La llarga crisi econòmica que patim i la incapacitat política manifesta per aconseguir "resultats" que millorin la situació de les famílies i de les empreses estan accelerant el sentiment de confusió dels ciutadans sobre la pertinència del camí que va prometre DA en 2011 i va renovar – un cop lliure del "llast" liberal- en 2015.

Les males notícies eclipsen algunes realitats evidents aquest hivern com la millora de la freqüentació turística; però són bones informacions que poc tenen a veure amb la retòrica del canvi de Martí i dels seus ministres. Els sectors econòmics que "tiben" de l'economia són els de sempre, amb les limitacions que comporta el model de monocultiu turístic-comercial i amb un sector financer en contracció, de moment controlada, però quina "salut" ens ha de preocupar a tots.

Els que en 2011 –i també abans- feien campanya electoral demagògica sobre la construcció del Lycée francès no baden boca amb l'anunci del tancament del consolat; tampoc ells no han afavorit la construcció d'un equipament escolar què, segurament, no devia ser tan necessari com era la restitució del poder als seus legítims propietaris després de "l'accident" d'uns quants mesos de govern socialdemòcrata.

Els ciutadans, malgrat l'ocultisme de la gestió pública andorrana, es van assabentant a poc a poc de com de malament s'han gestionat els recursos públics (exemples poc exemplars del SAAS, Naturlandia) i comencen a estar cansats de l'artificial dicotomia creada a la tercera planta del búnquer (mai tan encertadament dit com aquests darrers anys) entre andorrans "bons" i andorrans "dolents", ara que tothom sap que els andorrans "bons" estaven desorbitadament ben pagats i a les ordres dels andorrans "dolents".

La llista de temes estancats als calaixos del govern de DA no para de créixer: ja sigui en política internacional, en revisió del model competencial i de finançament dels comuns, en la reforma de l'administració i de la funció pública. Les úniques normes i lleis que aprova aquest Govern són les que creen obligacions als ciutadans, mentre les administracions públiques continuen amb regulacions obsoletes (Codi de l'Administració, llei de contractació pública).

S'està imposant– i potser acceptant- en la ciutadania la sensació que DA no sap en quin camí està (el famós full de ruta); tenen un ministre semidimitit o en semiexercici; un altre traient les seves frustracions auríferes fent de hooligan esportiu, ja que no ha sabut fer la seva feina principal com la de fer un pressupost d'acord amb les lleis.
Però el problema no és només de Govern i de la pèrdua de qualitat del lideratge polític; el sentit cívic de les elits econòmiques va debilitant-se progressivament, sense que es manifesti cap senyal d'inversió de tendència.

Davant aquesta enrarida situació política, el risc de la marginació voluntària –desconnexió- de la cosa pública d'una gran majoria de ciutadans és un risc real que necessita la reacció dels partits polítics, dels quals hem d'esperar transparència, responsabilitat, reconeixement del pluralisme de la societat i la consegüent recerca de consensos.