La culpa és de l’altre
La picabaralla entre Sílvia Bonet i Socialdemocràcia i Progrés (SDP) és infinitament millor que la tercera temporada de Twin Peaks que va traient a la llum els draps bruts dels habitants d’aquella població. Les acusacions pesen més que l’ideari, el Consell General i el respecte als electors.
Els arguments dels partits són tan previsibles que ja s’ha creat un sistema d’intel·ligència artificial que permet construir discursos que semblin inèdits a partir d’un banc de dades de textos anteriors. I serveixen perquè tot el que diuen acaba sempre igual: la culpa és de l’altre. Entre els afers SDP i BPA, els trasbalsos amb la justícia d’Alcobé i Meritxell Mateu i el tema plataforma de Soldeu, Viladomat i Grandvalira la credibilitat dels nostres polítics està de capa caiguda i són tan fiables com Kim Jong-un parlant de drets humans, Trump liderant un moviment feminista o Oriol Junqueras recomanant la dieta de la carxofa o la del test Alcat.
Sembla que el concepte de democràcia estigui sent desenvolupat per uns polítics que venen fum de la mateixa manera que Don Draper a la genial sèrie de televisió Mad Men explicava allò d’«el que anomenes amor va ser inventat per gent com jo per poder vendre mitges». Hi ha els que estan en política per afany de protagonisme, els que en comptes de venir a servir han vingut a servir-se, els que hi han anat per arreglar-se la casa i l’hortet i els romàntics que hi van entrar pensant a fer la revolució i que han acabat com a consellers d’Oci, Temps Lliure i Petanca per viure el seu moment de glòria quan rebin els nostres medallistes en aquesta disciplina als Jocs dels Petits Estats de San Marino. A sobre les aparences sempre enganyen, i més en els polítics.
Hem estat un grapat d’anys comparant Jordi Pujol amb Yoda quan era realment Darth Vader perquè els seus diners, el de la seva esposa i el dels seus fills procedeixen del costat fosc o, si ho prefereixen, de l’altre costat del mur a Joc de trons. Ja ho escrivia Javier Cercas que «la política és prosa i no poesia» o que són «mals temps per a la lírica» que cantaven els de Golpes Bajos. Però hem arribat a uns límits realment insuportables i, el que és més preocupant, sense que hi hagi cap reacció per part de la ciutadania perquè motius n’hi ha entre comissionistes, lobbyistes, filioespanyols, una plataforma a Soldeu de 24 milions d’euros, un heliport que fa voltes pel país, i uns congressos dels partits absolutament buits de contingut.
A la darrera Enquesta d’Opinió Política del Centre de Recerca Sociològica (CRES) els ciutadans andorrans suspenen la gestió que ha fet l’executiu de Demòcrates per Andorra (DA) però malgrat això si se celebressin ara eleccions generals tornarien a guanyar. El nostre país és diferent. Tant que mentre el socialisme fa aigües a França i a Espanya, aquí el president del grup mixt i conseller del PS Pere López és el polític més ben valorat segons l’enquesta abans esmentada i la secretaria d’organització de la formació, Susanna Vela l’encerta de ple quan escriu al diari Bon Dia: «Assistim a l’assalt als béns públics d’aquella a qui n’hem confiat la gestió».
Però el fons de la qüestió és que la conversió dels polítics no està sustentada per un desig real que canviïn les coses, sinó pel pànic que els canviïn a ells i se’ls acabi el bròquil. Així es pensen que traient-se la corbata, apartant el cordó sanitari que els separa del poble i aparcant el Porsche Cayenne està arreglat. Per això a Andorra els pocs canvis que hi ha són superficials i cosmètics, potser perquè hi ha tantes perfumeries.
El que realment cal és una gran operació de cirurgia a cor obert. Assegurava Al Smith, un antic governador de Nova York, que tots els mals de la democràcia es poden curar amb més democràcia.
Necessitem un Govern que protegeixi els ciutadans, que apareguin candidats nous i noves formacions i que compleixen el que diuen. Estem farts de sentir parlar de tolerància zero contra la corrupció, l’eficàcia, la transparència total, reduir les despeses de l’administració i estar a l’escolta de les necessitats dels ciutadans. I després res de res.
Cada cop que un polític diu «posar en valor», «encaix amb Europa» o «full de ruta» ja comencem a tremolar.
