Una de les moltes cartes de Joan Amades custodiades a la Fundació que du el seu nom conté una reflexió sobre la simbologia del Drac i de la Princesa, protagonistes de la llegenda de Sant Jordi. La carta en realitat és l’esborrany de la que envià al jove Isidre Deodat, doctorand en filologia hispànica, allà cap els anys 30 del segle passat, segurament en resposta a alguna consulta. Fins ara no tenim notícia que l’esmentat estudiant presentés una tesi on encabís les informacions proposades pel mestre folklorista. Amades se centrava sobretot en la figura femenina. Es capbussava en els antics ritus pagans i en el seu simbolisme que el procés cristianitzador reconvertí a voltes per als seus interessos evangelitzadors. Una dinàmica de sincretisme molt freqüent en cultures o religions en perill d’extermini, com també passà en les comunitats afroamericanes del Carib, que donaren com a resultat  la santeria, la Regla Osha o el culte a Maria Lionza, per posar alguns exemples. Però retornem al nostre text d’Amades i sobretot fixem l’atenció en els paràgrafs relatius a Andorra. El folklorista es fixà en la llegenda de la Dama Blanca. No és aquest el moment de fer literatura sobre la coneguda llegenda. Tan sols em permeti el lector fer cinc cèntims per refrescar-la d’algunes memòries. Segons la versió a la que acudim, bé un senyor feudal dels comtats catalans o bé el bisbe d’Urgell, escanyava els habitants de les valls andorranes amb impostos gravosos i injustos. El feudal o el bisbe, al qual hom em permetrà anomenar paradigmàticament «el dolent», un dia es va topar pels rodals d’Auvinyà amb una dona enigmàtica, tota vestida de blanc. Seduït pels seus encants o algun encanteri, «el dolent» s’endinsà rere la dona cap a la boscúria. Cap versió de la llegenda explica la naturalesa de l’experiència que allí hi va viure. Però fos la que fos, «el dolent» va retornar amb els seus esporuguit, transformat en una mena d’ombra de com era. Com si una part s’hagués quedat per sempre enredada entre el brancatge misteriós del bosc. Va anar esllanguint-se. La febre el consumí poc a poc com si les brases de l’avern li coïssin l’ànima a foc lent. Després de la seva mort cap viatger ni llenyataire, ni carboner d’alzina va tornar a topar-se amb aquella dama blanca. Amb tot, aquesta absència es veié ocupada per un llop ferotge que sembrà de mort i pànic els camins i les dreceres. Les parròquies organitzaren somatents, i per acabar-ho aviat, ja que he dit que la llegenda en si no era l’objectiu de l’article, un dels síndics aconseguí matar-lo. El valent, però, seguí el mateix deteriorament que «el dolent». Però tot just abans de finar, tingué una revelació. El llop era l’esperit reencarnar del «dolent». Gràcies al sacrifici de la seva vida havia lliurat per sempre Auvinyà d’aquell ésser infernal.

A partir d’aquest moment l’esborrany de la carta de Joan Amades al jove Isidre Deodat entra en la més profunda erudició. Remunta la figura de les dames  blanques a la mitologia celta. Les anomenades «disir»; és a dir «senyores». Ànimes de dones difuntes que procuraven la fertilitat dels camps de conreu, de les pastures, dels boscos i dels ramats. Amades cita les «weibe frauen» alemanyes, les «witte wieven» holandeses o a les irlandeses Morrigan i Nemain , com exemple de l’extensió geogràfica on es coneixen aquests éssers. En general solien estar en llocs de pas estrets, com camins, barrancs, ponts, gairebé sempre en terres de frontera. En alguns casos es diu que cobraven alguna mena de tribut per poder passar per l’espai que  custodiaven.

Amades, gairebé al final del text, reprèn la idea del sincretisme religiós, ara tenint com objectiu la Verge de Meritxell. Explica que el topònim Meritxell té dos possibles etimologies. En tot cas les dues, molt suggerents i inquietants. La primera , faria venir  el nom del mot llatí «mereig»; migdia. En el món agrari «mereig» es referia a les pastures que es trobaven en el vessant de la soleia de la muntanya. El santuari de la Verge de Meritxell està orientat al sud. Al sol del migdia.

L’altra hipòtesi té a veure  amb la que sembla que era la llengua primigènia a tota la Península Ibèrica abans de la seva quasi total romanització; l’euskera. Així l’antiga llengua dels íbers va anar deixant «fòssils» lingüístics per tota la geografia, i un d’ells seria el de la deesa Mari Etxea, que vol dir «la casa de la deesa Mari». El panteó de divinitats dels antics bascons ens dona notícia d’aquesta dona sovint vestida de blanc, de cabells rossos que pentinava al sol amb una pinta d’or. D’aquesta manera, subtil i pertorbadora, Amades ens dibuixa una cadena daurada que amarra l’antiga Dama Blanca de la llegenda amb la  Verge de Meritxell.

Deso de nou l’esborrany de la carta a la carpeta corresponent i la col·loco de a la lleixa pertinent. Un misteri més del folklore que el mestre ens suggerí, de segur que amb l’esperança que mai es ressolés.

Fundació Joan Amades