Tres elefants roses
Aquesta frase era la resposta en clau a la pregunta: «Què has vist a primera hora del matí?» Preguntaven els serveis secrets britànics i responien els col·legues noruecs, en plena Segona Guerra Mundial. Al costat de les etapes «oficials» en què es desenvolupà aquesta contesa (Batalla d’Anglaterra, Guerra dels Desert, Operació Barba-roja...) n’hi una poc coneguda i alhora confusa. La podríem denominar «la Batalla de l’Aigua Pesada». La llegenda referida a aquest episodi ha deixat les seves vaporosses petjades en els camins boscosos d’Andorra, amb un maridatge de realitat i imaginació.
«La Batalla de l’Aigua Pesada» fa referència als esforços per part de britànics i resistents noruecs, per boicotejar el que creien que podia ser el pla atòmic dels nazis. «L’aigua pesada» es tracta d’una molècula de composició química equivalent a l’aigua en la qual els dos àtoms de l’isòtop més abundant de l’hidrogen, el proti, són substituïts per dos de deuteri. Es fabricà per primera vegada l’any 1932 i era molt necessària per a la fissió nuclear. El gran centre productor d’aigua pesada, en temps de la guerra, era Noruega, sobretot a través de l’empresa Norsk Hydro que rebia finançament alemany des que el país escandinau fou envaït pels nazis l’abril de 1940. Fins a quatre operacions militars coordinades entre britànics i noruecs van fer falta per sabotejar les instal·lacions.
Les notícies d’aquesta producció de seguida creà la lògica alarma per la possibilitat que formés part del desenvolupament de la bomba atòmica per part de Hitler. La notícia arribà als serveis d’intel·ligència dels Estats Units a través dels nombrosos científics que es van instal·lar a l’altra banda de l’Atlàntic fugint de l’Europa sotmesa pels exèrcits alemanys. Aquests savis van ser evacuats d’Europa a través de les organitzacions secretes que feien aquesta tasca i possiblement molts van travessar el país andorrà amb destí al consolat britànic de Barcelona des d’on partirien cap als EUA. A Andorra una d’aquestes organitzacions de passadors, com s’autoanomenaven, tenia la seva base a l’hotel Palanques, a la Massana. El grup rebia els encàrrecs de les missions des de la Gran Bretanya, ordenades pel propi primer ministre Winston Churchill. El grup de passadors andorrà estava format per set homes que es jugaven la vida conduint persones des de Tolosa a Barcelona. En les 40 missions que van dur a terme, hom calcula que van «passar» 380 fugitius. Entre aquests hi havia aviadors aliats abatuts sobre territoris ocupats pels nazis, desertors francesos, jueus, i com hem dit abans, científics. Les causes que impulsaven a dur a terme aquesta perillosa tasca (la Gestapo tenia el seu quarter general a l’hotel Mirador, d’Andorra la Vella), tenia un component idealista i un altre d’econòmic. D’una banda, alguns del grup eren catalans republicans exiliats a Andorra per motiu de la Guerra Civil Espanyola. Segons ells, Churchill havia promès que en compensació per aquesta col·laboració, en acabar la Guerra Mundial faria tot el possible per derrocar el règim dictatorial del general Francisco Franco. El motiu crematístic consistia en les tres mil pessetes que el Govern britànic donava com a recompensa per cada persona «passada» fins al seu consolat de Barcelona. Cal pensar que aquests homes havien de mantenir famílies, i que amb tot, una part important dels diners s’empraven en comprar favors, sobretot d’agents duaners, en llogar vehicles, en la manutenció mentre durava la fugida, etc.
Però seguim amb la llegenda de l’aigua pesada i Andorra. Segons alguns testimonis d’aquella època, en una de les missions va resultar haver-hi un personatge força més misteriós que la resta. Hom diu que es tractava d’un home d’entre 65 i 70 anys que es presentava com a oficial de l’exèrcit francès. El que cridava l’atenció era la maleta negra que carregava feixugament i de la qual no se’n separava en cap moment, ni tan sols a l’hora de dormir. A empentes i rodolons, passadors, fugitius i maleta misteriosa, arribaren feliçment a Barcelona. En el consolat britànic, en aquells temps situat a la Plaça Universitat, una funcionària (com qui fa safareig!) va fer saber el contingut d’aquell enigmàtic maletí. Ni més ni menys que nou litres d’aigua pesada destinats a la confecció de la bomba atòmica per part dels nord-americans.
La història, quan hom aconsegueix desenganxar-la del relat mític, com qui arrenca delicadament capes a una ceba, explica que el programa atòmic dels Estats Units que acabaria amb la fabricació i posterior llançament damunt el Japó de dues bombes, no va emprar mai aigua pesada. El projecte Manhattan, dirigit pel científic Oppenheimer, va construir dues bombes atòmiques. Little Boy, llançada sobre la ciutat d’Hiroshima el sis d’agost de 1945 estava basada en l’isòtop d’urani U-235. La que explotà a la ciutat de Nagasaki tres dies després i batejada com Fat Boy, es basava en l’isòtop de plutoni Pu-239.
