...però no puc deixar de pensar en les 16 víctimes mortals de la bogeria terrorista; perdó, he dit 16? I els altres cinc què són?: Bèsties? O són també víctimes? Víctimes de la seva intolerància, del seu concepte de societat, de la seva pròpia violència.
M’agrada la Rambla, però recordo els morts i els ferits, les seqüeles físiques i mentals que patiran ells i les seves famílies i els seus amics i veïns i penso que només és un carrer, un carrer bellíssim, però, a fi de comptes, només un carrer.
Segurament estic condicionat per la rutina de viure en un país que, a poc a poc, però implacablement ha destruït la identitat i gairebé tot vestigi de relació amb el passat dels nostres carrers i places, convertides en non-lieux com deia Marc Augé.
M’agrada la Rambla, i potser per gelosia de no tenir al meu país un espai semblant de vida col·lectiva dotat d’una fortíssima càrrega simbòlica acumulada durant dècades, penso només en els morts i en els ferits i en les seves famílies i en els dies i nits de terror que encara hauran de viure molts d’entre ells.
Si, és això, estic gelós perquè no puc imaginar que els nostres carrers andorrans puguin ser algun dia quelcom més que un banal escenari comercial d’un present etern en el qual persones (consumidors?) atomitzats circulen i caminen compulsivament, compren, consumeixen i marxen.
M’agrada la badia des Àngels i la promenade des Anglais; però ara, després del 14 de juliol de 2016 a Niça, dels prop de cent morts de l’atropellament, ja no la miro i la sento com abans.
M’agrada la Rambla, i penso en totes les víctimes; i crec que si els organitzadors de l’acte haguessin volgut homenatjar les víctimes, podien haver triat fragments literaris més contemporanis que també parlen de les Rambles. Potser va ser l’apressament, el trasbals per la tragèdia o, simplement, la melangia que va impulsar a escollir uns fragments literaris escrits el 1935 per Federico Garcia Lorca i Josep Maria de Sagarra; mai discutiré sobre gustos estètics, sobretot quan a mi també m’agraden els dos autors.
Tanmateix, penso que la tria revela una idea intemporal del paisatge ciutadà, una idea en la qual es barreja l’enyor, la negació del canvi i la por – el mot prohibit– d’acceptar el que eren realment les Rambles fins al 17 d’agost i el que seran a partir d’aquell moment funest: ni l’espai físic, ni les gents, ni els sorolls, ni les olors, ni les roses, ni les brises que evocava Lorca, són com en el 1935. I ara encara menys.
Josep Maria de Sagarra també havia escrit uns anys abans, el 1932, una frase que ja m’havia colpit quan la vaig llegir per primera vegada: «La Rambla anava plena. Amb aquella inconsciència, aquella manca de compassió i aquell escoltar les veus pròpies que dona el caminar per la Rambla a qualsevol hora del dia». (Vida privada – pàg. 347 Proa – 2007).
I així continuen molts: entotsolats, inconscients, sense compadir (respectar) les víctimes i volent esborrar la «memòria històrica» més recent.