Fa 50 anys, les idees de Marcuse, potser en contra de la voluntat del filòsof, estaven de moda. Els seus llibres El final de la utopia o L’home unidimensional canviaven de mans entre els estudiants de les universitats europees i americanes.

Avui, Marcuse és un autor oblidat per la gran massa i pels ciutadans que tenen una certa capacitat d’influència en la gent. Tanmateix, el seu treball filosòfic i com sociòleg ens podria ser molt útil per comprendre moltes de les idees justificatives del mode de dominació i que imperen avui per tota arreu.

El filòsof, de l’escola de Frankfurt, criticava l’equació Raó=Veritat=Realitat. En aquesta lògica (falsa) ell denunciava una lògica de dominació, que era la base que justificava el que ell denominava «l’univers totalitari de la racionalitat tecnològica», un «tancat» univers en el qual opera la civilització industrial avançada.

Quan llegim desenes d’articles analitzant minuciosament (científicament?) cada situació, cada conflicte perdem la mirada que ens indicava Herbert Marcuse: «Alguna cosa ha d’estar malament en la racionalitat del mateix sistema».
Bon observador, s’exclamava davant «l’esfereïdora  harmonia entre llibertat i opressió, la productivitat i la destrucció, el creixement i la regressió»; per ell estava molt clar que el que estava malament és la forma en què els homes han organitzat el seu treball social.

Algunes vegades la seva prosa no estava exempta de sarcasme: «Vivim i morim racionalment i productivament», deia a El home unidimensional, i continuava: «Sabem que la destrucció és el preu del progrés, com la mort és el preu de la vida (...) que els negocis han de tirar endavant i que les alternatives són utòpiques».
El final de la guerra freda, les dècades següents de prosperitat econòmica i l’extensió a una petita part del món de l’estat del benestar van arraconar aquestes idees del pensador crític marxista; les crisis, econòmica i social, que arrosseguem des de fa gaire deu anys mostren que no anava tan errat.

És trist constatar que les noves tecnologies i la facilitat pràctica de comunicació no ens ha permès superar el diagnòstic de Marcuse: «L’individu unidimensional es caracteritza pel seu deliri persecutori, la seva paranoia interioritzada per mitjà dels sistemes de comunicació massius. És indiscutible fins a la mateixa noció d’alienació perquè aquest home unidimensional no té una dimensió capaç d’exigir i de gaudir qualsevol progrés del seu esperit. Per a ell, l’autonomia i l’espontaneïtat no tenen sentit en el seu món prefabricat de prejudicis i d’opinions preconcebudes».

Doncs, seguirem criticant per transformar aquest món prefabricat.