És de justícia posar els fets en el seu corresponent lloc. Que no sigui certa la llegenda no resta ni un bocí d’heroïcitat a aquells homes valents que trescaren muntanyes i valls d’Andorra salvant vides i lluitant per la llibertat.
Fundació Joan Amades
«La Batalla de l’Aigua Pesada» fa referència als esforços per part de britànics i resistents noruecs, per boicotejar el que creien que podia ser el pla atòmic dels nazis. «L’aigua pesada» es tracta d’una molècula de composició química equivalent a l’aigua en la qual els dos àtoms de l’isòtop més abundant de l’hidrogen, el proti, són substituïts per dos de deuteri. Es fabricà per primera vegada l’any 1932 i era molt necessària per a la fissió nuclear. El gran centre productor d’aigua pesada, en temps de la guerra, era Noruega, sobretot a través de l’empresa Norsk Hydro que rebia finançament alemany des que el país escandinau fou envaït pels nazis l’abril de 1940. Fins a quatre operacions militars coordinades entre britànics i noruecs van fer falta per sabotejar les instal·lacions.
Les notícies d’aquesta producció de seguida creà la lògica alarma per la possibilitat que formés part del desenvolupament de la bomba atòmica per part de Hitler. La notícia arribà als serveis d’intel·ligència dels Estats Units a través dels nombrosos científics que es van instal·lar a l’altra banda de l’Atlàntic fugint de l’Europa sotmesa pels exèrcits alemanys. Aquests savis van ser evacuats d’Europa a través de les organitzacions secretes que feien aquesta tasca i possiblement molts van travessar el país andorrà amb destí al consolat britànic de Barcelona des d’on partirien cap als EUA. A Andorra una d’aquestes organitzacions de passadors, com s’autoanomenaven, tenia la seva base a l’hotel Palanques, a la Massana. El grup rebia els encàrrecs de les missions des de la Gran Bretanya, ordenades pel propi primer ministre Winston Churchill. El grup de passadors andorrà estava format per set homes que es jugaven la vida conduint persones des de Tolosa a Barcelona. En les 40 missions que van dur a terme, hom calcula que van «passar» 380 fugitius. Entre aquests hi havia aviadors aliats abatuts sobre territoris ocupats pels nazis, desertors francesos, jueus, i com hem dit abans, científics. Les causes que impulsaven a dur a terme aquesta perillosa tasca (la Gestapo tenia el seu quarter general a l’hotel Mirador, d’Andorra la Vella), tenia un component idealista i un altre d’econòmic. D’una banda, alguns del grup eren catalans republicans exiliats a Andorra per motiu de la Guerra Civil Espanyola. Segons ells, Churchill havia promès que en compensació per aquesta col·laboració, en acabar la Guerra Mundial faria tot el possible per derrocar el règim dictatorial del general Francisco Franco. El motiu crematístic consistia en les tres mil pessetes que el Govern britànic donava com a recompensa per cada persona «passada» fins al seu consolat de Barcelona. Cal pensar que aquests homes havien de mantenir famílies, i que amb tot, una part important dels diners s’empraven en comprar favors, sobretot d’agents duaners, en llogar vehicles, en la manutenció mentre durava la fugida, etc.
Però seguim amb la llegenda de l’aigua pesada i Andorra. Segons alguns testimonis d’aquella època, en una de les missions va resultar haver-hi un personatge força més misteriós que la resta. Hom diu que es tractava d’un home d’entre 65 i 70 anys que es presentava com a oficial de l’exèrcit francès. El que cridava l’atenció era la maleta negra que carregava feixugament i de la qual no se’n separava en cap moment, ni tan sols a l’hora de dormir. A empentes i rodolons, passadors, fugitius i maleta misteriosa, arribaren feliçment a Barcelona. En el consolat britànic, en aquells temps situat a la Plaça Universitat, una funcionària (com qui fa safareig!) va fer saber el contingut d’aquell enigmàtic maletí. Ni més ni menys que nou litres d’aigua pesada destinats a la confecció de la bomba atòmica per part dels nord-americans.
La història, quan hom aconsegueix desenganxar-la del relat mític, com qui arrenca delicadament capes a una ceba, explica que el programa atòmic dels Estats Units que acabaria amb la fabricació i posterior llançament damunt el Japó de dues bombes, no va emprar mai aigua pesada. El projecte Manhattan, dirigit pel científic Oppenheimer, va construir dues bombes atòmiques. Little Boy, llançada sobre la ciutat d’Hiroshima el sis d’agost de 1945 estava basada en l’isòtop d’urani U-235. La que explotà a la ciutat de Nagasaki tres dies després i batejada com Fat Boy, es basava en l’isòtop de plutoni Pu-239.
És de justícia posar els fets en el seu corresponent lloc. Que no sigui certa la llegenda no resta ni un bocí d’heroïcitat a aquells homes valents que trescaren muntanyes i valls d’Andorra salvant vides i lluitant per la llibertat.
Fundació Joan Amades