Les declaracions de Jeroen Dijsselbloem, president de l’Eurogrup, al diari alemany Frankfurter Allgemeine Zeitung en les quals deia, referint-se als països del sud d’Europa, que no es pot gastar els diners en dones i en alcohol per després demanar ajuda, van aixecar una enorme polseguera en el Parlament europeu, a l’opinió pública i a les xarxes socials.

Des de totes les coordenades polítiques d’aquest Parlament es va demanar disculpes, fins i tot la dimissió del polític holandès.

Aquest ni va dimitir, ni va rectificar; com a concessió màxima de la seva actitud de supremacia va «contextualitzar» el seu judici en la «franquesa de l’estricta cultura calvinista holandesa».

Ara ningú se’n recorda del senyor Dijsselbloem, de les seves declaracions, ni del poder d’un organisme «informal» de la Unió Europea amb un funcionament molt opac, quina funció principal és la de coordinar les polítiques econòmiques dels Estats membres de la zona euro. Un organisme, regulat pel protocol 14 del Tractat de Lisboa, molt poc democràtic (com s’ha vist).

Si hem oblidat tan ràpidament les ofensives declaracions del polític holandès no és cap casualitat; segles d’ideologia conservadora han consolidat la idea –l’imaginari– de la parella indissoluble formada per la pobresa i vici.

Amb petites diferències de grau, la nostra civilització cristiana, sigui calvinista o catòlica, ha intentat passar-se la seva mala consciència sobre la injustícia i les desigualtats, legitimant socialment la pobresa com a pròpia de gent viciosa.

Aquest axioma ha penetrat profundament en la mentalitat de la gent, de les dretes i les esquerres, de les patronals i dels sindicats de treballadors, obviant que la principal causa de les desigualtats socials, siguin locals, regionals o mundials, és una distribució desproporcionada i injusta dels recursos naturals i productius entre les diferents categories socials.

Leopoldo Alas ‘Clarín’ (1852-1901), en el conte moral Per a vicis descrivia la psicologia d’Indalècia, una fervent beata, amant de la caritat «ben entesa», que tenia molt fixats els estrictes criteris per ser mereixedors de les seves almoines: «tenia una Inquisició, en cada punta dels dits de les mans; era un Argos per perseguir el vici dels miserables, per a distingir les vertaderes necessitats de les falses; no donava un tros de pa sense instruir al seu mode un expedient».

Indalècia recriminava Bonilla, el director de la biblioteca, d’aquesta manera: «vostè corromp els pobres, fomenta la folgança, subvenciona el vici; tots els calés que vostè llença a tort i dret, s’ho gasten en alc
ohol i altres porqueries». Està clar que Dijsselbloem pensa com Indalècia, però: i nosaltres?