Cruiximents
El dia que els joves et tracten de vostè i et diuen senyor significa que és evident, per més que ho dissimulis, que ets algú de mitjana edat com a mínim. Al mateix temps, la safata d’spam del correu electrònic s’està omplint, els darrers mesos, de missatges de residències de la tercera edat, de llocs bucòlics i paradisíacs per al meu descans etern, de remeis per allargar el meu penis i de comunicats de noietes amb noms russos i txecs on m’expliquen que són alegres i sociables i els agradaria conèixer un «afectuós i bon lucky man» com jo, per tenir una relació seriosa, estable, anar de vacances i sortir al restaurant. Tot això escrit en aquest nou gènere literari que és el Google Translate que convertiria Chiquito de la Calzada en Miguel de Cervantes o Trump en Shakespeare.
A la meva edat m’haurien d’enviar anuncis de llet de soja, de brou Avecrem de pollastre, de viagra, de viatges de l’Imserso, i de solucions per evitar la caiguda de cabell, i en canvi es pensen que sóc un caixer automàtic, Amancio Ortega o Florentino Pérez. Però la culpa no és meva ni del «txa-txa-txa» que cantaven els Gabinete Caligari o Pere Tapias. La culpa és de les pel·lícules on homes madurs o vells tenen, com a companyes, noies amb un estil com el de la Lolita de Nabókov, que pesen tant com una cadernera anorèxica i que són altes com un Sant Pau.
Les diverses cadenes de televisió solen emetre almenys un cop l’any la pel·lícula Quan menys t’ho esperes amb Amanda Peet i Jack Nicholson que se’n porten 35. Ésclar que sempre hi ha casos a la inversa, però poquets, com Emmanuel Macron i la seva esposa Brigitte. També sol ser habitual que els senyors s’ufanin de ser pares tardans mentre que es critiquen les maternitats a partir dels 45 anys. Sempre és la dona qui no fa el que ha de fer.
Els homes acostumem a creure que tenim barra lliure. Continuem pensant que estem en el mercat ignorant que tot el peix, les fruites, les verdures i el que calgui estan venuts des de fa temps i que se’ns perdona quasi tot: les arrugues que, al contrari del que anunciava l’Adolfo Domínguez, no són belles, la panxa, la papada i altres defectes que es van agreujant amb l’edat. No dius «acabo de dormir deu hores perquè estava fet pols» sinó que parles de «regeneració cel·lular», presumeixes de Netflix quan estàs més estones triant la pel·lícula que veient-la, menges amanides per sopar, a les quals afegeixes, avergonyit, trossos de fruites i beus cervesa sense alcohol i cafès descafeïnats.
La imatge que en resulta és el revers fosc i asimètric de Bridget Jones menjant gelat. Alguns –jo no– intenten ser Tony Soprano després que en un dels episodis de la sèrie, la Carmela el fes fora de casa, mirant partits de futbol amb els amics, envoltats de caixes de pizza i de llaunes de cervesa mig buides i s’acaben trobant sols, fregant el vegetarianisme, el crudisme i el veganisme, i escridassant els locutors que xisclen durant les transmissions esportives. I tots, un moment o un altre optem per anar al gimnàs encara que sigui per justificar que paguem una quota mensual, trimestral o anyal i creient que hem assolit el cim com a esportista madur o veterà perquè el monitor sap el nostre nom.
Temps de cruiximents, de sang, suor i llàgrimes i d’aixecar-te de dormir amb dolor per tal d’intentar aturar la inevitable decadència física. Els cruiximents són la molèstia més humiliant que existeix perquè et recorda durant uns dies que mai tornaràs a ser el d’abans i que no estàs en forma. Buscant per internet trobes múltiples explicacions al fenomen dels cruiximents. Al Yahoo respuestas hi ha una colla de suposats i prestigiosos metges desgranant teories sobre l’àcid làctic o els microtrencaments de fibres. Tantes teories haurien de desembocar en un altre tema: la solució als maleïts cruiximents. La més estesa és la de beure aigua amb sucre que pot ser tan incerta i tan poc contrastada com la de la cervesa per combatre la ressaca.
