L’òpera andorrana
L’antic gramòfon punxava el disc de pedra, del qual, com un geni deixondint-se dintre d’una làmpada, es materialitzava la veu de Paul Aumonier. Era una gravació del 1904, de la casa Odeon.
Don Pedro Távara, assegut a l’elegant chaise-longue davant del finestral del seu apartament a Ordino llegia un tractat sobre òpera. Mentre, Aumonier, amb la seva profunda veu de baix, entonava la Chanson du chevrier, recordant uns temps en què les muntanyes i les valls d’Andorra eren l’escenari de pastors i ramats. Un paisatge bucòlic vist des de la comoditat d’avui, però que en realitat amagava una vida dura, al caprici de la voluntat dels poderosos.
Com aquell matí de maig de l’any 1759, en què la pau de les valls es va veure trasbalsada. Tornava de peixar les cabres el jove Esteve, quan observà , a tocar de l’església, una munió de gent al voltant d’uns homes a cavall. Duien uniformes militars i llargues escopetes penjades a les esquenes.
Távara llegia amb interès la informació sobre l’òpera Le Val d’Andorre, estrenada a l’Òpera Comique de París l’any 1848. Coneixent-lo, estava segur que la vella cançó del gramòfon no havia estat escollida a l’atzar, sinó perquè corresponia a aquella obra. Va comentar en veu alta que l’elecció dels protagonistes en l’estrena va ser immillorable, ja que el tenor Jules Montjauze i la soprano Marie-Stéphanie Meillet, eren les millors veus de l’època.
Just l’Esteve va arribar on estava la gent, els soldats ja giraven cua amb les seves muntures. Hi havia nervis, ràbia mal continguda, desesperança. De sobte l’Esteve es trobà entre els braços de la Rosa. Les llàgrimes de la noia li traspassaven la camisa. El rei de França volia un tribut de sang dels andorrans. Homes per a anar a la guerra.
La veu d’Aumonier, a mesura que la cançó avança es va tornant més espessa, més obscura, com un presagi dolorós sobrevolant les valls en forma d’au negra.
Com els corbs i els voltors que planaven els camps de batalla de Prússia i de l’encara més llunyana vall del riu Ohio, allà a les Amèriques. Guerres del rei Lluís XV contra els anglesos i els prusians, per ser encara més poderós. La Guerra dels Set Anys, a meitats del segle XVIII, al que alguns homes savis d’Andorra anomenaven , «Segle de les llums»... quan tot era a fosques.
Jules Henry Vernoy, el llibretista de Le Val d’Andorre, va fer concebre als enamorats, Esteve i Rosa, la pensada de fugir i així no haver d’anar a la guerra.
Però l’Esteve fou descobert i acusat de desertor. La Rosa robà uns diners de la seva mestressa, la Teresa, per poder-lo alliberar... Vernoy tenia ganes d’enredar les coses cercant un final tan imprevist com el de les Noces de Fígaro, i ens descobreix que la Rosa era la germana perduda feia anys, de la Teresa. Entre germanes es perdonen la falta del robatori. Via lliure pels enamorats!
Aumonier finalitza la Cançó del Cabrer com si la seva veu caigués a un pou profund... Don Pedro Távara tanca el llibre i el col·loca de nou a la prestatgeria.
Al pou profund de les històries oblidades.
Fundació Joan Amades
Don Pedro Távara, assegut a l’elegant chaise-longue davant del finestral del seu apartament a Ordino llegia un tractat sobre òpera. Mentre, Aumonier, amb la seva profunda veu de baix, entonava la Chanson du chevrier, recordant uns temps en què les muntanyes i les valls d’Andorra eren l’escenari de pastors i ramats. Un paisatge bucòlic vist des de la comoditat d’avui, però que en realitat amagava una vida dura, al caprici de la voluntat dels poderosos.
Com aquell matí de maig de l’any 1759, en què la pau de les valls es va veure trasbalsada. Tornava de peixar les cabres el jove Esteve, quan observà , a tocar de l’església, una munió de gent al voltant d’uns homes a cavall. Duien uniformes militars i llargues escopetes penjades a les esquenes.
Távara llegia amb interès la informació sobre l’òpera Le Val d’Andorre, estrenada a l’Òpera Comique de París l’any 1848. Coneixent-lo, estava segur que la vella cançó del gramòfon no havia estat escollida a l’atzar, sinó perquè corresponia a aquella obra. Va comentar en veu alta que l’elecció dels protagonistes en l’estrena va ser immillorable, ja que el tenor Jules Montjauze i la soprano Marie-Stéphanie Meillet, eren les millors veus de l’època.
Just l’Esteve va arribar on estava la gent, els soldats ja giraven cua amb les seves muntures. Hi havia nervis, ràbia mal continguda, desesperança. De sobte l’Esteve es trobà entre els braços de la Rosa. Les llàgrimes de la noia li traspassaven la camisa. El rei de França volia un tribut de sang dels andorrans. Homes per a anar a la guerra.
La veu d’Aumonier, a mesura que la cançó avança es va tornant més espessa, més obscura, com un presagi dolorós sobrevolant les valls en forma d’au negra.
Com els corbs i els voltors que planaven els camps de batalla de Prússia i de l’encara més llunyana vall del riu Ohio, allà a les Amèriques. Guerres del rei Lluís XV contra els anglesos i els prusians, per ser encara més poderós. La Guerra dels Set Anys, a meitats del segle XVIII, al que alguns homes savis d’Andorra anomenaven , «Segle de les llums»... quan tot era a fosques.
Jules Henry Vernoy, el llibretista de Le Val d’Andorre, va fer concebre als enamorats, Esteve i Rosa, la pensada de fugir i així no haver d’anar a la guerra.
Però l’Esteve fou descobert i acusat de desertor. La Rosa robà uns diners de la seva mestressa, la Teresa, per poder-lo alliberar... Vernoy tenia ganes d’enredar les coses cercant un final tan imprevist com el de les Noces de Fígaro, i ens descobreix que la Rosa era la germana perduda feia anys, de la Teresa. Entre germanes es perdonen la falta del robatori. Via lliure pels enamorats!
Aumonier finalitza la Cançó del Cabrer com si la seva veu caigués a un pou profund... Don Pedro Távara tanca el llibre i el col·loca de nou a la prestatgeria.
Al pou profund de les històries oblidades.
Fundació Joan Amades