L’ofici de gegant
Dispenseu si us he fet mal–, va dirigir-se al seu company.
Estaven asseguts tots dos al cim de la carena ,amb els peus penjant al buit de la coma de Setúria, movent les cames en rítmics balanceigs. El vent de l’oest els embrollava els cabells suats i els pessigollava les pestanyes com l’aleteig trèmul d’una papallona invisible.
–Ca home!–, respongué l’altre. –No ha estat res. Aquestes batusses només fan mal perquè el signe de la victòria i de la derrota ja ve donat d’antuvi.
–Sí. Teniu raó. És el que té això de les llegendes. Que no es poden canviar.
Els dos gegants fitaven la vall entapissada d’herba. Adornaven el verd mantell clapes de roselles i pomets de narcisos blancs de flaire dolça, com terrossets de sucre amb pètals. Desenes de vaques peixaven impàvides en mig de la galanesa impertinent i colpidora del paisatge.
–Aquests animalons són ben babaus! Tot el dia amb el cap cot, amoïnats només en omplir la panxa, sense adonar-se de la meravella que les envolta...
–Compte! Que potser no sigui així...
–Què voleu dir?
–Que potser tenen el do d’haver-se empassat la bellesa fa molt temps i ja formi part de la seva existència.
–Voleu dir que ja no els cal una expressió continuada de joia?
–Justa la fusta! Hom expressa l’emoció quan entra en contacte per primer cop amb la bellesa o el misteri, si és que ambdós conceptes no resulten ser distintes cares d’una mateixa moneda.
–És interessant aquesta reflexió. Insinueu que possiblement les primeres vaques que van pasturar per aquesta coma sí deurien haver-se extasiat amb els colors, les olors, la pau que per tot s’hi respira.
–Clar! Fixeu-vos si no en les reaccions dels literats la primera vegada que van petjar Andorra. Josep Aladern escrivia el 1892: «Aquest país te bellesas inagotables pel touriste. (...)». En una de les cartes que escriví a un amic, li diu que «si un dia haguesses de pintar una vall del Perdut Paradís terrenal, te recomanaria que vinguessis à prendre per modelo la de Seturia». Josep Aladern era el pseudònim de Cosme Vidal Rosich. Va publicar un llibret titulat Cartes andorranes: impressions a la lleugera d’una excursió per les valls d’Andorra, on reflectia la seva estada al país, l’octubre del 1892. Aladern fou un element molt actiu en el modernisme català, com a escriptor, folklorista i editor (entre d’altres revistes fundà amb Aureli Capmany El Patufet).
–Certament. Recordo ara els versos de Mossèn Cinto Verdaguer al poema Canigó, expressant el mateix èxtasi: «Contemplava los marges i boscúries i, darrera els pradells de la Regina, una esmaragda en forma de petxina tota plena de perles i de flors: és la vall delitosa de Setúria; quan amb son bes primer l’alba l’arrosa, sembla l’àurea conquilla en què, flairosa, sortí del mar la reina dels amors».
–Ho veieu? Mossèn Cinto va estar a Andorra un any després que Aladern, efectivament. Venia de trescar la Pica d’Estats i va entrar pel port de Creussans. Es va endur un bon ensurt! Perquè en arribar a Ordino el guia el va abandonar i no sabia trobar el camí!
–Ep! i no oblidem pas Miquel Martí i Pol!
–És clar que no! «Escric des del recer / que em faig amb les paraules, / el groc melangiós / dels arbres m’acompanya / i són clars els contorns / tan tendres de la tarda. / Si dic Andorra, dic / tot el que me’n separa».
Sota el pas indolent d’uns núvols que semblaven mudar de forma a força de badalls, tots dos gegants, el d’Andorra i el de Tor van embrancar-se en una erudita tertúlia a rel de les estades al país dels tres literats esmentats. Era tan agradosa la conversa que el sol va anar parant màquines per tal que no suessin, i les vaques, sense cap mena de recança per l’opinió que tots dos havien donat abans d’elles, van ajaure i silenciaren els esquellots amb les peülles per mor que el seu so no distragués els enraonadors. Així va anar passant el temps; el temps en què hi viuen els gegants i que es mesura en rellotges dalinians, com el de la Noblesa del temps, a la Plaça de la Rotonda d’Andorra la Vella. Començaven a difuminar-se les formes del paisatge. La fresca, fent valer el seu nom, aprofità per colar-se a la vall ara que el sol es transformava en un caramull ocre sobre les muntanyes.
–Fresqueja amic meu. Potser hauríem d’anar a retir.
–Penso que sí. La conversa m’ha fet ganes de rellegir aquests autors, ben calentet al llit... Euu... d’això... I al final per què ens barallàvem?
–D’això... em penso que té a veure amb la llegenda que explica que els de la Massana i els catalans de Tor anaven a la grenya per a veure qui s’apropiava d’aquesta vall i poder dur els ramats de vaques a pasturar.
–Àngela Maria! Ara ho recordo. I van decidir resoldre el plet fent que nosaltres dos ens esbatusséssim... i que guanyéssiu vos, el gegant de la Massana.
–Sí, els humans fan aquestes coses estranyes.
–Doncs fins a una altra ocasió en què a algú li agafi el rampell de remembrar la llegenda.
–Adéu siau! Records a la senyora.
–Igual li dic. A reveure!
I així devia anar, que cada un emprengué camí cap a les contrades bromoses de l’antigor; on viuen els gegants i altres pobladors del prodigi. Del lloc on tornen cada cop que algú els remembra, contant una llegenda.
