La font de la vida
El vell tinent Bonifaci Ulrich es passà la mà per la cara recent afaitada. L’aire d’aquell matí de maig li clavava manetes fresques per la seva pell, cada dia més tersa. Va endreçar els plànols topogràfics que cobrien la taula de treball, situada sota l’ombra d’una morera esponerosa. Va consultar breument els fulls que havia escrit el dia abans i mullà la ploma de faisà de Pèrsia per a començar a escriure.
Els seus homes feinejaven en les tasques quotidianes d’un destacament militar, però tenien l’ordre de restar totalment en silenci, i evitar qualsevol tipus de fresa sota pena de càstig. Així que en aquells instants, tan sols es percebia el frec de la ploma lliscant damunt del paper, el cant d’un tallarol capnegre cercant femella i el broll persistent i relaxant de l’aigua d’una font.
Ulrich tenia a la taula una gerra d’aram plena d’aquella aigua, i sovint feia petits glops amb delectança, deixant escapolir entre els llavis, guturals sospir de plaer. Era una aigua vermellosa, carregada de mineral de ferro. L’ancià militar havia notat els seus efectes terapèutics sobre els dolors de l’artritis que el corsecava i descobert un secret que guardava gelosament; aquella aigua, el rejovenia...
Per aquest motiu, feia setmanes que el destacament no aixecava el campament a les envistes del petit poble d’El Fener, i contínuament dos homes amb els fusells carregats vigilaven, a tot hora, que ningú més en begués. Cap dels seus oficials entenia aquella persistència en romandre en aquell llogaret perdut d’Encamp, però ningú s’atrevia a interpel·lar Ulrich, el qual cada dia es mostrava més enèrgic i lúcid.
Bonifaci Ulrich ocupava llargues hores del dia traduint a l’espanyol les memòries del general Theodor Reding, suís com ell i al servei també de la monarquia espanyola.
Ulrich havia combatut al seu costat en diverses campanyes contra els exèrcits napoleònics, havent tingut la glòria de batre per primer cop els francesos a Espanya en la batalla de Bailén, l’any 1808. Poc a poc, la seva carrera militar es va anar consolidant, arribant a ser nomenat governador de la plaça de la Seu d’Urgell.
Ara feia set llargs anys que per encàrrec de la reina Isabel II confegia informes topogràfics per a una hipotètica invasió del Principat, que més tard compilà i titulà Apuntes sobre los valles neutrales de Andorra. És enigmàtic que en aquest voluminós tom no esmentés la font d’El Fener, ocultant la seva existència. De segur que fou un oblit deliberat.
Molts més anys després, concretament el 1883, el Consell General comissionà el celebradíssim geòleg Silví Thos i Codina per fer un estudi de la riquesa minera de les valls. L’informe es pot llegir a Tratado físico-geológico-minero de los valles de Andorra.
El més inquietant del text és quan explica la desaparició del poble d’El Fener en aigües del Valira, la nit del 16 d’abril del 1865. Relata el científic que el broc d’una font s’anà progressivament fent gros, augmentant el cabal, creant tones de fang i ocasionant esllavissaments de terra fins que, finalment, com a colofó d’aquell màgic apocalipsi local, el terra que suportava la vila lliscà cap el riu, sepultant les cases i els carrers en les aigües rabiüdes.
Don Pedro Távara, amic, filantrop i comissari de la Unesco, m’ensenyà fa temps al seu palauet de la ciutat espanyola de Zamora, una separata, sembla que apòcrifa, de l’obra de Thos, i desconeguda pels historiadors, en la qual hom parla d’un vailet vestit de soldat, arrossegant un llarg sabre, fugint aquella nit del desastre.
Professor
Els seus homes feinejaven en les tasques quotidianes d’un destacament militar, però tenien l’ordre de restar totalment en silenci, i evitar qualsevol tipus de fresa sota pena de càstig. Així que en aquells instants, tan sols es percebia el frec de la ploma lliscant damunt del paper, el cant d’un tallarol capnegre cercant femella i el broll persistent i relaxant de l’aigua d’una font.
Ulrich tenia a la taula una gerra d’aram plena d’aquella aigua, i sovint feia petits glops amb delectança, deixant escapolir entre els llavis, guturals sospir de plaer. Era una aigua vermellosa, carregada de mineral de ferro. L’ancià militar havia notat els seus efectes terapèutics sobre els dolors de l’artritis que el corsecava i descobert un secret que guardava gelosament; aquella aigua, el rejovenia...
Per aquest motiu, feia setmanes que el destacament no aixecava el campament a les envistes del petit poble d’El Fener, i contínuament dos homes amb els fusells carregats vigilaven, a tot hora, que ningú més en begués. Cap dels seus oficials entenia aquella persistència en romandre en aquell llogaret perdut d’Encamp, però ningú s’atrevia a interpel·lar Ulrich, el qual cada dia es mostrava més enèrgic i lúcid.
Bonifaci Ulrich ocupava llargues hores del dia traduint a l’espanyol les memòries del general Theodor Reding, suís com ell i al servei també de la monarquia espanyola.
Ulrich havia combatut al seu costat en diverses campanyes contra els exèrcits napoleònics, havent tingut la glòria de batre per primer cop els francesos a Espanya en la batalla de Bailén, l’any 1808. Poc a poc, la seva carrera militar es va anar consolidant, arribant a ser nomenat governador de la plaça de la Seu d’Urgell.
Ara feia set llargs anys que per encàrrec de la reina Isabel II confegia informes topogràfics per a una hipotètica invasió del Principat, que més tard compilà i titulà Apuntes sobre los valles neutrales de Andorra. És enigmàtic que en aquest voluminós tom no esmentés la font d’El Fener, ocultant la seva existència. De segur que fou un oblit deliberat.
Molts més anys després, concretament el 1883, el Consell General comissionà el celebradíssim geòleg Silví Thos i Codina per fer un estudi de la riquesa minera de les valls. L’informe es pot llegir a Tratado físico-geológico-minero de los valles de Andorra.
El més inquietant del text és quan explica la desaparició del poble d’El Fener en aigües del Valira, la nit del 16 d’abril del 1865. Relata el científic que el broc d’una font s’anà progressivament fent gros, augmentant el cabal, creant tones de fang i ocasionant esllavissaments de terra fins que, finalment, com a colofó d’aquell màgic apocalipsi local, el terra que suportava la vila lliscà cap el riu, sepultant les cases i els carrers en les aigües rabiüdes.
Don Pedro Távara, amic, filantrop i comissari de la Unesco, m’ensenyà fa temps al seu palauet de la ciutat espanyola de Zamora, una separata, sembla que apòcrifa, de l’obra de Thos, i desconeguda pels historiadors, en la qual hom parla d’un vailet vestit de soldat, arrossegant un llarg sabre, fugint aquella nit del desastre.
Professor