El Xaro i jo sovint tombem per les rutes que trescaren els missioners de l’Obra del Cançoner Popular. Una ambiciosa iniciativa duta a terme per un munt d’institucions, entre els anys 1921 i 1936, amb l’objectiu de preservar el patrimoni cultural, tradicional, de les ter-res de parla catalana. L’obra fou empesa pel mecenes Rafel Patxot sota la direcció de Francesc Pujol. El nucli de la documentació aplegada provenia dels materials recollits per l’erudit Marià Aguiló i el folklorista  Rossend Serra i Pagès. A aquests documents s’afegiria la rica informació arribada a través dels concursos anuals convocats sota el lema Llegendari Popular Català i el resultat de les nombroses missions de recerca.  El finançament d’aquestes missions ( allotjament, dietes i pagament als cantaires) es feia amb fons de la Fundació Concepció Rabell i Cibils, de la qual Patxot era marmessor. Poc abans de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939), s’havia recopilat informació de pràcticament tota Catalunya, del Principat d’Andorra, de les Illes, i  de bona part de l’Alguer i la Catalunya Nord.
L’últim cop vam resseguir les passes dels mestres Joan Amades i Joan Tomàs, per terres de l’Alt Penedès (Catalunya).Com era normatiu en aquelles missions, un membre era etnòleg (Amades) i l’altre musicòleg (Tomàs), de manera que poguessin deixar constància en les memòries dels seus viatges, d’aspectes relacionats amb la rondallística o la parèmia i també amb el tresor musical popular.
No podria dir qui de nosaltres dos és el musicòleg i quin el folklorista, perquè tot i tenir l’avantatge de tenir quatre extremitats, al fidel Xaro no li conec cap habilitat instrumental, i jo, faig el que puc procurant cercar i divulgar la meravella  de la saviesa popular.
Diumenge cap el migdia vam entrar a la vila de Santa Margarida i els Monjos, a tocar de Vilafranca del Penedès. Tots dos asseguts sota l’ombra del canyissar d’un bar, repassant a la Moleskine les anotacions sobre la Palmira Jaquetti. Un mos i un got de xarel·lo per a mi; una mica d’aigua i una llauna de la menja especial del Xaro de quan anem de missió. La folklorista i poetessa està enterrada en el cementiri de la vila des que el matí del vuit de maig de 1963, l’automòbil en el que viatjava s’estimbà contra un arbre de la carretera. Passegem en silenci pel cementiri i ens aturem davant la tomba. Té restes de pètals blancs de grandalla que el vent ha fet voleiar d’algun ignot racó dels temps passats. Ens embarga l’emoció, el respecte, la tristor, fins que la veu de les campanes de la parròquia cridant a missa ens recorden les paraules que recull Lluc a l’evangeli quan Maria i altres dones s’estoraren veient que el sepulcre de Jesús era buit: «Per què cerqueu entre els morts a qui està viu?». La Jaquetti, la seva obra està ben viva. En el quadern de notes llegeixo el testimoni de la Teresa Ventura, que m’explicava l’emoció amb què la folklorista recordava la seva missió per terres andorranes, fent el cafè després de les classes a l’Institut Montserrat. Hi va estar entre el nou de juliol i el tres de setembre de l’any 1925. Tenia com a campament base la casa familiar de la Seu d’Urgell. La senyora Ventura diu que la Palmira va quedar prendada del paisatge humà d’Andorra, de la innocent però ferma naturalitat en què les gents de les valls li cantaven cançonetes, alienes a l’alenada anorreadora que estava a punt d’arribar cavalcant l’euga globalitzadora. Dies i dies, retornada a Barcelona, la Jaquetti cantussejava fluixet, com si tingués por d’espantar els estols de records, el Ball de la Marratxa, De dotze lladres, Troba l’esposa prenyada, Cal Coix d’Alins... Descrivia la geografia del país relatant la pell colrada i seca de les cantaires; la Conxita de Les Escaldes, la Cinta Torres d’Andorra la Vella, la Dolors Camps de Sant Julià de Lòria i tantes altres. Dones eixutes com les alzines i dures com els roures martinencs  en les quals hi niaven les tornades dels avantpassats, les veus mai silenciades rebotant en les parets de les muntanyes, rodolant com palets de riu per la Valira, reviscolant en la feina de l’Esbart Lauredià, naixent de nou cada dia en les veus de la canalleta  quan entona antigues cançons a les escoles...
La Palmira Jaquetti, aquell feliç i lluminós estiu del 25, caminà, respirà i sentí pels Pirineus omplint el sarró amb més de 10.000 fitxes amb informació musical i un mapa eternament dibuixat a l’ànima confegit de paisatges insondables poblats de cims que sostenien els cels, de ramats peixant amb calma, de bordes amb barrets negres de pissarra.  El relat d’aquella missió, reproduïda  en el volum XIV de Materials de l’Obra del Cançoner Popular, exhala la poesia que sempre  brollà de la seva feminitat, de la seva intel·lectualitat, de la seva modernitat maridada amb el culte per la tradició. En aquest sentit, Palmira Jaquetti fou exemple de convivència entre progrés i herència cultural. Independent, poques dones estudiaven o obtenien càtedres en aquells temps. Poques dones decidien posar fi al seu matrimoni sense temor el «què diran». Poques dones s’aventuraven pels caminois perduts de les geografies perseguint el passat abans no volés com papallona cap a l’oblit.
Tanco la Moleskine. El Xaro intueix que és hora de marxar. Emet un gairebé inoït udol i tots dos girem cua. Ell amb més propietat. També a nosaltres ens ha començat a pessigar el cuc de la nostàlgia per Andorra. Com començava el mestre Amades moltes de les rondalles caminem de nou el Xaro i jo: «Com quan el bon Jesús i sant Pere anaven pel món». A reveure Palmira. Marxem nord enllà. Anem a Andorra, on tu sempre hi seràs.
Fundació Joan Amades