Fundació Joan Amades
Estaven asseguts tots dos al cim de la carena ,amb els peus penjant al buit de la coma de Setúria, movent les cames en rítmics balanceigs. El vent de l’oest els embrollava els cabells suats i els pessigollava les pestanyes com l’aleteig trèmul d’una papallona invisible.
–Ca home!–, respongué l’altre. –No ha estat res. Aquestes batusses només fan mal perquè el signe de la victòria i de la derrota ja ve donat d’antuvi.
–Sí. Teniu raó. És el que té això de les llegendes. Que no es poden canviar.
Els dos gegants fitaven la vall entapissada d’herba. Adornaven el verd mantell clapes de roselles i pomets de narcisos blancs de flaire dolça, com terrossets de sucre amb pètals. Desenes de vaques peixaven impàvides en mig de la galanesa impertinent i colpidora del paisatge.
–Aquests animalons són ben babaus! Tot el dia amb el cap cot, amoïnats només en omplir la panxa, sense adonar-se de la meravella que les envolta...
–Compte! Que potser no sigui així...
–Què voleu dir?
–Que potser tenen el do d’haver-se empassat la bellesa fa molt temps i ja formi part de la seva existència.
–Voleu dir que ja no els cal una expressió continuada de joia?
–Justa la fusta! Hom expressa l’emoció quan entra en contacte per primer cop amb la bellesa o el misteri, si és que ambdós conceptes no resulten ser distintes cares d’una mateixa moneda.
–És interessant aquesta reflexió. Insinueu que possiblement les primeres vaques que van pasturar per aquesta coma sí deurien haver-se extasiat amb els colors, les olors, la pau que per tot s’hi respira.
–Clar! Fixeu-vos si no en les reaccions dels literats la primera vegada que van petjar Andorra. Josep Aladern escrivia el 1892: «Aquest país te bellesas inagotables pel touriste. (...)». En una de les cartes que escriví a un amic, li diu que «si un dia haguesses de pintar una vall del Perdut Paradís terrenal, te recomanaria que vinguessis à prendre per modelo la de Seturia». Josep Aladern era el pseudònim de Cosme Vidal Rosich. Va publicar un llibret titulat Cartes andorranes: impressions a la lleugera d’una excursió per les valls d’Andorra, on reflectia la seva estada al país, l’octubre del 1892. Aladern fou un element molt actiu en el modernisme català, com a escriptor, folklorista i editor (entre d’altres revistes fundà amb Aureli Capmany El Patufet).
–Certament. Recordo ara els versos de Mossèn Cinto Verdaguer al poema Canigó, expressant el mateix èxtasi: «Contemplava los marges i boscúries i, darrera els pradells de la Regina, una esmaragda en forma de petxina tota plena de perles i de flors: és la vall delitosa de Setúria; quan amb son bes primer l’alba l’arrosa, sembla l’àurea conquilla en què, flairosa, sortí del mar la reina dels amors».
–Ho veieu? Mossèn Cinto va estar a Andorra un any després que Aladern, efectivament. Venia de trescar la Pica d’Estats i va entrar pel port de Creussans. Es va endur un bon ensurt! Perquè en arribar a Ordino el guia el va abandonar i no sabia trobar el camí!
–Ep! i no oblidem pas Miquel Martí i Pol!
–És clar que no! «Escric des del recer / que em faig amb les paraules, / el groc melangiós / dels arbres m’acompanya / i són clars els contorns / tan tendres de la tarda. / Si dic Andorra, dic / tot el que me’n separa».
Sota el pas indolent d’uns núvols que semblaven mudar de forma a força de badalls, tots dos gegants, el d’Andorra i el de Tor van embrancar-se en una erudita tertúlia a rel de les estades al país dels tres literats esmentats. Era tan agradosa la conversa que el sol va anar parant màquines per tal que no suessin, i les vaques, sense cap mena de recança per l’opinió que tots dos havien donat abans d’elles, van ajaure i silenciaren els esquellots amb les peülles per mor que el seu so no distragués els enraonadors. Així va anar passant el temps; el temps en què hi viuen els gegants i que es mesura en rellotges dalinians, com el de la Noblesa del temps, a la Plaça de la Rotonda d’Andorra la Vella. Començaven a difuminar-se les formes del paisatge. La fresca, fent valer el seu nom, aprofità per colar-se a la vall ara que el sol es transformava en un caramull ocre sobre les muntanyes.
–Fresqueja amic meu. Potser hauríem d’anar a retir.
–Penso que sí. La conversa m’ha fet ganes de rellegir aquests autors, ben calentet al llit... Euu... d’això... I al final per què ens barallàvem?
–D’això... em penso que té a veure amb la llegenda que explica que els de la Massana i els catalans de Tor anaven a la grenya per a veure qui s’apropiava d’aquesta vall i poder dur els ramats de vaques a pasturar.
–Àngela Maria! Ara ho recordo. I van decidir resoldre el plet fent que nosaltres dos ens esbatusséssim... i que guanyéssiu vos, el gegant de la Massana.
–Sí, els humans fan aquestes coses estranyes.
–Doncs fins a una altra ocasió en què a algú li agafi el rampell de remembrar la llegenda.
–Adéu siau! Records a la senyora.
–Igual li dic. A reveure!
I així devia anar, que cada un emprengué camí cap a les contrades bromoses de l’antigor; on viuen els gegants i altres pobladors del prodigi. Del lloc on tornen cada cop que algú els remembra, contant una llegenda.
Fundació Joan Amades