De tota manera, la millor manera de no patir els molestos cruiximents és quedant-te al sofà veient una sèrie com aquesta francesa que acabo de descobrir a la cadena France 2 i que té uns diàlegs genials: Dix pour cent. Fora cruiximents. Això sí, a prop dels 60 anys no pretenguis veure’t la titola mirant cap avall. No es pot tenir tot.
Periodista
A la meva edat m’haurien d’enviar anuncis de llet de soja, de brou Avecrem de pollastre, de viagra, de viatges de l’Imserso, i de solucions per evitar la caiguda de cabell, i en canvi es pensen que sóc un caixer automàtic, Amancio Ortega o Florentino Pérez. Però la culpa no és meva ni del «txa-txa-txa» que cantaven els Gabinete Caligari o Pere Tapias. La culpa és de les pel·lícules on homes madurs o vells tenen, com a companyes, noies amb un estil com el de la Lolita de Nabókov, que pesen tant com una cadernera anorèxica i que són altes com un Sant Pau.
Les diverses cadenes de televisió solen emetre almenys un cop l’any la pel·lícula Quan menys t’ho esperes amb Amanda Peet i Jack Nicholson que se’n porten 35. Ésclar que sempre hi ha casos a la inversa, però poquets, com Emmanuel Macron i la seva esposa Brigitte. També sol ser habitual que els senyors s’ufanin de ser pares tardans mentre que es critiquen les maternitats a partir dels 45 anys. Sempre és la dona qui no fa el que ha de fer.
Els homes acostumem a creure que tenim barra lliure. Continuem pensant que estem en el mercat ignorant que tot el peix, les fruites, les verdures i el que calgui estan venuts des de fa temps i que se’ns perdona quasi tot: les arrugues que, al contrari del que anunciava l’Adolfo Domínguez, no són belles, la panxa, la papada i altres defectes que es van agreujant amb l’edat. No dius «acabo de dormir deu hores perquè estava fet pols» sinó que parles de «regeneració cel·lular», presumeixes de Netflix quan estàs més estones triant la pel·lícula que veient-la, menges amanides per sopar, a les quals afegeixes, avergonyit, trossos de fruites i beus cervesa sense alcohol i cafès descafeïnats.
La imatge que en resulta és el revers fosc i asimètric de Bridget Jones menjant gelat. Alguns –jo no– intenten ser Tony Soprano després que en un dels episodis de la sèrie, la Carmela el fes fora de casa, mirant partits de futbol amb els amics, envoltats de caixes de pizza i de llaunes de cervesa mig buides i s’acaben trobant sols, fregant el vegetarianisme, el crudisme i el veganisme, i escridassant els locutors que xisclen durant les transmissions esportives. I tots, un moment o un altre optem per anar al gimnàs encara que sigui per justificar que paguem una quota mensual, trimestral o anyal i creient que hem assolit el cim com a esportista madur o veterà perquè el monitor sap el nostre nom.
Temps de cruiximents, de sang, suor i llàgrimes i d’aixecar-te de dormir amb dolor per tal d’intentar aturar la inevitable decadència física. Els cruiximents són la molèstia més humiliant que existeix perquè et recorda durant uns dies que mai tornaràs a ser el d’abans i que no estàs en forma. Buscant per internet trobes múltiples explicacions al fenomen dels cruiximents. Al Yahoo respuestas hi ha una colla de suposats i prestigiosos metges desgranant teories sobre l’àcid làctic o els microtrencaments de fibres. Tantes teories haurien de desembocar en un altre tema: la solució als maleïts cruiximents. La més estesa és la de beure aigua amb sucre que pot ser tan incerta i tan poc contrastada com la de la cervesa per combatre la ressaca.
De tota manera, la millor manera de no patir els molestos cruiximents és quedant-te al sofà veient una sèrie com aquesta francesa que acabo de descobrir a la cadena France 2 i que té uns diàlegs genials: Dix pour cent. Fora cruiximents. Això sí, a prop dels 60 anys no pretenguis veure’t la titola mirant cap avall. No es pot tenir tot.
Periodista