Els herois de cada dia
La primavera del 2009 un bon amic que treballa en un banc em va explicar que se n’anava un mes al Senegal. Ho feia per ajudar els pescadors de Sant Louis, la històrica capital de les colònies franceses de l’Àfrica Occidental, a millorar l’organització associativa que els ajudés a treure partit de l’excedent de peix de què disposen cada dia. En aquella zona del continent africà es pesca molt però almenys fins aquell any no tenien congeladors per conservar-lo. Es tractava doncs de donar un cop de mà als ciutadans senegalesos per agilitzar el procés que consistia en salar el peix perquè, amb camions generalment atrotinats que compraven quan a Europa ja estaven en desús, portar la matèria prima amb condicions a l’interior del país. En definitiva, a fer comerç. Sempre m’havia passat pel cap escriure d’això (i de moltes altres coses) però aquest cop ho faig mogut per la notícia que publicava dijous aquest diari sobre la gesta d’un jove de Canillo que diumenge passat va rescatar tres persones que estaven a punt d’ofegar-se a la platja dels Capellans de Tarragona. Qui ho diu, doncs, que les bones notícies no són notícia?
«Els diaris expliquem massa notícies dolentes, és cert, però ens omple d’alegria explicar successos com aquest, en què gent valenta aconsegueix donar més sentit a la nostra societat». Cito l’editorial del PERIÒDIC D’ANDORRA, doncs, per obrir una reflexió que tots els qui ens dediquem a narrar les històries dels altres hauríem de tenir present de tant en tant. La història del Nil Magrinyà és d’aquelles que s’haurien d’explicar a les escoles encara que només fos en una sessió d’un crèdit de síntesi. De fet, com que el dia que va passar tot estava de guàrdia al meu diari, el primer que vaig pensar en veure la notícia del salvament a la platja dels Capellans de Tarragona va ser que el valent que s’havia llençat a l’aigua per treure les tres persones a punt d’ofegar-se es mereixia una entrevista. De fet, ningú li manava que ho fes. Segurament que molts s’haurien limitat a trucar als serveis d’emergència i haurien esperat esdeveniments. Fins i tot n’hi hauria que potser haguessin mirat cap un altre costat. Però el Nil no ho va dubtar. Va córrer cap al mar, arriscant la pròpia vida, que no és poc, i va aconseguir salvar tres vides.
Torno a l’inici de l’article i al meu amic que la primavera del 2009 se’n va anar un mes al Senegal. Com el Nil Magrinyà, ho feia desinteressadament. Així de senzill. Allí va descobrir també un país on les persones s’ajudaven les unes a les altres sense esperar res a canvi. Una de les coses que em van sobtar més quan m’explicava l’experiència va ser el sentit de comunitat d’aquella terra del vell continent. Em deia el Josep Carles (així es diu el meu col·lega) que al Senegal si una persona no té feina se’n va a dinar a casa del que sí que en té. Ningú pregunta ni diu res. És el més normal del món, segons m’explicava, perquè si fos al revés s’invertirien els termes i el que fa dinar a casa seva aniria a la d’un altre. En definitiva, tota una lliçó de vida.
De petites gestes que fan gran la condició humana, però, en trobaríem moltes més. I no cal anar gaire lluny. Els centenars de voluntaris i voluntàries de Càritas que donen el seu temps per ajudar desinteressadament els altres en són un altre bon exemple. En conec molts (i moltes) que es passen les tardes venent roba de segona mà al preu d’un euro a les botigues que gestionen les empreses de reinserció social i laboral. No esperen res a canvi perquè els mou l’esperit de servei. I el mateix es podria dir de tota aquella gent que col·labora amb el Banc d’Aliments, una iniciativa que fa només deu anys hauríem vist impensable però que ha passat a formar part del nostre paisatge quotidià després de la fallida de Lehman Brothers i de la crisi descomunal que ha portat associada. Tota aquesta gent, doncs, es mereix també un record, encara que només sigui per un dia. En una societat com la nostra que valora més el tenir que el ser hi ha petites gestes personals que podrien ser portada amb un bon relat al darrere, que enlloc està escrit que el lector només vol sentir a parlar de política, d’escàndols de corrupció i de crisis de govern.
