La cadena d’or
El títol fa referència a les temàtiques universals que serveixen de base a rondalles pròpies d’indrets ben allunyats entre si, al món. Aquests llocs comuns estan perfectament catalogats gràcies al sistema ATU, que correspon a les inicials dels tres etnògrafs que al llarg del segle XX van classificar milers de rondalles. Són Aarne, Thompson i Uther.
No fa gaires dies rellegia un recull de rondalles de Bangladesh i una d’elles em va resultar familiar. La rondalla du per títol: El rei i les tres filles. A Andorra Carme Oriol recol·lectà la mateixa rondalla amb el títol: La filla que estimava el pare com a la sal. El mateix argument el retrobo en un recull de rondalles balcàniques. Als Països Catalans un relat amb idèntic sentit es pot llegir a Amades (La Margarideta, 1959), a Serra i Boldú (La mascota, 1924), i a Alcover (Es fustet, 1898).
L’argument de la rondalla andorrana ens explica que un pare, home de camp, demanà a cada una de les seves tres filles que li manifestessin com l’estimaven. La gran digué que com al pa; la mitjana que com al vi, i la petita com a la sal. Aquesta darrera comparació va irritar tant el pare que va fer fora de casa la noia. Perduda i sola fou recollida per una família camperola. Amb el temps la noieta va casar-se i la família adoptiva va convidar els veïns de la vall, entre els quals estava el seu pare biològic. En veure’l la noia manà a la cuinera de l’àpat nupcial que no hi fiqués sal en el menjar d’aquell convidat. L’home, pel que sembla no massa educat, recriminà els seus amfitrions que el menjar no estava bo. La seva filla, a la qual no reconegué, li demanà quin creia que era el motiu. El pare contestà que hi mancava sal, que era el que donava alegria al menjar. Aleshores la noia es donà a conèixer i li recriminà que en el seu moment no sapigués valorar l’amor que ella li tenia quan el comparà amb la sal. Aquesta rondalla, segons el sistema ATU correspon a les rondalles sobre sentiments. En primer lloc fixem-nos en la identitat del pare: home de camp, i no pas rei com s’esdevé en el relat de Bangladesh. El concepte de monarquia entre els andorrans no és, per pròpia història, un recurs proper en la literatura oral. El pare valora la resposta de la filla que el compara amb el pa. Tenint en compte que un gran nombre de rondalles s’originen a l’Edat Mitjana, és bo saber que el pa era un aliment bàsic per a la majoria de la població camperola europea. Es calcula una ingesta mitjana d’entre un quilo i un quilo i mig per persona i dia. Al llarg també de la història moderna i contemporània, l’encariment del pa ha donat peu a les revoltes populars conegudes com a «rebomboris del pa».
El vi, resposta de la filla mitjana, no ha estat massa abundant en la producció agrícola andorrana. És per tant un article , si no suntuari, sí valorat. A més és calòric. Com passava en el món cèltic amb la cervesa, en les comunitats del sud europeu el vi també formava part de l’alimentació infantil, bé calent o regant les llesques de pa.
La incoherència arriba amb l’enfadament del pare davant la comparació amb la sal que fa la filla petita. La sal ha estat des de l’antiguitat un article molt ben considerat. Fixem-nos en l’etimologia de la paraula «salari». Prové del llatí salarium que corresponia a la paga amb sal que cobraven els legionaris romans. La intercanviaven per altres productes, com si fos una moneda, ja que la sal era l’element més estés de conservació dels aliments (salmorra). Aquesta dada indica una realitat productiva-geogràfica d’Andorra. L’abundància de neu i de gel han estat de sempre els elements principals per mantenir el bon estat dels aliments, tot i que la sal, en indrets amb forta presència de neu s’ha emprat, encara avui dia, per a desfer-la.
La sal, sobretot la iodada i la provinent d’aliments com el peix i el marisc, protegeixen el bon funcionament de les glàndules tiroidals, evitant, entre altres efectes, el goll. Aquesta anomalia física que fa inflar de manera exagerada el coll, ha estat molt freqüent al llarg dels segles en comunitats muntanyenques amb dietes pobres en sal.
Una altra dada ens pot obrir una hipòtesi més en el compartament del pare. La seva reacció davant la comparació amb la sal podria estar indicant que l’acció s’esdevé en una zona muntanyenca, aïllada (la filla viu amb una nova família, relativament a prop de la seva casa, i el pare i les germanes no s’assabenten) , i encara prou paganitzada. Moltes zones remotes d’Europa, entrats els segles XI i XII encara no estaven del tot cristianitzades. D’aquí el desconeixement del pare de la importància que els evangelis atorguen a la sal, com mostra la paràbola recollida a Mateu 5, 13-16: «Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el gust, amb què la tornarem salada? Llavors només servirà per a què la gent la trepitgi».
En definitiva aquesta breu aproximació a la rondalla andorrana, La filla que estimava el pare com a la sal (ATU 923), ve a ser una baula més de la cadena d’or de la tradició i la saviesa popular. Una tradició i una saviesa popular transversals en la geografia i en els temes-força que caracteritzaren a tota la humanitat, adaptant-se els arguments a les realitats econòmiques, polítiques o geogràfiques.
