Democràcia i discurs polític
Fa poc vaig llegir la notícia de què un llibre de text dissenyat pels alumnes de 4art d’ESO propugna la contractació de plans de pensions privats per garantir els «ingressos necessaris durant la jubilació».
Estem davant un exemple més en la persistent conversió d’una opció política en una «veritat» científica. Ja tenim a les aules de l’ensenyament obligatori la «policia omnipresent d’opinió» de la qual ens parlava Ignacio Ramonet en el seu famós editorial sobre el pensament únic (Le Monde Diplomatique, gener 1995). Fa molts anys que hi és a les facultats d’economia i que dir de les «escoles de negocis», veritables temples de l’ortodòxia única!
Els darrers trenta anys, en els problemes socials més transcendentals, hem canviat el paradigma d’argumentació política (l’univers del discurs), que era de tipus contradictori, a un discurs «polític-expert» amb vocabulari pretesament tècnic i una retòrica que són compartits per la gran majoria dels polítics i que s’infiltra, a través dels mitjans de comunicació, en el llenguatge quotidià dels ciutadans de totes les esferes socials.
Repetim mots, sigui per ignorància o per manipulació deliberada, sense «respectar» el seu significat o fora de context; construïm arguments sobre conceptes equivocs i poc precisos; per exemple: «augment de l’esperança de vida»
Així, forçant els diferents actors polítics a utilitzar el vocabulari dels seus adversaris se’ls fa caure en el parany del raciocini estàndard. Jugant amb els mots, ens volen fer confondre el compromís (desitjable en democràcia) amb el consens per «obligació» i aquest amb la unanimitat.
A l’escala global el mecanisme funciona de la mateixa manera; tothom, ja sigui a República Dominicana, Suècia, Ucraïna o Andorra, patim els mateixos problemes, els diagnòstics –amb petits matisos– són comuns i, per força, haurem d’adoptar les mateixes solucions. El que passa és que estem, com deia Paul Watzlawick, davant d’una «realitat inventada».
En el context de les polítiques econòmiques i socials, el mot reformar ha perdut el seu significat original de «modificar per millorar» per convertir-se en la justificació d’un retrocés a situacions d’èpoques pretèrites. Ningú, amb dos dits de seny, associaria la reforma d’un habitatge a convertir-lo en una cabanya; això no obstant és el que fem quan reproduïm el discurs dels «experts» del pensament únic, un discurs de propaganda. La Comissió europea en un informe sobre els règims privats de jubilació i «la seva contribució a pensions adequades i viables» (2010) va tenir la gosadia (o la supèrbia «experta»?) de tractar el que és un progrés social innegable com un perill: «el risc de longevitat».
Els experts, evidentment, són necessaris, sempre que sapiguem acotar el seu paper; el que no és acceptable és que, sense debat democràtic, les seves receptes s’imposin i substitueixin la voluntat popular expressada a les urnes.
Si acceptem aquesta situació, és que hem canviat de règim polític.
Estem davant un exemple més en la persistent conversió d’una opció política en una «veritat» científica. Ja tenim a les aules de l’ensenyament obligatori la «policia omnipresent d’opinió» de la qual ens parlava Ignacio Ramonet en el seu famós editorial sobre el pensament únic (Le Monde Diplomatique, gener 1995). Fa molts anys que hi és a les facultats d’economia i que dir de les «escoles de negocis», veritables temples de l’ortodòxia única!
Els darrers trenta anys, en els problemes socials més transcendentals, hem canviat el paradigma d’argumentació política (l’univers del discurs), que era de tipus contradictori, a un discurs «polític-expert» amb vocabulari pretesament tècnic i una retòrica que són compartits per la gran majoria dels polítics i que s’infiltra, a través dels mitjans de comunicació, en el llenguatge quotidià dels ciutadans de totes les esferes socials.
Repetim mots, sigui per ignorància o per manipulació deliberada, sense «respectar» el seu significat o fora de context; construïm arguments sobre conceptes equivocs i poc precisos; per exemple: «augment de l’esperança de vida»
Així, forçant els diferents actors polítics a utilitzar el vocabulari dels seus adversaris se’ls fa caure en el parany del raciocini estàndard. Jugant amb els mots, ens volen fer confondre el compromís (desitjable en democràcia) amb el consens per «obligació» i aquest amb la unanimitat.
A l’escala global el mecanisme funciona de la mateixa manera; tothom, ja sigui a República Dominicana, Suècia, Ucraïna o Andorra, patim els mateixos problemes, els diagnòstics –amb petits matisos– són comuns i, per força, haurem d’adoptar les mateixes solucions. El que passa és que estem, com deia Paul Watzlawick, davant d’una «realitat inventada».
En el context de les polítiques econòmiques i socials, el mot reformar ha perdut el seu significat original de «modificar per millorar» per convertir-se en la justificació d’un retrocés a situacions d’èpoques pretèrites. Ningú, amb dos dits de seny, associaria la reforma d’un habitatge a convertir-lo en una cabanya; això no obstant és el que fem quan reproduïm el discurs dels «experts» del pensament únic, un discurs de propaganda. La Comissió europea en un informe sobre els règims privats de jubilació i «la seva contribució a pensions adequades i viables» (2010) va tenir la gosadia (o la supèrbia «experta»?) de tractar el que és un progrés social innegable com un perill: «el risc de longevitat».
Els experts, evidentment, són necessaris, sempre que sapiguem acotar el seu paper; el que no és acceptable és que, sense debat democràtic, les seves receptes s’imposin i substitueixin la voluntat popular expressada a les urnes.
Si acceptem aquesta situació, és que hem canviat de règim polític.