Recentment, el grup parlamentari de DA i els seus antics (?) socis liberals han rebutjat prendre en consideració la proposició de llei de llibertat sindical presentada pel Partit Socialdemòcrata; retarden així, encara més, el desenvolupament dels drets inherents a la llibertat sindical; desmenteixen, amb fets, el pretès caràcter «centrista» de les seves formacions, que són homologables –ara que està de moda la paraula– amb la dreta pura i dura europea.

Poc abans, el grup de DA ja ens havia mostrat el seu caràcter conservador i regressiu amb la seva proposició de llei de reforma laboral que retalla dràsticament els (pocs) drets que tenen els treballadors del nostre país. Una reforma que no es pot negar que sigui «homologable»; ho és, certament, però amb el capitalisme paleoliberal de l’època victoriana que descrivia Charles Dickens a les seves novel·les.

El mes passat, el ministre d’Afers Socials, Justícia i Interior ens sorprenia (?) amb un projecte lliberticida de modificació del codi penal i del codi procediment penal; un projecte obertament anticonstitucional i que ataca frontalment el dret a la intimitat i representa una intromissió il·legítima a la vida privada dels ciutadans. Un projecte de llei que el Govern manté, quan per decència democràtica ja l’hauria d’haver retirat, després de l’oposició frontal de totes les altres forces polítiques i del Col·legi d’Advocats.

Si fem inventari de lleis importants (reguladores de drets fonamentals) i aprovades amb els vots de DA: modificació de la llei de Seguretat Social, llei «mordassa» de restricció de la llibertat d’expressió, o de la negativa a prendre en consideració proposicions d’altres grups, com la llei de despenalització de l’avortament, només podem confirmar el caràcter extremista (de dreta) del partit de Martí.

Norberto Bobbio en el seu famós opuscle Dreta i esquerra sistematitzava les diferències entre dreta i esquerra. Per a Bobbio l’essència de la distinció entre dreta i esquerra és la diferent actitud davant la idea d’igualtat i a les maneres de corregir els factors i les causes de la desigualtat; la desigualtat entre amos i treballadors, entre els fills dels pobres i els fills dels rics, entre homes i dones, entre nacionals i immigrants.

Més enllà dels detalls de cinisme (o és ignorància?) sobre el dia o la setmana de més o de menys de baixa de maternitat, que definiria la «conciliació laboral» segons el particular diccionari del partit en el poder, hem de ser capaços d’esbrinar que l’eix vertebrador de les lleis que han aprovat i proposen els consellers del partit de Toni Martí és el d’augmentar i aguditzar les desigualtats, en lloc de corregir-les; en la línia volguda pel sector més retrògrad de la confederació patronal andorrana.

Si per complementar l’anàlisi, afegim a l’eix dreta-esquerra, la dualitat entre llibertat-autoritat, ens adonem que el camí, autoritari i antiigualitari, emprès per Martí i els seus, els allunya d’un centredreta fidel als principis democràtics, per aproximar-los – perillosamen– a la dreta extrema.

Si no són capaços de corregir, si completen la involució, no només no serien centristes, tampoc serien demòcrates.