No fa gaires dies rellegia un recull de rondalles de Bangladesh i una d’elles em va resultar familiar. La rondalla du per títol: El rei i les tres filles. A Andorra Carme Oriol recol·lectà la mateixa rondalla amb el títol: La filla que estimava el pare com a la sal. El mateix argument el retrobo en un recull de rondalles balcàniques. Als Països Catalans un relat amb idèntic sentit es pot llegir a Amades (La Margarideta, 1959), a Serra i Boldú (La mascota, 1924), i a Alcover (Es fustet, 1898).
L’argument de la rondalla andorrana ens explica que un pare, home de camp, demanà a cada una de les seves tres filles que li manifestessin com l’estimaven. La gran digué que com al pa; la mitjana que com al vi, i la petita com a la sal. Aquesta darrera comparació va irritar tant el pare que va fer fora de casa la noia. Perduda i sola fou recollida per una família camperola. Amb el temps la noieta va casar-se i la família adoptiva va convidar els veïns de la vall, entre els quals estava el seu pare biològic. En veure’l la noia manà a la cuinera de l’àpat nupcial que no hi fiqués sal en el menjar d’aquell convidat. L’home, pel que sembla no massa educat, recriminà els seus amfitrions que el menjar no estava bo. La seva filla, a la qual no reconegué, li demanà quin creia que era el motiu. El pare contestà que hi mancava sal, que era el que donava alegria al menjar. Aleshores la noia es donà a conèixer i li recriminà que en el seu moment no sapigués valorar l’amor que ella li tenia quan el comparà amb la sal. Aquesta rondalla, segons el sistema ATU correspon a les rondalles sobre sentiments. En primer lloc fixem-nos en la identitat del pare: home de camp, i no pas rei com s’esdevé en el relat de Bangladesh. El concepte de monarquia entre els andorrans no és, per pròpia història, un recurs proper en la literatura oral. El pare valora la resposta de la filla que el compara amb el pa. Tenint en compte que un gran nombre de rondalles s’originen a l’Edat Mitjana, és bo saber que el pa era un aliment bàsic per a la majoria de la població camperola europea. Es calcula una ingesta mitjana d’entre un quilo i un quilo i mig per persona i dia. Al llarg també de la història moderna i contemporània, l’encariment del pa ha donat peu a les revoltes populars conegudes com a «rebomboris del pa».
El vi, resposta de la filla mitjana, no ha estat massa abundant en la producció agrícola andorrana. És per tant un article , si no suntuari, sí valorat. A més és calòric. Com passava en el món cèltic amb la cervesa, en les comunitats del sud europeu el vi també formava part de l’alimentació infantil, bé calent o regant les llesques de pa.
La incoherència arriba amb l’enfadament del pare davant la comparació amb la sal que fa la filla petita. La sal ha estat des de l’antiguitat un article molt ben considerat. Fixem-nos en l’etimologia de la paraula «salari». Prové del llatí salarium que corresponia a la paga amb sal que cobraven els legionaris romans. La intercanviaven per altres productes, com si fos una moneda, ja que la sal era l’element més estés de conservació dels aliments (salmorra). Aquesta dada indica una realitat productiva-geogràfica d’Andorra. L’abundància de neu i de gel han estat de sempre els elements principals per mantenir el bon estat dels aliments, tot i que la sal, en indrets amb forta presència de neu s’ha emprat, encara avui dia, per a desfer-la.
La sal, sobretot la iodada i la provinent d’aliments com el peix i el marisc, protegeixen el bon funcionament de les glàndules tiroidals, evitant, entre altres efectes, el goll. Aquesta anomalia física que fa inflar de manera exagerada el coll, ha estat molt freqüent al llarg dels segles en comunitats muntanyenques amb dietes pobres en sal.
Una altra dada ens pot obrir una hipòtesi més en el compartament del pare. La seva reacció davant la comparació amb la sal podria estar indicant que l’acció s’esdevé en una zona muntanyenca, aïllada (la filla viu amb una nova família, relativament a prop de la seva casa, i el pare i les germanes no s’assabenten) , i encara prou paganitzada. Moltes zones remotes d’Europa, entrats els segles XI i XII encara no estaven del tot cristianitzades. D’aquí el desconeixement del pare de la importància que els evangelis atorguen a la sal, com mostra la paràbola recollida a Mateu 5, 13-16: «Vosaltres sou la sal de la terra. Si la sal perd el gust, amb què la tornarem salada? Llavors només servirà per a què la gent la trepitgi».
En definitiva aquesta breu aproximació a la rondalla andorrana, La filla que estimava el pare com a la sal (ATU 923), ve a ser una baula més de la cadena d’or de la tradició i la saviesa popular. Una tradició i una saviesa popular transversals en la geografia i en els temes-força que caracteritzaren a tota la humanitat, adaptant-se els arguments a les realitats econòmiques, polítiques o geogràfiques.