Segons la darrera enquesta d’opinió política del CRES, gairebé tres de cada quatre dels enquestats de nacionalitat andorrana estan a favor que a Andorra sigui legal que una persona pugui tenir a la vegada la nacionalitat andorrana i una altra; aquest és un resultat que confirma i reforça les dades de l’enquesta del 2013 en la qual els partidaris de la «doble nacionalitat» eren el 68,8 %.

Tanmateix, hauríem de ser prudents en la nostra valoració, ja que podem interpretar que molts dels enquestats identifiquen la doble nacionalitat amb «tenir dos passaports». La confusió sobre el significat del concepte de doble nacionalitat és molt habitual dins la nostra societat, com hem pogut veure recentment en els arguments de dues personalitats de la vida pública andorrana.

Caldrà, per tant, que tots fem un esforç per precisar el concepte de doble nacionalitat «legal», en contraposició a les situacions «de facto» que són les més presents en l’imaginari col·lectiu andorrà i que, ara com ara, són difícilment quantificables.

En primer lloc, haurem de convenir que la doble nacionalitat, és a dir, el doble vincle jurídic d’un individu amb dos Estats, no ha d’implicar automàticament la «doble» ciutadania, com tampoc significa que aquestes persones estiguin sotmeses simultàniament a la legalitat d’ambdós països; segons la Constitució els drets polítics corresponen exclusivament als ciutadans, que són els andorrans que gaudeixen del dret de sufragi, o sigui majors d’edat i en ple ús dels seus drets; drets polítics són el dret de votar, de ser votat i d’exercir un càrrec públic.

En el dret internacional s’ha establert el principi de nacionalitat «efectiva», aplicable als casos de doble o múltiple nacionalitat; aquest principi general estableix que en cas de conflicte davant Estats tercers, s’ha de reconèixer la nacionalitat amb la qual l’individu té una vinculació real i efectiva.

Quan se signen convenis de «doble nacionalitat», es pot mantenir aquest principi o establir d’altres criteris per donar preferència a una de les nacionalitats, de manera que les persones amb doble nacionalitat tinguin un punt de referència en les seves relacions amb els dos Estats. Habitualment, els convenis de doble nacionalitat prenen el domicili com a punt de referència, quedant sotmesos únicament a la legislació del país de residència.

La major part dels convenis que signen els Estats per regular la doble nacionalitat, limiten els drets polítics dels binacionals al país en el qual resideixen efectivament. La ciutadania de l’altre Estat no es perd, queda suspesa i només podrà ser utilitzada en el cas de canvi de residència a aquest país. O sigui que es pot tenir doble nacionalitat, però no dues ciutadanies simultàniament. Una persona amb doble nacionalitat andorrana-francesa no podria votar al juny com a ciutadà francès i al novembre com andorrà.

Els convenis que signen els Estats són una eina de prevenció enfront de situacions d’il•legalitat i d’inseguretat jurídica com les que s’estan produint al nostre país, no només per evitar frau de llei en l’exercici duplicat de drets polítics, sinó també en el tractament de problemes que es poden presentar quant a sol·licituds d’extradició, protecció diplomàtica, obligacions militars, drets civils, drets de treball i seguretat social o obligacions tributàries.

Per què no en parlem? ¿Per què no comencem un diàleg cívic, per a perfeccionar la legislació, per adaptar-la a la mobilitat laboral, professional, educativa, cultural i empresarial en un món que té una dinàmica imparable d’integració política i econòmica.