Al capdavall si fem una mirada al nostre voltant ens adonarem que d’herois n’hi ha molts. Explicava Gay Talese, experiodista del New York Times, que després de la final de futbol femení que van jugar Estats Units i la Xina el juliol del 1999 totes les mirades s’havien fixat en l’equip guanyador. És, de fet, allò que tothom veu a primera vista i on s’aboquen tots els mitjans. Ell, però, es fa fixar en una altra cosa. Va veure una història diferent en les cares de l’equip que esperava, derrotat, l’avió que els havia de dur cap a casa. I es va fer preguntes sobre Liu Ying, la jugadora xinesa que va fallar el penal que va donar la victòria a l’equip rival. Sense pensar-s’ho dues vegades va escriure un dels editors de premsa més importants dels Estats Units i li va proposar narrar la història a través d’aquesta jugadora. No cal dir que Gay Talese va ser el pioner del nou periodisme. Només es tracta que de tant en tant girem el focus de l’actualitat per fixar-nos en els detalls, que en definitiva són els que donen la mesura de totes les coses.
Periodista
«Els diaris expliquem massa notícies dolentes, és cert, però ens omple d’alegria explicar successos com aquest, en què gent valenta aconsegueix donar més sentit a la nostra societat». Cito l’editorial del PERIÒDIC D’ANDORRA, doncs, per obrir una reflexió que tots els qui ens dediquem a narrar les històries dels altres hauríem de tenir present de tant en tant. La història del Nil Magrinyà és d’aquelles que s’haurien d’explicar a les escoles encara que només fos en una sessió d’un crèdit de síntesi. De fet, com que el dia que va passar tot estava de guàrdia al meu diari, el primer que vaig pensar en veure la notícia del salvament a la platja dels Capellans de Tarragona va ser que el valent que s’havia llençat a l’aigua per treure les tres persones a punt d’ofegar-se es mereixia una entrevista. De fet, ningú li manava que ho fes. Segurament que molts s’haurien limitat a trucar als serveis d’emergència i haurien esperat esdeveniments. Fins i tot n’hi hauria que potser haguessin mirat cap un altre costat. Però el Nil no ho va dubtar. Va córrer cap al mar, arriscant la pròpia vida, que no és poc, i va aconseguir salvar tres vides.
Torno a l’inici de l’article i al meu amic que la primavera del 2009 se’n va anar un mes al Senegal. Com el Nil Magrinyà, ho feia desinteressadament. Així de senzill. Allí va descobrir també un país on les persones s’ajudaven les unes a les altres sense esperar res a canvi. Una de les coses que em van sobtar més quan m’explicava l’experiència va ser el sentit de comunitat d’aquella terra del vell continent. Em deia el Josep Carles (així es diu el meu col·lega) que al Senegal si una persona no té feina se’n va a dinar a casa del que sí que en té. Ningú pregunta ni diu res. És el més normal del món, segons m’explicava, perquè si fos al revés s’invertirien els termes i el que fa dinar a casa seva aniria a la d’un altre. En definitiva, tota una lliçó de vida.
De petites gestes que fan gran la condició humana, però, en trobaríem moltes més. I no cal anar gaire lluny. Els centenars de voluntaris i voluntàries de Càritas que donen el seu temps per ajudar desinteressadament els altres en són un altre bon exemple. En conec molts (i moltes) que es passen les tardes venent roba de segona mà al preu d’un euro a les botigues que gestionen les empreses de reinserció social i laboral. No esperen res a canvi perquè els mou l’esperit de servei. I el mateix es podria dir de tota aquella gent que col·labora amb el Banc d’Aliments, una iniciativa que fa només deu anys hauríem vist impensable però que ha passat a formar part del nostre paisatge quotidià després de la fallida de Lehman Brothers i de la crisi descomunal que ha portat associada. Tota aquesta gent, doncs, es mereix també un record, encara que només sigui per un dia. En una societat com la nostra que valora més el tenir que el ser hi ha petites gestes personals que podrien ser portada amb un bon relat al darrere, que enlloc està escrit que el lector només vol sentir a parlar de política, d’escàndols de corrupció i de crisis de govern.
Al capdavall si fem una mirada al nostre voltant ens adonarem que d’herois n’hi ha molts. Explicava Gay Talese, experiodista del New York Times, que després de la final de futbol femení que van jugar Estats Units i la Xina el juliol del 1999 totes les mirades s’havien fixat en l’equip guanyador. És, de fet, allò que tothom veu a primera vista i on s’aboquen tots els mitjans. Ell, però, es fa fixar en una altra cosa. Va veure una història diferent en les cares de l’equip que esperava, derrotat, l’avió que els havia de dur cap a casa. I es va fer preguntes sobre Liu Ying, la jugadora xinesa que va fallar el penal que va donar la victòria a l’equip rival. Sense pensar-s’ho dues vegades va escriure un dels editors de premsa més importants dels Estats Units i li va proposar narrar la història a través d’aquesta jugadora. No cal dir que Gay Talese va ser el pioner del nou periodisme. Només es tracta que de tant en tant girem el focus de l’actualitat per fixar-nos en els detalls, que en definitiva són els que donen la mesura de totes les coses.
Periodista