Aquest és el meu al·legat senyor jutge del perquè votaré l’1 d’octubre. Tot es remunta a la manifestació del 10 de juliol del 2010. Creguim, jo en aquells moments em sentia més espanyola que la truita o la paella, no era fan de l’Aznar tampoc, però quan en els viatges preguntaven el  Where are you from?, doncs treia la mantilla i a cantar!. Li confesso que en aquests moments i sols per obligació em sé el meu DNI de memòria i intento fer-me passar per andorrana.

Perquè, disculpi, senyor jutge, després del que ha plogut des de llavors no creu que tinc suficients motius per deixar aquesta relació insana? Maltractadora? Abusadora? I fer-ho de manera lliure i democràtica? Que no és que odiï als espanyols, creguim que no! Ja li dic, fa escassament uns anys renegava igual que molts ciutadans del tòpic de la llengua, de ser xarnego en terra catalana.

Però alguna cosa va variar aquell 10 de juliol del 2010,en aquells carrers vaig escoltar més raonaments que queixes, van aportar proves i exemples. Sense posicionar-me vaig pensar que el govern de llavors respondria de la mateixa manera, obrint debat i discutint els punts cabdals de les queixes d’aquells catalans. Però ja sabeu, el suflé català i la vaselina del Maragall. I, fins aleshores, tot allò que significava la paraula democràcia espanyola ha acabat en una mena de broma absurda de l’antic dictador ,dedicat a les generacions futures.

Quan la Comunitat Europea va dir: «Sobren gestors», ho va dir clarament. El café para todos, aquell punt que ens va unir, es va convertir en una lluita de supervivència entre institucions. Crec que la Generalitat o, millor dit, els polítics se’n van adonar molt a poc a poc amb cert estat d’estupefacció de l’atac. I des de llavors, extorsió i asfíxia sistemàtica al poble català (inclosos els que es senten espanyols). Recordin el que deia De Alfonso a Fernandez Diaz: «Nos hemos cargado su sistema sanitario». Sense vergonya ni complex de cap tipus, amb aquell aire medieval de valedores del reino!. Psicòpates.

Posi’s al meu lloc, senyor jutge. A qui decideix tenir com a president? Al Mariano? Al de la cueta? Al noi aquell que es va posar en pilotes en una revista que diu que és català? O a l’altre aquell... Sí, home! Disculpi la memòria, allò de la rosa, el color vermell, el de la lluita de la classe obrera. Ja em vindrà al cap. Mira que no n’hi hagi cap que un pugui enviar a un G8 sense que a una no se li caigui la cara de vergonya... Continuo.

Però la gota que va fer vessar el got va ser la moguda del ministre Montoro, que en aquests moments hauria de ser beatificat per l’excelsa gesta de salvar Espanya de si mateix amb la seva amnistia fiscal. Possiblement, adonar-se que som un país de lladres deu ser un cop dur pel qui fa de ministre d’economia en plena crisi. Ara entenc per què riu tant.
Que guaiti, senyor, les cues a Andorra de baixada i pujada no eren d’excursionistes, ni per omplir el dipòsit i agafar tabac, que a l’enquesta estadística que obligadament et fan a la Duana  hi hauria d’haver la pregunta de si ve a retirar dipòsits al banc. Miri que el senyor Montoro és cínic i un xic hipòcrita. Doncs pensi que per salvar-nos dels nostres deutors a ca la Merkel n’hi ha d’haver molts ací baix i molts d’aquí també. Variar la dinàmica social serà dur i s’ha de començar en petits grups.

Que ens diuen que ens hem de seure i callar, però, senyor jutge, les nostres idees sols fan que aixecar-nos. Somiem en gran perquè no ens en queda una altra. Això no és una utopia, no és un vot, és una nòmina i on decideixo pagar impostos. Trepitjats, ultratjats,amenaçats no ho veieu? Soc de la generació que ja ho ha perdut tot abans de tenir res. Molt poca por i massa alegre rebel·lia. Que jo no vull un càstig, jo vull alliberar-me en terra catalana de tanta canallada. No estic sola i «som legió».