Un incident banal: un xofer arrenca amb el seu vehicle un senyal de tràfic, en aquest cas un semàfor del carrer Bonaventura Ermengol de la capital. Són els dies (agost) de pas de la Volta a Espanya pel nostre país i de molta afluència turística.

Ahir, dijous, el semàfor del costat senar torna a estar al seu lloc i funcionant. Durant 25 dies, la inventiva inesgotable de les especificats públiques andorranes ha descobert una nova eina de regulació del tràfic: el semi-for, mig semàfor que és visible per als vianants que parteixen de la vorera senar, però invisible des de la vorera contrària. Durant 25 dies els vianants que creuem sovint per aquest indret hem estat exposats a ser trepitjats com uns cucs pels automòbils que tenien el pas lliure, però nosaltres no ho podíem ni veure, ni saber.

Durant 25 dies, a les xarxes socials, al web del comú, per telèfon als consellers amics i/o coneguts, els ciutadans (o encara som súbdits?) hem reclamat una solució immediata perquè no es posi en perill la integritat física dels nombrosos vianants que transiten per aquesta zona. Tot en va, la sordor dels mandataris sembla ser una conseqüència accessòria – i directa– al càrrec.

Els urbans tampoc no han estat modèlics en aquest afer. Qualsevol observació educada sobre els perills que comportava aquesta situació no rebia per la seva part més que una contesta (això sí, educada!): «Adreceu-vos a la pàgina web del Comú d’Andorra la Vella i assenyaleu el problema».

Tot plegat és una bona manera de «participació ciutadana»: els ciutadans han de significar al comú uns problemes que els seus propis protocols haurien de tenir establerts, amb les mesures de contingència que corresponen. Una de les mesures elementals que s’implementen arreu quan hi ha una pana o un incident a un semàfor és posar-lo en ambre (intermitent), de manera que els vehicles no tinguin el pas lliure i abordin el pas de vianants amb precaució.

Arribant aquí, una altra evidència de la desídia dels nostres «sacrificats manaires»: quants semàfors per invidents hi ha a la parròquia d’Andorra la Vella? Saben, han sentit parlar, s’han atansat mai al carrer de la Unió o han llegit al Muy Interesante que hi ha semàfors que emeten uns xiulets amb una certa cadència? Aquests estris, combinats amb unes bandes als laterals de les voreres són una ajuda per a les persones invidents. Aquí ni semàfors especials, ni bandes rugoses.

Això sí, el comú que tarda 25 dies a reposar un semàfor, s’omple la boca anunciant un «pla director de pacificació de la ciutat». I els ciutadans, els súbdits, ens quedem esbalaïts: si nosaltres sempre hem sigut pacífics! Es veu que del que es tracta és de «buscar el punt d’equilibri entre els cotxes, els vianants i els equipaments i serveis que hi ha en una zona, la interacció entre uns i altres, i projectar l’operativa del trànsit». O sigui: la quadratura del cercle.

Governar amb paraules, sense prendre decisions és el que es diu logocràcia i és la forma de govern més ineficaç. No parlo d’incompetència, no vull ofendre, dic ineficàcia. És el que tenim.