Mentrestant, això s’enfonsa, no hi ha capità del vaixell i estem tots remant a galeres. Fins que esclati un amotinament. Aleshores, com escrivia un diumenge del mes de setembre del 2016 Santos Julià al diari El País, només ens quedarà castigar els polítics amb una vaga general d’electors.
Periodista
Els arguments dels partits són tan previsibles que ja s’ha creat un sistema d’intel·ligència artificial que permet construir discursos que semblin inèdits a partir d’un banc de dades de textos anteriors. I serveixen perquè tot el que diuen acaba sempre igual: la culpa és de l’altre. Entre els afers SDP i BPA, els trasbalsos amb la justícia d’Alcobé i Meritxell Mateu i el tema plataforma de Soldeu, Viladomat i Grandvalira la credibilitat dels nostres polítics està de capa caiguda i són tan fiables com Kim Jong-un parlant de drets humans, Trump liderant un moviment feminista o Oriol Junqueras recomanant la dieta de la carxofa o la del test Alcat.
Sembla que el concepte de democràcia estigui sent desenvolupat per uns polítics que venen fum de la mateixa manera que Don Draper a la genial sèrie de televisió Mad Men explicava allò d’«el que anomenes amor va ser inventat per gent com jo per poder vendre mitges». Hi ha els que estan en política per afany de protagonisme, els que en comptes de venir a servir han vingut a servir-se, els que hi han anat per arreglar-se la casa i l’hortet i els romàntics que hi van entrar pensant a fer la revolució i que han acabat com a consellers d’Oci, Temps Lliure i Petanca per viure el seu moment de glòria quan rebin els nostres medallistes en aquesta disciplina als Jocs dels Petits Estats de San Marino. A sobre les aparences sempre enganyen, i més en els polítics.
Hem estat un grapat d’anys comparant Jordi Pujol amb Yoda quan era realment Darth Vader perquè els seus diners, el de la seva esposa i el dels seus fills procedeixen del costat fosc o, si ho prefereixen, de l’altre costat del mur a Joc de trons. Ja ho escrivia Javier Cercas que «la política és prosa i no poesia» o que són «mals temps per a la lírica» que cantaven els de Golpes Bajos. Però hem arribat a uns límits realment insuportables i, el que és més preocupant, sense que hi hagi cap reacció per part de la ciutadania perquè motius n’hi ha entre comissionistes, lobbyistes, filioespanyols, una plataforma a Soldeu de 24 milions d’euros, un heliport que fa voltes pel país, i uns congressos dels partits absolutament buits de contingut.
A la darrera Enquesta d’Opinió Política del Centre de Recerca Sociològica (CRES) els ciutadans andorrans suspenen la gestió que ha fet l’executiu de Demòcrates per Andorra (DA) però malgrat això si se celebressin ara eleccions generals tornarien a guanyar. El nostre país és diferent. Tant que mentre el socialisme fa aigües a França i a Espanya, aquí el president del grup mixt i conseller del PS Pere López és el polític més ben valorat segons l’enquesta abans esmentada i la secretaria d’organització de la formació, Susanna Vela l’encerta de ple quan escriu al diari Bon Dia: «Assistim a l’assalt als béns públics d’aquella a qui n’hem confiat la gestió».
Però el fons de la qüestió és que la conversió dels polítics no està sustentada per un desig real que canviïn les coses, sinó pel pànic que els canviïn a ells i se’ls acabi el bròquil. Així es pensen que traient-se la corbata, apartant el cordó sanitari que els separa del poble i aparcant el Porsche Cayenne està arreglat. Per això a Andorra els pocs canvis que hi ha són superficials i cosmètics, potser perquè hi ha tantes perfumeries.
El que realment cal és una gran operació de cirurgia a cor obert. Assegurava Al Smith, un antic governador de Nova York, que tots els mals de la democràcia es poden curar amb més democràcia.
Necessitem un Govern que protegeixi els ciutadans, que apareguin candidats nous i noves formacions i que compleixen el que diuen. Estem farts de sentir parlar de tolerància zero contra la corrupció, l’eficàcia, la transparència total, reduir les despeses de l’administració i estar a l’escolta de les necessitats dels ciutadans. I després res de res.
Cada cop que un polític diu «posar en valor», «encaix amb Europa» o «full de ruta» ja comencem a tremolar.
Mentrestant, això s’enfonsa, no hi ha capità del vaixell i estem tots remant a galeres. Fins que esclati un amotinament. Aleshores, com escrivia un diumenge del mes de setembre del 2016 Santos Julià al diari El País, només ens quedarà castigar els polítics amb una vaga general d’electors.
Periodista