a un voluntarisme punitiu i una derogació dels principis democràtics fonamentals.

Elena Larrauri, l'Escola d'estiu del poder judicial (2005), explicava que el populisme punitiu és l'ús del dret penal pels governants a partir de tres premisses: que majors penes poden reduir el delicte; que les penes ajuden a refermar el consens moral de la societat; i, que es poden obtenir rèdits electorals d'aquest ús.

La connexió entre aquest voluntarisme punitiu ("ma dura"), amb una acció política que esvera les emocions ciutadanes, enlloc a apaivagar-les, està a la gènesi del populisme "tout court".

Malament podrem lluitar contra els populismes que van creixent com bolets a les democràcies d'un i altre costat de l'Atlàntic, si al mateix temps internalitzem i propaguem els discursos simplistes i destructors sobre el remei per lluitar contra la delinqüència; encara més si volem afrontar els problemes socials amb el recurs prioritari al sistema penal.

Sóc conscient que, en aquest tema, és molt difícil – per no dir perillós – anar a contracorrent, defensant la presumpció d'innocència i que la presó provisional no ha de ser mai una anticipació de la pena pronunciada pels tribunals de justícia.

Però sempre serà millor anar a contracorrent que fer com els borrecs de Panurg a Gargantúa i Pantagruel: un cop al mar, és massa tard!