L’escuradents
Tinc poc futur com a buco-sociòleg. Estava convençut que l’escuradents a la boca era típic de tardes xafogoses de diumenge d’estiu, partida de dominó, cigaló de Rom Pujol o d’Anís del Mono, de senyors d’una setantena d’anys amb una gorra de publicitat de maquinària agrícola, de bar atrotinat i decadent sense hipsters ni fotos de la cantant Björk a les parets. No ha estat, però, fins a la irrupció de La La Land que he pogut copsar el paper icònic i amb un cert glamur d’un dels elements més antiestètics de la història de la humanitat.
En aquesta pel·lícula, que porta camí de fer miques tots els rècords de premis, hi surt Ryan Gosling que també era el protagonista de Drive amb una caçadora bomber i un escorpí brodat a l’esquena, un rellotge Patek Philippe, guants de pell dissenyats per Dorothy Gaspar, ulleres Money Aviator 2 i un escuradents al costat esquerre del llavi, mentre mira la noia i li diu: «Tranquil·la, d’això me n’encarrego jo». Algú, potser un crític cinematogràfic, va batejar Ryan Gosling com l’Steve McQueen del tercer mil·lenni.
Fins aleshores, l’escuradents havia estat reservat a gàngsters, personatges de comportament poc exemplar, i antiherois com Harvey Keitel a Reservoir dogs, Santiago Segura a Torrente –n’utilitza un i el torna a deixar al portaescuradents–, Sylvester Stallone a Cobra, Joe Pesci a Casino i Anthony Quinn a La Strada. A Rain Man, Charlie Babbitt (Tom Cruise) fa caure una capsa d’escuradents en un restaurant que el seu germà Ray (Dustin Hoffman) compta en menys de tres segons (246). A El sopar dels idiotes, Jacques Villeret construeix una torre Eiffel amb escuradents.
Inventat a la prehistòria, els neandertals els feien servir per calmar el dolor produït per algunes malalties bucals com la inflamació de les genives (malaltia periodontal), aquest petit instrument és el testimoni privilegiat de la nostra lenta evolució. Una de les seves imatges més emblemàtiques es pot veure al museu del Louvre a París amb la pintura Les noces de Canà de l’artista italià Paul Veronese. A l’angle inferior d’aquesta tela de dimensions gegantines (666 cm d’alt per 990 d’amplada) apareix una dona rossa que es neteja les dents amb un escuradents d’or.
Seu a la dreta de Carles V i a l’esquerra de Solimà I el Magnífic. És Vittoria Colonna, marquesa de Pescara, una mena de Kim Kardashian de l’època, molt important i apreciada pels grans pintors. Al quadre s’hi mostra la història bíblica de la conversió de l’aigua en vi durant la infància de Jesús de Natzaret. Es tracta d’una obra emmarcada entre els estils del Renaixement i del Manierisme. Aquell escuradents d’or mostra el luxe i l’esplendor de l’època i el poder dels personatges públics a la Venècia del segle XVI. Hi ha molts testimonis, durant aquells anys, de l’ús dels escuradents a les corts reials europees. També és cert que la utilització del raspall de dents encara no estava massa estès.
Posteriorment, els escuradents d’or van desaparèixer i van ser substituïts pels de fusta amb una excepció, la foto del popular raper canadenc Drake per a la portada de l’edició francesa de la revista GQ del mes de setembre del 2016. L’aparició de la publicació va coincidir amb una visita d’Alberto Chicote i el seu Pesadilla en la cocina a un dels seus vomitius i fastigosos establiments gastronòmics. Aquest cop era un sinistre rostidor de pollastres a Mataró.
L’encarregat anava amb un escuradents a la boca burxant-se les dents. De tant en tant se’l treia i el clavava als cossos de les bèsties que es rostien mentre deia que «així estan més sucosos». No hauria de veure aquests programes de La Sexta però, veient l’espanyolització d’Andorra, estic fent una immersió lingüística en castellà, a més d’intentar conèixer els hàbits i costums d’aquell país.
