Les danses o altres tipus de manifestacions que tenen com a eix central un robatori han estat i encara romanen presents en l’imaginari de moltes cultures. El robatori s’ha d’interpretar  com el ritus d’iniciació dels joves membres del clan que volien assolir la consideració d’adults. Aquests rituals, suara esmentats, s’han donat i es donen encara entre comunitats poc evolucionades, amb règim nòmada i caçador. Els aspirants han de demostrar el domini de les habilitats bàsiques d’un caçador-guerrer: determinació, sigil, astúcia, valor... Amb seguretat, com encara avui passa en  societats amb poca contaminació amb el món modern ( regions de les illes Vanuatu o de Papua Nova Guinea totes dues al Pacífic, o en l’Amazònia més profunda) el robatori perpetrat té com a objectiu el tòtem d’un clan rival, o l’arma d’un guerrer poderós. Amb el pas dels anys l’objecte del robatori ha anat canviant, adaptant-se a les necessitats, el tipus de vida i els valors culturals i religiosos de les diferents societats. Així s’expliquen pràctiques diverses, com el furt de la figura del Nen Jesús dels pessebres a Hondures, Nicaragua o Veneçuela. El segrest de núvies, que recorden l’episodi mitològic del rapte de les dones sabines per part dels romans. Aquest robatori és ritual entre els membres de l’ètnia gitana, els hmong del Vietnam, entre comunitats remotes i nòmades del Kirguistan i l’Uzbekistan,  o els indígenes tzetal a l’actual Mèxic. És clar que en l’actualitat, aquests costums són actes folklòrics i per tant compten amb el consentiment dels protagonistes i de les seves respectives famílies. En l’antiguitat però, era una pràctica cruel, ja que el rapte de la dona anava seguit de la seva violació per assegurar-se, el fogós animador, que cap més home la pretendria.
Fins ara pot semblar que el ritus del robatori està exempt en la nostra àrea cultural europea. Deixant de banda la tradició andorrana, vagin dos exemples que refusen la hipòtesi. En el camp de la mitologia grecorromana, que juntament amb el cristianisme ha posat els fonaments de l’estructura mental d’occident, el cas de Prometeo, el tità que robà el foc als déus olímpics per regalar-los als humans. El coneixement del foc marca una de les fites primerenques i més importants del progrés humà i per tant exigia d’uns orígens més excelsos que no pas la prosaica casualitat d’un llamp o la guspira inesperada del frec de dos rocs. A nivell pedagògic, recordar l’Agogè, el sistema educatiu de l’antiga polis d’Esparta. Els nens espartans vivien amb la mare fins els vuit anys. A partir d’aquella edat entraven en una mena d’aquarterament destinat a convertir-los en guerrers excel·lents. Part de la seva formació consistia en què no se’ls facilitava el menjar, sinó que cada un se l’havia de procurar a través del robatori.
La tradició andorrana, carnavalesca,  de «robar les olles» seria doncs una adaptació de tots els significats que fins ara hem exposat. Hem de pensar que el folklore no és un fòssil inert. Més bé és com un palet de riu que amb el decurs dels temps, poc a poc, modela i canvia la morfologia sense perdre la seva idiosincràsia. Fixem-nos com en el cas del nostre país la pràctica d’aquesta tradició demana de les habilitats que li hem conferit al caçador-guerrer que s’iniciava. Arribar i entrar a la part més íntima, més sagrada de la llar dels altres per apropiar-se del seu element representatiu; l’olla. El mot «llar» (de foc), és una reminiscència dels altars que el romans tenien en l’estança més preuada de les seves cases. En aquests altars la família rendia culte als lars, els esperits protectors dels seus avantpassats.
La parèmia, tant de parla catalana com castellana, ens ofereix un gavadal d’exemples sobre la importància de la cuina i les tasques que en ella s’hi duen a terme. Els plats se semblen a les olles. El millor tall és pel cuiner. L’escudella de pagès, és el plat que atipa més.  La gallina vella, fa bon caldo. Ser de l’olla. Ni olla descubierta, ni casa sin puerta. No hay buena olla, sin un casco de cebolla.
Fundació Joan Amades