Però encara em falta molt: la polsereta de la bandera espanyola al canyell, tenir lapsus continus com els del seu cap de Govern i múltiples amants com el rei emèrit, la facilitat absoluta per parlar de qualsevol tema i demanar llibertat i respecte per a mi mentre la nego als altres, passar un gran nombre d’hores al bar i consumir productes d’alt valor cultural com els partits de la selecció –coneguda popularment com La Roja–, Gran Hermano i la desfilada militar del 12 d’octubre. Tot això sense oblidar l’escuradents a la boca.
Periodista
En aquesta pel·lícula, que porta camí de fer miques tots els rècords de premis, hi surt Ryan Gosling que també era el protagonista de Drive amb una caçadora bomber i un escorpí brodat a l’esquena, un rellotge Patek Philippe, guants de pell dissenyats per Dorothy Gaspar, ulleres Money Aviator 2 i un escuradents al costat esquerre del llavi, mentre mira la noia i li diu: «Tranquil·la, d’això me n’encarrego jo». Algú, potser un crític cinematogràfic, va batejar Ryan Gosling com l’Steve McQueen del tercer mil·lenni.
Fins aleshores, l’escuradents havia estat reservat a gàngsters, personatges de comportament poc exemplar, i antiherois com Harvey Keitel a Reservoir dogs, Santiago Segura a Torrente –n’utilitza un i el torna a deixar al portaescuradents–, Sylvester Stallone a Cobra, Joe Pesci a Casino i Anthony Quinn a La Strada. A Rain Man, Charlie Babbitt (Tom Cruise) fa caure una capsa d’escuradents en un restaurant que el seu germà Ray (Dustin Hoffman) compta en menys de tres segons (246). A El sopar dels idiotes, Jacques Villeret construeix una torre Eiffel amb escuradents.
Inventat a la prehistòria, els neandertals els feien servir per calmar el dolor produït per algunes malalties bucals com la inflamació de les genives (malaltia periodontal), aquest petit instrument és el testimoni privilegiat de la nostra lenta evolució. Una de les seves imatges més emblemàtiques es pot veure al museu del Louvre a París amb la pintura Les noces de Canà de l’artista italià Paul Veronese. A l’angle inferior d’aquesta tela de dimensions gegantines (666 cm d’alt per 990 d’amplada) apareix una dona rossa que es neteja les dents amb un escuradents d’or.
Seu a la dreta de Carles V i a l’esquerra de Solimà I el Magnífic. És Vittoria Colonna, marquesa de Pescara, una mena de Kim Kardashian de l’època, molt important i apreciada pels grans pintors. Al quadre s’hi mostra la història bíblica de la conversió de l’aigua en vi durant la infància de Jesús de Natzaret. Es tracta d’una obra emmarcada entre els estils del Renaixement i del Manierisme. Aquell escuradents d’or mostra el luxe i l’esplendor de l’època i el poder dels personatges públics a la Venècia del segle XVI. Hi ha molts testimonis, durant aquells anys, de l’ús dels escuradents a les corts reials europees. També és cert que la utilització del raspall de dents encara no estava massa estès.
Posteriorment, els escuradents d’or van desaparèixer i van ser substituïts pels de fusta amb una excepció, la foto del popular raper canadenc Drake per a la portada de l’edició francesa de la revista GQ del mes de setembre del 2016. L’aparició de la publicació va coincidir amb una visita d’Alberto Chicote i el seu Pesadilla en la cocina a un dels seus vomitius i fastigosos establiments gastronòmics. Aquest cop era un sinistre rostidor de pollastres a Mataró.
L’encarregat anava amb un escuradents a la boca burxant-se les dents. De tant en tant se’l treia i el clavava als cossos de les bèsties que es rostien mentre deia que «així estan més sucosos». No hauria de veure aquests programes de La Sexta però, veient l’espanyolització d’Andorra, estic fent una immersió lingüística en castellà, a més d’intentar conèixer els hàbits i costums d’aquell país.
Però encara em falta molt: la polsereta de la bandera espanyola al canyell, tenir lapsus continus com els del seu cap de Govern i múltiples amants com el rei emèrit, la facilitat absoluta per parlar de qualsevol tema i demanar llibertat i respecte per a mi mentre la nego als altres, passar un gran nombre d’hores al bar i consumir productes d’alt valor cultural com els partits de la selecció –coneguda popularment com La Roja–, Gran Hermano i la desfilada militar del 12 d’octubre. Tot això sense oblidar l’escuradents a la boca.
Periodista